divendres, 23 de setembre del 2016

De la prostitució


Perquè no a la prostitució
(entre altres raons)
A l'Elena                          

Des que la humanitat hi reflexiona, no hem parat d'intentar establir normes de relació que ens duguin a viure una vida bona sigui el que això sigui—, ha estat aquest un ideal que ens ha ocupat de manera intensa. No hi ha ningú que decideixi establir o defensar establir un sistema político-moral basant-se en que aquest és l'idoni per viure una vida de merda. Perquè, no hi ha remei, som animals socials i necessitem viure plegats. Però volem viure bé, i volem que se'ns reconegui que allò que defensem ho sigui o no en la pràctica, això és un altre tema és ple de bon rotllo.

El sistema social en el qual els humans ens vam desenvolupar va ser en un sistema de bandes. En elles la proximitat feia que les relacions entre els individus fossin pròpiament les que s'estableixen al sí de tota família que roman unida. Clar, no és això impediment per les trifulgues ni els desacords, però, tot i així, la proximitat i continuïtat de la convivència feia necessari, tal com fa necessari en una família que conviu sense solució, un lligam de relativa harmonia. En les bandes i aldees que l'antropologia ha estat capaç de ficar el nas certament les actuals prou allunyades de les originals, però, tant se val, les que més ens hi acosten, es comprova que en elles no hi ha grans diferencies d'estatus entre els individus, es comparteix pràcticament tot, la desgràcia i l'èxit: no hi ha bandes amb enormes desigualtats, o són tots rics o són tots pobres, o les passen putes tots o xalen en comú. Es fa difícil, per no dir impossible, imaginar una banda de cinquanta individus, que era el gruix de gent que solia conformar aquests grups, on hi haguera un que manava, amo i senyor, mentre els altres eren serfs, criats, o esclaus de la seva voluntat. On hi haguera una divisió de classes, vaja. De fet, com bé va explicar Marvin Harris (Nuestra especie. Alianza Editorial. Pàg 318), inicialment els primers cabdills eren més aviat els grans distribuïdors, els que aconseguien generar-se respecte per la seva capacitat de donar més que no pas prendre. Tampoc és concebible una banda d'aquest tipus on la misèria, desgràcia, manca d'encert d'un individu fora emprada pels altres a fi de sotmetre'l encare més. Tampoc hi havia lloc per l'espavilat, l'aprofitat, el cara dura.

Cert que el sentiment de comunitat no era sempre, o poques vegades de fet d'aquí ens ve el mal estès a les altres bandes. Quan dues bandes es trobaven solien mercadejar i fer intercanvis, però també podia ser que una volgués sotmetre o extorquir a l'altre, arrabassar-li el territori i/o els recursos, etc. Això sens dubte deuria dur a un enfrontament agre i violent, on, al capdavall, quan un grup duia les de perdre, sempre ho podia resoldre deixant el territori i anant a cercar nous horitzons. És a dir, els putejats sempre podien, tot i les poques ganes, fotre el camp. La terra era prou ample. Potser els d'un grup podien agafar un individu i esclavitzar-lo, però a tota una banda era prou difícil, mantenir esclaus a molta gent implica un enorme esforç de control que va trigar prou en arribar. Que consti que no pretenc fer cap apologia del bon salvatge, els éssers humans destaquem sense cap tipus de dubte en la polaritat col·laboració egoisme, i de tot hi ha hagut sempre, sols vull remarcar que davant la imperiositat que et putegin, mai millor dit els humans, i això inclou a les humanes naturalment, preferim gairebé sempre fotre el camp a una altra banda, si podem.

La possibilitat de control de grans grups de població va arribar, això sí, amb el neolític d'això fa uns dotze, quinze mil anys, quan la terra va passar a ser propietat privada, els grups es varen establir, créixer, i això és fonamental aconseguir tenir excedents acumulables en mans de pocs. Ja sé que ho faig molt resumit, però podem dir que va ser a partir d'aleshores que el problema polític, d'organització en estats, comunitats, ciutats, reialmes, imperis, etc., com els vulguem dir, va sorgir. Sobre tot perquè va aparèixer l'esca del mal, doncs va començar a haver rics i pobres, i amb això, un determinant de poder. Poder es la capacitat de fer el que a un li plau, i de fer fer als altres el que a un li plau. No fa falta llegir a Foucault per adonar-se que en tota relació el poder s'hi fa palès, sia de manera més o menys ferma o difosa. I no hi ha dubte, tampoc calen moltes llums ni estudis elaborats, si ets ric tens més poder que si ets pobre. Això són faves comptades. 

