dimarts, 29 de març del 2011

Compreu, compreu, maleits!


La més imperiosa necessitat del sistema neoliberal capitalista és que hi hagin consumidors. Si no, la cosa s'atura. I per a que hi hagin consumidors cal generar un cercle viciós d'insatisfacció permanent.
Els consumidors d'avui tenen com a paradigma la insatisfacció permanent.

Les necessitats satisfetes no són font de consum, només la creació d'elements que seran rebuig a molt curt plaç fomenta la imparable recerca de satisfer la insatisfacció. Comprem coses que l'única permanència que tindran serà la de rebuig, la de deixalles, tant bon punt hagin satisfet una sola cosa: ser comprades.

Avui, la distància que hi ha entre l'aparició d'una necessitat i la seva obsolescència és curtíssima. No és estrany que els objectes que produïm siguin això, obsolescents. No tenen altre destí que ser rebutjats a curt termini.

Si abans, en l'eclosió del capitalisme i la industrialització, l'element important era l'ús, l'efectivitat del producte, avui això ha estat substituït per la necessitat d'apropiació, una pulsió que no s'atura mai.

El consum sembla que ha d'omplir les expectatives, la realització personal del qui compra. Però la realitat és que això aturaria el mercat, gran dimoni a exorcitzar, i la solució està en presentar promeses de realització que sempre queden curtes, les promeses dels productes sempre són un engany, han de conduir necessàriament a la frustració del que proclamen, a fi de mantenir la recerca de satisfacció. Entre que comprem una cosa i la llencem a les escombraries passa realment molt poc temps. I el que vol el sistema és que sigui com menys temps millor.

El consumisme és una economia de l'engany, de la mentida. I la contrapartida d'aquest engany són muntanyes de deixalles que ja no serveixen per res, enormes dosis d'esforços que no han servit per res, un desgast de la humanitat i de la natura que no serviran mai per res ... bé, o serviran per omplir les arques d'alguns pocs, això sí.

Una societat així és una societat del balafiament, de l'excés, i paradoxalment de la insatisfacció permanent. En aquesta recerca de satisfacció de la insatisfacció insaturable, el mercat absorbeix tot allò susceptible de ser vengut, sigui producte o idea o moviment social. Fins i tot allò que inicialment sembla que li va en contra, com l'ecologisme, els moviments contestataris, el punk, el hippisme, la imatge del Che, etc., La cosa està en què pugui fer-se'n producte de consum i generar expectatives que no siguin definitives.

La única cosa que li fa mal, que atura, a aquest sistema és no comprar. O si es vol, consumir només el necessari. O si es vol, estar satisfets.




Per saber més. Zygmunt Bauman. La vida líquida. Paidós. Barcelona 2009.

dimarts, 22 de març del 2011

La guia de les accions


Què ha de guiar l'acció política? Perquè, a fi de comptes, la vida humana és política, diria que en això no hi ha controvèrsia, la política, segons Hannah Arendt, és allò que passa entre els humans, i sembla que sí, que passen coses inevitablement. Estem condemnats a viure plegats.

Dons això, què ha de guiar l'acció política a fi d'aconseguir una vida bona, sigui el que això sigui. Ja que se suposa que, sigui el que això sigui, és aquesta la qüestió.

Hi ha una dualitat aproximativa a això que, ben mirat, conflueix en el mateix punt. Podem dir que l'acció política l'ha de guiar el coneixement. Molt bé, però, això hauria de ser un coneixement exhaustiu de la realitat, cosa que sembla ben lluny d'haver-se assolit. Com a molt tenim un coneixement parcial, en el millor dels casos. Certeses absolutes no n'hi han. O bé l'ha de guiar la prudència, la cautela, la convicció profunda que no sabem tot el que cal saber per a prendre decisions massa radicals.

