Fins quan durarà?

Diuen que cal augmentar la productivitat, que som poc productius, que treballem poc, vaja. La productivitat és la relació que s'estableix entre allò produït i el temps, recursos, destinats a produir-ho. A més màquines, més inversió empresarial, més productivitat. Alhora que, a més productivitat més producció per treballador i recursos. O sigui, com més augmenta la productivitat, l'empresari més hi guanya i els treballadors més hi perden. A més inversió en maquinària i tecnologia menys necessitat de treballadors i més atur. Una baixada dels preus de consum i més competitivitat en el mercat.

La cosa és que, l'augment de la competitivitat, de la productivitat, no implica de cap manera l'augment de l'oferta de treball. Els empresaris en aquest món en què vivim el que volen és tenir quants menys treballadors millor, és a dir quantes menys despeses millor. El treball, un dret universal, ves per on, no és una institució social, no està enfocat cap aquí sinó cap a la mera obtenció de beneficis per part de l'empleador.

La productivitat europea no ha parat de créixer al llarg del darrer segle i... l'atur també. L'augment de la productivitat no ha implicat de cap manera una disminució de les hores de treball dels treballadors ni un augment dels seus salaris, ans al contrari.

Així han disminuït les rendes del treball i augmentat les del capital. Però resulta que els impostos els sostenen les rendes del treball i els capitals se'n “escaquegen” tot el que poden i més. Qui menys guanya ha de pagar més.

Com més es vinculen els salaris a la productivitat més baixen aquests. Com més baixen els salaris més baixa el consum i la capacitat adquisitiva. Finalment, els diners els fa el capital amb l'especulació. És a dir, amb un sistema que no crea riquesa sinó que la destrueix.

Davant l'atur la resposta neoliberal és abaratir encara més el treball amb el que els treballadors en surten molt més mal parats. I els estats, que li fan el joc, disminueixen els recursos destinats a objectius socials per destinar-los a incentivar les empreses i la inversió del capital.

Les Sicav, societats d'inversió de capital variable, on les empreses puixants amaguen els beneficis, sols tributen un 1% enlloc del 30% que els correspondria. Un xollo vaja! I a més el govern suprimeix l'impost del patrimoni que redueix els ingressos de l'estat en una munió de diners, prop de 2.000 milions de €, any i per a resoldre la manca d'ingressos redueix les pensions. És que són la hòstia!

La banca espanyola és la que més beneficis ha tingut en tota Europa els darrers anys, amb unes pujades de sous del 50% per els seus directius.

Mentre als treballadors se'ns puja l'IVA, el cost de les energies com el butà o la benzina, se'ns augmenta l'edat, i el temps necessari, de jubilació, se'ns escatimen assistències sanitàries i drets en educació.

Diuen que cal disminuir la despesa pública, una despesa que ha estat llarga en cobrir les falles dels bancs i del les caixes, de les entitats financeres,  unes caixes que fins ara eren entitats sense ànim de lucre i a partir d'ara ja no ho seran. Una enorme despesa pública que ni ha incentivat el mercat de treball ni ha significat una millora pels ciutadans, sols una despesa.

Els diners que s'han introduït en les entitats financeres aquestes els destinen a invertir-los en fons d'especulació, que els donen més rendibilitat, que no en donar crèdit a les empreses. Això augmenta la prima de risc dels estats amb la banca, Grècia n'és el cas paradigmàtic.

La cosa és que a més es desestabilitza el mercat i la societat, tot i que hi guanyin molt els inversors, estan matant la gallina dels ous d'or, i el final serà desastrós. Com ho ha estat diverses vegades al llarg del segle XX.

De fet, és més del de sempre, socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.

No hi haurà canvi si no hi ha un canvi polític, una altra distribució de la riquesa, un desenvolupament diferent de la realitat social, una altra manera de repartir.

Societat xarxa o societat teranyina

Tota societat té un paradigma en el que es desenvolupa la seva quotidianitat. En la societat del segle XXI la tecnologia d'Internet ens ha portat a una nova manera de relacionar-nos i de conèixer, i d'atrapar-nos en allò que és el que és guai o cal fer per estar en onda i no restar exclòs.