L'aparició de societats complexes va venir aparellada com deia a l'inici amb la discussió de com havien de regir-se les relacions en el seu sí, si bé originalment els rics i poderosos ser ric es poder, entre altres coses de pagar soldats i coaccionar— van imposar la seva llei, això va dur a tenir un enorme conflicte social. En el procés de civilització, això és a l'època clàssica, el conflicte entre rics i pobres no parlem aquí d'esclaus o de dones, que això són figues d'un altre paner que té el seu propi marro, sinó de ciutadans que es consideraven lliures va marcar profundament les reflexions i actuacions polítiques. Tot i que situar la democràcia —la nostra, la que entenem avui— al que succeí a l'Hélade fa dos mil cinc-cents anys no deixa de ser una projecció un xic agosarada, sí que sorgeix allí el germen del que això significa. Soló, un dels set savis de l'antiguitat, va legislar dient que els rics havien de perdonar els deutes als pobres i no els podien esclavitzar, ja que les tensions que d'això es derivaven generava un malestar social considerable. Les disputes sobre si la democràcia havia de estar sota l'empar de rics, dels pobres o de tots plegat ve de lluny. 
 
Des de ben aviat, val a dir, des de l'inici, les societats humanes civilitzades —potser també abans apareix ja el germen del masclisme però segurament d'una manera molt més tènue— es van conformar en societats classistes i masclistes, on uns pocs, els poderosos —i això vol dir poder coactiu per la força i per la riquesa, com ja s'ha dit dues coses que solen anar juntes— determinaven la vida dels menys poderosos. Al final de l'equació sempre les dones sotmeses. Els romans —dels qui hem heretat la cosmovisió jurídica, per bé o per mal—ho tenien clar, hi havia els sui iuris, això és els que podien determinar com viure la seva vida, els que tenien a les seves mans la capacitat de fer amb la seva vida el que els semblava, els que tenien la llibertat de viure com volien, i els alia iuris, que eren els que depenien d'un altre per a poder viure (d'aquí el mot alienat, tots els qui no viuen sota la seva pròpia determinació sinó sota la d'un altre). Els alia iuris eren, per començar, les dones, seguit dels esclaus, estrangers, serfs i tota la patuleia que segueix. Naturalment, si eres esclava, estrangera, serva a més a més de dona, ho tenies xungo sobre xungo. 
 
L'evolució del pensament social, polític i moral dels últims dos mil anys no ha fet més que intentar llimar aquestes diferències, o al menys que no fossin el resultat d'una imposició forçada —tots els tirans tenen ínfules de bones persones—, això és, que fossin el resultat de la natura, o del que déu havia determinat, o de la raó. Un intent fallit, costa entendre que el sotmetiment d'uns al poder dels altres sigui un fet raonable i natural. 
 
Al llarg dels temps sempre hi ha hagut persones sotmeses, alienades, esclavitzades, i, naturalment dones arraconades per la misèria i, a més a més, pel masclisme. Amb tot, no ha estat fins l'arribada de la modernitat i el capitalisme més flagrant que això resulta més conflictiu, si més no perquè ens toca de ple. Els éssers humans han lluitat per alliberar-se de la dependència, de l'esclavatge, de la submissió, de la prostitució —això és vendre's a un mateix per necessitat—, i les dones —i val a dir entre elles, al menys alguns homes— han lluitat per alliberar-se també del masclisme. Hi ha hagut avenços i retrocessos —massa retrocessos— en les conquestes socials, sempre resultat d'una enorme i sagnant lluita.