Si entenem la ciència com la veritat pura i dura no tenim solució, si l'entenem com un intent de recerca, d'enquesta col·lectiva, de canvi, de raó en construcció, podem arribar a alguna banda. Si no, què fer amb l'escalfament global, del que nomes sabem una part? Que fer amb les nuclears, de les que el que sabem i res s'assembla tant? Què fer de les conseqüències de la genètica, de les que no tenim ni idea? Les sabrem després de l'acció, aquesta és la cosa, i l'acció la farem avui.

Llavors què ha de guiar l'acció humana?

Les nuclears, per exemple, trobem científics qualificadíssims que hi estan a favor, i també científics qualificadíssims que hi estan en contra, i polítics (anem a suposar) honestíssims, que volen el benestar social que hi estan a favor per no aturar l'economia i no caure en l'atur i la pobresa, i també polítics (seguim suposant que honestíssims) que hi estan en contra precisament perquè hi veuen perills que impliquen la fi del benestar. I el poble, què vol el poble? A qui creu? A qui segueix? A qui vota? A qui li garanteix mantenir el seu tipus de vida o a qui li diu que ho perdrà tot? Què sap el poble? No sé si sap però està clar que sí rep les conseqüències del que es faci.

El coneixement absolut que no tenim? La capacitat de convicció dels polítics? La força de la majoria? ... la ciència, el poder de la retòrica, o la democràcia dels ignorants!

En tot cas sembla clar que no podem esperar a assolir coneixement per actuar, aquesta és la qüestió. La racionalitat ens diu que la raó, tot i que voldria, no té tota la raó. Hem de construir sobre la marxa el què.

La resposta ha de ser una resposta social, que involucri tots els actors, i potser caldria adoptar un component de flexibilitat que ens permeti rectificar i canviar les accions abans de caure pel precipici.

Ens cal entendre què estem construint amb les veritats que sabem i les accions que emprenem.


dimecres, 16 de març del 2011

Nuclears? No gràcies


El Japó està passant un moment difícil, Quan la natura es desferma l'arrogància dels pobres humans es queda en no res. Som part de la natura i és ella qui finalment tindrà la darrera paraula.

A la tragèdia personal de pèrdua de vides humanes i desestabilització d'una societat s'hi ajunta una tragèdia molt més gran, la del perill nuclear, i per una d'aquelles estranyes jugades del destí, en un país que ja sap què vol dir això. Són l'únic país que ha sofert l'esclat de dues bombes atòmiques, que van ser llençades  sobre població civil per l'únic país que ho ha fet fins ara, els EUA.

L'energia nuclear és vista per molts com la gran solució, ens cal energia per a mantenir el tren de vida que duem i aquella s'ha de treure d'on sigui, estranyament no se'ls acut que potser el que cal és canviar el tren de vida.

Segurament seria bo fer servir l'energia nuclear ja que evitaria tenir que canviar moltes altres coses, però hi ha darrera d'aquesta energia quelcom que ignorar-ho, com s'ha anat ignorant reiteradament, no ho elimina. No sabem què fer amb els residus, el cas de totes i cadascuna de les centrals, i no sabem què fer per aturar un procés de radiació desfermat per causes de l'atzar, o falles del tipus que siguin.

Això es el que ha passat reiteradament, tot i que no hi hagi intencions de dur-ho al coneixement de la societat. I és el cas a Japó ara i avui, va ser-ho a Chernòbil, o a Pennsilvània ja fa uns quants anys, o a Con Edisson, prop de New York, o al Japó mateix a Tokaimura, al 1999, una planta de processament de residus nuclears, on ja van tenir una catàstrofe considerable que els mitjans no se'n van fer ressò, a Brasil a Goiania, ... no sé quan més es necessita per què decidim que això és molt perillós.

Agafem un material que a la natura és totalment innocu i en el procés al que el sotmetem a fi d'extreure energia el convertim en un producte summament nociu per la vida, i nociu per la vida durant centenars de milers d'anys. El posem en bidonets i els guardem en un descampat, apa, ja està (això quan no llencem aquests bidonets al mar cosa que encara és fa). Algú en deu fer algun benefici però, per mi, està clar que la humanitat no.