Però no tot és allò que sembla.

Una de les estructures sociotecnològiques que avui semblen més en onda es Facebook. Si no estàs a Facebook et falta quelcom. La joventut, les empreses, les societats de qualsevol mena, les associacions, els diaris i un llarg etc., tenen una pàgina a Facebook que és el que els connecta amb el món.

Internet és una xarxa on relacionar informacions i persones, interessos i possibilitats, on generar vincles, on descentralitzar el coneixement. Facebook, un programa que fa servir la xarxa per esdevenir una teranyina en la que quedar atrapat, on centralitzar el fet relacional i on enlloc de possibilitar l'emancipació esdevé un sistema de control a través de la banalització de la privadesa.

No es poden tenir molts amics, la pròpia definició d'amistat exclou aquesta possibilitat, com no es poden tenir molts amors. L'amistat, igual que l'amor, necessiten un espai de privacitat on desenvolupar-se. Facebook és un aparador on la relació entre els éssers participants esdevé obscena. On els controladors, els amos del tros, o sigui gent relacionada amb la CIA, amb Paypal, amb control de capitals, són els que tenen la capacitat de censurar allò que és possible dipositar-hi o no.

Facebook és un producte de la cultura neoliberal on els propis membres es dignen lliurement dipositar noms, adreces, fotos, interessos, relacions personals, ideologia, localització, etc., etc., a la possibilitat de control per part d'una organització que està a l'ombra i que pot fer el que li sembli amb tota aquesta informació. El que en altres indrets seria una obscenitat aquí esdevé una cosa fantàstica i voluntària.

Hem d'empènyer la societat xarxa, és una de les millors emergències que ens ha donat la tecnologia, una estructura que pot donar lloc a l'adveniment d'un més alt nivell de ciutadania i de comunicació. Però hem de ser curosos i no caure en les teranyines que ens volen fer perdre el que hauríem de conquerir, la llibertat i la independència.

Setanta-cinc

Avui fa 75 anys que uns militars van trair el seu deure i es van alçar contra la nació i el poble als que havien de defensar. Va haver un milió de morts i un desastre humà d'enorme magnitud. Quaranta anys de dictadura que van dur-nos a un endarreriment extraordinari i a una vida gris, plena de por i mancada de llibertat. Després de tant de temps i d'una transició que va ser penosa, per molt que l'esbombessin com a modèlica, avui encara no s'ha fet justícia i no s'ha condemnat de manera institucional aquell fet. Els que van seguir defensant la república continuen constant com a criminals i els que la van trair encara llueixen en algunes places i carrers d'aquest país.

De moment, l'únic jutge (Baltasar Garzón) que s'ha dignat posar aquest tema sobre la taula ha estat cessat. El parlament no ha fet cap declaració institucional al respecte. Mentre, la dreta més reaccionària, hereva d'aquells traïdors, campa al seu aire i munta federacions que exalten l'alçament i escriuen enciclopèdies que tergiversen la veritat històrica. Un es pregunta si realment el franquisme va acabar o simplement es va transformar sota un paraigües nou.

Valgui aquest petit escrit per agrair a tantes dones i homes que van lluitar i defensar la república i la llibertat i als qui el seu país encara no ha fet justícia.

La roba

No fa gaires dies al Congrés dels Diputats van establir una norma que impedeix l'accés a les persones que van mal vestides. Que no guarden la decència adient. Això també ho diu a l'entrada de moltes catedrals i esglésies i l'Ajuntament de Barcelona ha fet una llei per impedir que les persones vagin despullades pel carrer.

Decent ens remet a una idea de convenient, o sigui de conveni, i com sol passar en gairebé tot, les classes benestants són les que dirigeixen aquest conveni. Així, anar decentment vestit vol dir anar vestit com les classes benestants, les elits, determinen. Al final la roba acaba essent un uniforme, una uniformatització que ens identifica amb determinat grup social. Amb determinada concepció del viure.

En origen els éssers humans anaven, i encara hi van a les societats paleolítiques que queden pel món, despullats. Vestir-nos va ser una resposta a les inclemències del clima i a una certa comoditat. D'aquí a esdevenir un element d'estatus hi va haver un pas ben petit.