A banda de tot això, el capitalisme, que vol dir bàsicament que tot es compra i es ven i on l'objectiu final és el benefici per damunt de qualsevol altra consideració, va necessitar una enorme transformació de les condicions sociopolítiques preexistents per a poder aparèixer, perquè el poder per a poder ser exercit de manera «natural», és a dir, sense anar repartint bufes constantment, li manca una certa estructura (Karl Polanyi ho explica molt bé en el seu magnific treball La gran transformación. FCE.), bàsicament i ras i curt, la despossessió de les masses de població de qualsevol recurs que les permetés desenvolupar la seva vida pel seu compte. Tancaments, enclotures, privatitzacions, eliminació de comunals, etc., van deixar als camperols i als pobres, al poble, sense res, i de retruc van diluir els lligams de les comunitats en les que aquests vivien. Els va deixar sense la possibilitat d'anar a una altra banda, com podien haver fet abans del neolític, o com es feia gràcies a la colonització de territoris verges (no entrem aquí en si aquests tenien pobles al seu sí, suposem que fossin verges). En aquest procés, les dones, a més d'estar explotades a dins l'àmbit familiar, essent subsidiàries al pare, al marit i a la cura dels fills, quan no sotmeses a la prostitució pura i dura, van tenir afegida «l'alliberació» de poder ser explotades a la fàbrica. Lliurement, és clar, ningú «empitona» amb una pistola per obligar. Per si no n'hi havia prou, si al llarg dels temps fer de puta era quelcom malvist i menyspreable, els qui defensen la prostitució les volen atorgar també la llibertat de poder fer de putes, de nou, lliurement, respectabilísimament, és clar.

Com digué Marx, els pobres van quedar alliberats de tot, de rei, de senyor, de costums, de recursos, de lligams socials, se'ls va deixar només amb una mà davant i l'altra darrera, sense cap lloc on caure vius —qualsevol lloc és bo per caure mort— amb només la seva força de treball com a possibilitat d'obtenir recursos per viure. Marx es fa ressò de la història de Mr. Peel, qui va voler importar el procés capitalista a Austràlia, enduent-se fins l'últim cargol per muntar la fàbrica i, amb això, també, ja que no era idiota, naturalment els obrers, però no va endur-se'n les condicions estructurals que permetien que els obrers estiguessin desposseïts de tot, amb el que al haver terra lliure, aquests desagraïts preferien anar a fer-se un hortet pel seu compte que no pas anar a la fàbrica a guanyar-se el sou (no van trigar gaire en importar també l'estructura de marres)

Plató i Aristòtil i Kant i altres ja ho deien, democràcia sols pot ser possible si els qui voten són lliures, si també voten els qui depenen d'un altre, es donen vots al patró dels dependents, amb el que un home (les dones van trigar encara a poder fer-ho) un vot ja no era veritat. Lliure sols és qui té recursos per viure pel seu compte, ni que això sigui ser propietari d'un eximi tros de terra que permet conrear el necessari per viure. La seva solució, la d'aquests prohoms, va ser fer un cens censatari, olé!, que votin només els rics i el pobres que s'aguantin. La solució de Marx s'encaminava a alliberar els dependents i fer-los lliures, a que els alia iuris passessin a ser sui iuris. Clar que això volia dir canviar l'estructura social, recuperar d'alguna manera la disposició dels desposseïts a posseir els mitjans que els permetes viure sense dependre d'un altre. Quan tota la terra té propietari, i la riquesa té una distribució esbiaixada, es fa difícil una redistribució, als afavorits per aquesta història no els fa cap gràcia deixar anar el que han acumulat, i als qui no ho han estat, d'afavorits, per allò que va dir Gramsci de l'hegemonia cultural, potser tampoc, perquè al que aspiren és a passar a ser part de l'altre bàndol.