Per defensar l'energia nuclear un s'ha d'haver begut l'enteniment. No hi trobo cap més explicació.
Aquí podeu veure què va passar a Chernòbil i francament esgarrifa. Tant de bo la desgràcia que assota Japó serveixi de reflexió i abandonem d'una vegada aquesta estúpida manera de jugar-nos la vida. 

Nuclears? No gràcies.

dimecres, 2 de març del 2011

El llop jeràrquic


Hi ha molta gent que diu que el comunisme, el socialitzar les coses, els béns, repartir-nos equitativament la riquesa, no s'adiu amb la naturalesa humana, profundament egoista, àvida i individualista. Sembla que allò que deia Hobbes, "Homo homini lupus", està força assumit per bona part de la població humana. Alguns postulen que som una espècie jeràrquica i que sempre hi haurà un individu que voldrà, i aconseguirà, convertir-se en líder, sotmetent als demés als seus impulsos i determinacions individuals.

Quan un mira com va la societat i la història humanes gairebé acaba no tenint més remei que donant-los-hi la raó. Però... Hi ha un però, o molts. De fet, si bé és cert que les coses funcionen així, un acaba preguntant-se d'on sorgeix l'establiment d'una moral que obligui als demés a mantenir l'estatus de privilegi del lider, o grup social, en qüestió? Nietzsche va dir que la moral és sempre la que determinen els guanyadors; val, d'acord, però això no implica l'aquiescència dels perdedors, de fet, en un ramat el lider sempre ha d'anar amb molta cura de què fa per a no perdre el seu estatus davant d'un altre individu que se senti capaç d'arrabassar-li. I sempre acaba els seus dies arraconat i com a perdedor.

Si som uns llops uns pels altres, quina moral serà la que caldrà instituir? Els que dominen pretenen que els dominats acceptin sense protestar l'ordre que s'ha establert; tota la legalitat, el dret, s'encamina cap aquí, a mantenir una determinada ordenació social. Un ordenament que sempre li cal la violència, de la que n'és detentor, en última instància, l'estat.

Si no hi ha un cert equilibri arriba sempre un punt on els de sota es revolten contra la situació que els oprimeix; cerquen, i si ho fan hauríem de concloure que lícitament, fer el mateix que fan els que estan a sobre: espolsar-se del damunt l'opressió i acaparar privilegis. Davant d'una conducta social determinada per l'egoisme tots farem el que bonament puguem per assolir el nostre benefici sense que cap moral ens pugui dir res en contra, mana la moral de l'acaparar.

Si jo sóc més espavilat i em prenc privilegis sempre hauré d'estar pendent que un altre faci el mateix i es situï pel damunt meu sotmetent-me a la seva voluntat i benefici. Maquiavel ja deia al seu Príncep que calia no tenir enemics gaire grossos i governar amb una certa equitat si no es volia haver d'estar sempre pendent de guerrejar i defensar l'estatus del príncep a base de violència.

Si es tracta de construir una societat on alguns poden arrambar més que altres, fem licita aquesta conducta per a tots (només cal la presa de consciència per part dels sotmesos), i això ens aboca, més a la curta o a la llarga, necessàriament a conflictes. Si tu m'extorsiones i aquesta és la moral natural, llavors jo tinc dret a, al menys, intentar-ho també.

Potser caldria mirar altres maneres que ens permetin relaciona-nos sota altres paràmetres. Primer per una qüestió de justícia i segon per una qüestió pragmàtica. Si tots els individus de la societat assolissin una vida digna la moral s'encaminaria cap a mantenir això, i de ben segur que viuríem més tranquils i millor. Què pot ser això d'una vida digna? Potser que tinguem les necessitats bàsiques cobertes i que, tant aquestes com aquelles que no ho són, que també hi tenen cabuda, no siguin obtingudes en base a l'extorsió de ningú.

No sé si és possible però si desitjable.