Amb això arriben les lluites dels obrers, dels pobres, dels desposseïts, que són les que han anat conquerint els drets dels que avui fem gala, uns drets fruit d'una lluita mortal i violenta, de dolor i patiment, on els retrocessos són tant constants com els avenços. Avui estem en un moment de franc retrocés, la victòria del neoliberalisme i del capitalisme més salvatge, del benefici i la compra venda de tot, impregna els esperits de la majoria de persones, l'hegemonia cultural es fa més evident que mai. Mentre, seguim essent molts que lluitem per assolir una societat on les persones siguin lliures i puguin dirimir la seva vida sense haver-se de sotmetre ni vendre's a l'arbitri d'un altre; on, en tot cas, l'únic que cabés fora l'intercanvi d'allò que un o una produeix de manera lliure. Una societat de persones lliures que conviuen amb persones lliures.

En aquesta lluita la prostitució és un element que genera una agre discussió entre els qui n'estan a favor i els qui n'estem en contra. Diuen aquells que estar en contra la prostitució no és res més que una visió puritana i estreta de la capacitat de qualsevol de fer servir el seu cos com bonament li plagui, que les relacions entre persones són un afer que les incumbeix a elles i els demés no tenim res a dir-hi, que llogar el cony és el mateix que llogar les mans o l'intel·lecte. Que, posats aquí, les dones que es prostitueixen —i els homes que també n'hi ha algun tot i que molts menys— ho fan perquè això les satisfà, els va bé i amb això són persones lliures i emancipades.

La cosa és, però, que qui es prostitueix ho fa perquè necessita aconseguir mitjans de vida, és a dir, per obtenir recursos, i això normalment va lligat a la manca de llibertat de viure una vida raonable sense dependència de ningú. En una societat on les persones que hi viuen, homes i dones, o com diu el segon article de la declaració de drets humans, de qualsevol condició que sigui, tinguessin garantits els recursos per existir sense dependència de ningú, on les dones, que és el cas que ens ocupa, poguessin desenvolupar la seva vida sabent que tenen cobert l'aliment, l'habitatge, l'educació, la sanitat, la cura dels fills, el seu desenvolupament com a persones, que poden aspirar sense més través que les contingències existencials a ser metgesses, o enginyeres, o tractoristes, o dissenyadores, o agricultores, o professores, o treballadores que tenen el poder sobre la seva productivitat, o posi-s'hi aquí el que es vulgui, potser sí que alguna optaria per fer de puta i guanyar algun diner d'aquesta manera (no hi ha gaires putes que vinguin de les classes benestants, si un té la vida resolta això està fora de lloc) però serien tant poques que no pagaria la pena institucionalitzar la cosa com a una funció social, quedaria reduït a l'àmbit estrictament personal (i no entrem aquí, ho faria molt llarg i, penso, tampoc cal, en si davant la llibertat d'algú a vendre's hi ha la llibertat d'un altre a comprar-la, comprar-lo. Penso que podríem estar d'acord en la primera part, un és amo de sí mateix i pot fer el que vulgui amb sí mateix, però mai en la segona, un no pot ser amo, posseir, d'un altre sota cap condició, amb el que la cosa acaba).

Perquè alliberar les dones no passa perquè puguin ser putes lliurement, del que es tracta és de donar-les la llibertat de no ser putes, no la llibertat de ser-ho, el mateix passa amb el burka, no es tracta de prohibir o permetre que puguin dur el burka, es tracta que tinguin la llibertat de no dur-lo, cosa que sens dubte farà que el portin molt poques dones, que es prostitueixin molt poques dones. Es tracta que siguem amos de la nostra vida, sui iuris, homes i dones, és tracta, per seguir amb el que s'ha dit abans, de tenir sempre l'opció d'anar a fer-se un hort a una altra banda, de que ningú se senti en la «llibertat» de triar entre la «bolsa o la vida», i llavors haurem conformat un món on podrem deixar que cadascú faci lliure i bonament el que cregui convenient, abans d'això, parlar que la regulació de la prostitució és un alliberament només és marejar la perdiu i com deia Manuel Sacristán, no anar en serio.

divendres, 24 de juny del 2016

Reseña: El cerebro moral. P. S. Churchland





El cerebro moral.
Lo que la neurociencia nos cuenta sobre la moralidad.
Patricia S. Churchland1



Patricia S. Churchland (1943), es una filosofa canadiense norteamericana. Graduada con honores por la Universidad British-Columbia, cursó también estudios en la Universidad de Pittsburgh así como en la Universidad de Oxford. Fue profesora de filosofía en la Universidad de Manitoba y del Salk Institute for Biological Studies, siendo actualmente profesora emérita del departamento de filosofía de la Universidad de San Diego. Es miembro de la American Academy of Arts and Science.
Sus intereses la han llevado a estudiar la relación entre la filosofía y la neurociencia (en la llamada neurofilosofía), sosteniendo un reduccionismo de la filosofía moral y la conciencia al materialismo del cerebro. Churchland defiende que entender como funciona el cerebro es esencial para entender la mente, la conciencia, el libre albedrío, la toma de decisiones, la ética y la moralidad, el aprendizaje, la religión, etc., en definitiva, el comportamiento humano.
En este trabajo, Churchland indaga sobre qué nos dice la neurociencia respecto a la moral. No hay duda que los seres humanos somos seres sociables por naturaleza, la cuestión es averiguar por qué lo somos y qué mecanismos biológicos nos permiten serlo, ya que, si somos algo, ese algo debe indiscutiblemente estar establecido en nuestra capacidad ontogenética. Si bien a lo largo de los siglos la filosofía moral ha tendido a establecer la conducta moral fundamentandola en la razón y la cultura, no hay duda que nada podríamos hacer o ser si nuestra ontología como seres vivos no nos lo permitiera. La forma de sociabilidad de los humanos tiene mucho que ver en la forma en que los mamíferos son sociales, y de ello se deriva que cabe una búsqueda evolutiva de los mecanismos biológicos que la hacen posible, que hacen que las conductas de sociabilidad fueran seleccionadas. De hecho, los circuitos del cerebro son quienes organizan esa sociabilidad, o al menos la permiten. Entender la evolución de la sociabilidad de los mamíferos, de los que sin lugar a dudas formamos parte, nos conduce —según Churchland a entender como surge la moralidad humana.
No obstante, Churchland es cauta, acepta de entrada que establecer los preceptos morales que postulan lo que debería ser desde los hechos naturales, que son aquello que es y que son los que la ciencia puede desentrañar, comporta una enorme dificultad y puede dar lugar a acusaciones de «cientismo» con pretensiones de explicar aquello que no puede. Ello, sin embargo, no es óbice para intentar encontrar algo tangible, algo que alumbre la moralidad con algo más que una simple exposición de opiniones filosóficas trascendentes, más o menos razonables, y que la conecte con aquello que conforma nuestra naturaleza humana. La cuestión es: ¿Dónde está el origen de nuestros valores? ¿Por qué tenemos unos valores y no otros? Churchland defiende que la neurociencia, la biología evolutiva y la psicología experimental aunadas permiten dar luz al marco filosófico que rige nuestra naturaleza social. Por tanto, no encara la cuestión desde la cultura, a la que no niega importancia, sino que se ocupa de la problemática desde el punto de vista neuronal y biológico. Su hipótesis principal es que la moralidad se origina en la biología del apego.
Aquello que somos lo somos desde nuestra naturaleza, no cabe ahí o no hace falta ni transcendencia sobrenatural ni exaltaciones de la razón como explicación de eso que somos. Entre eso que somos están los valores éticos con los que regimos nuestra conducta, y todos ellos se sostienen por el funcionamiento de redes neurales y su interrelación. Las normas morales a qué esos valores dan lugar, sin lugar a dudas nada simples como resultado de la complejidad de las relaciones humanas, no pueden dejar de estar cimentadas en aquello que nuestro cerebro acepta o determina como correcto, los seres humanos partimos desde el inicio con un equipamiento neural, fruto de la evolución de los mamíferos, que posibilita la sociabilidad, del cual se deriva una «necesidad» de moralidad.
Para demostrar sus postulados, Churchland analiza qué ocurre en el cerebro, cual es el mecanismo neuroendocrinológico que hace posible nuestra conducta. Ésta no se sostiene en la nada, sino que necesita un sustento fisiológico que la haga posible. No hay duda que determinadas hormonas en especial, la oxitocina, la vasopresina y la dopamina cumplen una función evidente en las sensaciones de dolor y/o placer, y esas sensaciones tienen un correlato directo con aquello que nos parece bueno o malo. Los cambios evolutivos del cerebro y de las hormonas que produce y lo afectan han favorecido la aparición y fijación de rasgos que encaminan al individuo hacia el cuidado no solo de sí mismo algo absolutamente necesario para el sostenimiento de la propia vida—, sino también de los demás.
Parte fundamental de sus pesquisas se derivan de los estudios en humanos y otros mamíferos a la hora de colaborar, negociar o competir por determinado recursos y en donde aparecen sin solución emociones que nos conectan con conductas muy determinadas tales como la confianza, la agresividad, los deseos de colaboración, la ira, el rechazo, etc. Si bien cabe ser cautos a la hora de establecer determinantes específicos de la conducta y las condiciones homeostáticas del cerebro al cabo, ya se ha dicho, la conducta no deja de ser algo sumamente complejo, no hay duda que el correlato existe.
Churchland se muestra muy cauta también a la hora de aceptar términos como innato o universal en el desarrollo de la conducta moral. No defiende en absoluto la existencia de un gen moral, del mismo modo que no hay un gen de la escritura, o un gen que nos empuje a construir barcos de madera. Las presiones que se derivan del entorno, del aprendizaje o de la reflexión son evidentemente importantísimas en el desarrollo de la conducta. Sin embargo, nada de todo ello puede tener lugar sin un circuito neuronal que lo haga posible, que (pre) disponga a los individuos a determinado comportamiento.
Una de las características fundamentales de los seres humanos es el enorme desarrollo del cerebro, especialmente de la corteza prefrontal (CPF), no solo de mayor tamaño que el de otros mamíferos algo relativamente importante, sino especialmente con una mayor densidad neuronal, la cual se considera sede de la inteligencia. Sin embargo acepta Churchland, hay que señalar que las conclusiones de los estudios que relacionan la CPF con la conducta no dejan de ser sumamente especulativas y merecen toda la cautela posible. El conocimiento neurobiológico dista aún de satisfacer las preguntas que aquella suscita. No obstante, los resultados de las investigaciones con las neuronas espejo, su relación con la conducta social y la aparición de la conciencia, profundamente imitativas, son, a pesar de sus limitaciones, estimulantes en el sentido de establecer un marco sistemático de acercamiento. Las neuronas espejo y la empatía parecen tener un correlato incuestionable.
Aceptando las limitaciones de la neurobiología, Churchland se propone establecer, al menos, que los procesos valorativos, las normas y reglas morales que seguimos y nos parecen acertadas, a las cuales solemos dotar valga la redundanciade valor en base a razones o a alguna «metaley» más profunda que las supera, tienen la necesidad de armonizarse con aquello que sentimos, nuestras emociones y nuestras pasiones, las cuales sí son totalmente dependientes de la actividad fisiológica del cerebro. Nuestra autora hace un somero repaso de los problemas que a lo largo de la historia distintos filósofos Aristóteles, Hume, Kant, Bentham, Mill, Rawls, Singer, Moore, etc. han encontrado cuando han tratado de establecer un criterio de norma moral válido y unívoco, esto es, una «regla de oro» o un imperativo categórico, que funcione siempre y en toda ocasión, y que nos sirvan de guía en nuestro actuar. Antes bien sugiere las acciones son previas a las normas. Hay un actuar que nos parece pertinente y posteriormente intentamos establecer discursivamente, dilucidar, una norma moral que lo haga encajar. El dominio normativo no es, pues, autónomo. Nuestras percepciones nos dice están impregnadas de valor. Aquello que nos parece bien está preñado de valor intrínseco, nos lo parece (bueno) porque lo es, no porque se nos dice que lo es.
Como se ha señalado, hay un hiato entre lo que debería ser y lo que es, Churchland defiende que el avance científico y naturalista nos ha permitido, y más nos permitirá en tanto en cuanto lo ensanchemos, establecer lo que debería ser gracias al conocimiento de lo que es, como por ejemplo en el campo de la salud.
No hay duda que la propuesta de Churchland es sumamente interesante, debe haber de alguna manera un sustento fisiológico o natural a nuestro comportamiento. Nada viene de la nada, ha de haber, por tanto, un fundamento material que sirva de sostén a nuestra naturaleza en tanto que seres humanos. Que la naturaleza es moral es algo que han defendido otros autores, como Frans de Waal (2013), quien ha dedicado esfuerzos a entender este mismo problema desde la primatología y el estudio de la fijación de rasgos evolutivos que nos conducen a la cooperación y la empatía. La biología evolutiva demuestra ser un lugar sólido desde el que comprender múltiples procesos de la vida y la naturaleza humanas y/o animales.
Quizá se podría reprochar un exceso de confianza en hallar explicaciones en base a ese reduccionismo biológico. Tal como señaló S. J. Gould (1979), los reduccionismos evolutivos, si no siempre al menos sí muy a menudo, parecen consistir en el arte de narrar cuentos («telling stories»). Es verdad que Churchland se muestra cauta y acepta reiteradamente que el conocimiento del funcionamiento neurocerebral es aún muy limitado y que, por tanto, sacar determinadas conclusiones es, con seguridad, demasiado osado.
Uno de los problemas del reduccionismo moral es que, si todo acto humano está determinado por una causa natural o fisiológica, el libre albedrío entendido tradicionalmente por la filosofía como acto sin causa desaparece, con lo cual, la moralidad en tanto que responsabilidad también, ya que uno no puede ser responsable de aquello determinado de antemano, que no puede ser de otro modo. O bien, como Churchland defiende en otro lugar (2006), debemos modificar qué entendemos por responsabilidad moral. Las elecciones que hacemos nos dice las hacemos con el cerebro, y éste opera causalmente. por tanto no hay, no puede haber, elección incausada, elección que opere en un vacío. En todo caso añade—, lo que podemos hacer es un acto de autocontrol de aquello que está determinado. Me temo que con eso solo esquiva el problema pero no lo resuelve, ya que el autocontrol surge de nuevo en ese cerebro. Por otro lado, lo bueno y lo malo no están, al menos no siempre, asociados al placer o al dolor.
No podemos ir contra nuestra naturaleza, estamos condicionados por ella, pero ¿implica eso que nos determine? Mario Bunge (1985) defiende, como Churchland o de Waal, que la explicación de aquello que somos no necesita de ninguna sustancia enigmática o trascendente, y que la neurofisiología es absolutamente necesaria para comprender al ser humano, pero insuficiente para dar cuenta de estados psicológicos que serían resultado de una emergencia de carácter indiscutiblemente materialista en donde intervienen distintos niveles de la realidad, biológico y social. El aprendizaje, además, es algo tan sumamente abierto que distancia necesariamente la conducta de la biología.
En cualquier caso, debemos reconocer que para entender la mente humana es fundamental entender el cerebro, de lo que se deduce tal como señala nuestra autora que lo importante es seguir investigando, la única forma de dar luz a las múltiples incógnitas que los correlatos entre la mente y el cerebro generan.



Bibliografía:
Bunge, Mario (1985). El problema mente-cerebro. Un enfoque psicológico. Tecnos. Madrid 2011.
Churchland, Patricia S. (2006). «The big questions: Do we have free will?» New Scientist magazine, nº 2578 Pág. 42-45. 18 noviembre de 2006. Recuperado 15 abril de 2016 en:
Churchland, Patricia S. (2011). El cerebro moral. Lo que la neurociencia nos cuenta sobre la moralidad. Paidós. Barcelona 2012.
Gould, Stephen J.; Lewontin, Richard C. (1979). «The Spandrels of San Marco and the panglossian paradigm: a critique of the adaptationist program». Proceedings of the Royal Society of London. Series b, vol. 205, nº. 1161, pág. 581-598.
Waal, Frans de (2013). El bonobo y los diez mandamientos. En busca de la ética entre los primates. Tusquets. Barcelona 2014.
1Patricia S. Churchland (2011). El cerebro moral. Lo que la neurociencia nos cuenta sobre la moralidad. Paidós. Barcelona 2012.