Deia H.D. Thoreau, al seu recomanable Walden, que ell no era una perxa on penjar la roba que determinat dissenyador de París havia decidit que calia dur. La moda ha estat un dels imperatius de les societats des de fa força temps. Per Thoreau la roba havia de complir un servei de comoditat, i dedicar gaires esforços a vestir-se, sobre tot a vestir-se amb novetats quan un ja té un munt de roba per a fer-ho, li semblava una bestiesa, cosa que subscric totalment.

Quan va venir Evo Morales per primer cop a Espanya va ser molt criticat pel seu jersei, els diaris n'anaven plens, amb una sornegueria totalment ridícula, res, o ben poc, es deia que per primer cop un indígena havia assolit la presidència d'un país amb població majoritàriament indígena, una població pobre i sotmesa a la que s'intentava donar millors condicions de vida. L'interessant era el “look” del senyor president. La forma era més interessant que el fons. Em pregunto si el deixarien entrar al parlament vestit així. O si deixarien entrar a Ghandi tal com anava. O si deixarien entrar a un cabdill de l'Amazònia (suposant que ens fes una visita).

A les darreres manifestacions dels indignats també se'ls qualificava com a perro-flautes per la seva manera de vestir, cosa que els posava en descrèdit i deixava de banda les seves reivindicacions polítiques i socials. Tenim molts prejudicis al veure les persones com vesteixen, si algú va amb grenyes, tatuatges o pírcings, amb robes que no encaixen en els canons de la decència, ja no és gaire ben vist (en els ambients elitistes, clar).

Els magatzems i comerços de la societat en què vivim ens omplen de necessitats, ens diuen que són “especialistas en ti” i que ells saben què ens convé. Ens empenyen a consumir roba i complements que no ens fan cap falta ja que tenim l'armari a vessar. Mentre un munt de persones es moren de fam altres en un any es gasten en roba el que les trauria de la misèria i les permetria menjar. El luxe no s'adiu amb la solidaritat.

És allò que deia en un altre post, hi ha estètiques que no són ètiques. Segurament som allò que duem, no ho poso en qüestió, tots expressem una tendència amb la nostra manera d'abillar-nos. Clar que caldria veure què significa dur determinada roba o moda i dur-ne una altra. Potser si ho veiem sota una altra òptica resultarà que el que ens sembla decent i “guai” no ho és gaire.

La quota

Tot i que l'activitat humana ja fa temps que està descontrolada i ha generat diferències i polaritzacions socials entre rics i pobres, fins no fa gaires anys sembla que el planeta era capaç de restituir allò que desfèiem i tornar-ho a posar en solfa. Deixant de banda les injustícies que això du implícites fins a cert punt podria haver qui defenses que la vida és una lluita i cadascú té allò que li toca. En tot cas, això fa ja uns quants anys que no és així, si no m'erro, a meitat d'any ja ens hem menjat l'energia que el planeta és capaç de reposar, la resta de l'any ens mengem el futur, un futur que cada vegada serà més negre. No sols hipotequem el nostre futur sinó que hipotequem el futur dels altres i del planeta sencer. Un desastre, vaja.

El sistema de vida que destrueix l'equilibri no és el de la immensa majoria del món, sinó el de la minoria benestant, opulenta, de les societats occidentals. Si tot el planeta visqués com vivim els occidentals no donaria prou de sí, ens farien falta tres o quatre planetes per a suportar-ho. Conclusió, alguns hem de deixar de consumir.

Potser seria interessant instituir un carnet o targeta energètica, de la manera de la dels radiòlegs que va canviant de color i quan han rebut prou radiació els diu que deixin d'exposar-s'hi. Aquest xip ens donaria la nostra quota d'energia disponible, la que pot generar el planeta dividida per tants habitants com hi vivim. No podria ser intercanviable ni transferible, et toca la que et toca i prou.
Amb el ritme de vida de més d'un, no al juny, sinó a fi de gener ja l'haurien exhaurit. Potser llavors ens hi miraríem més en com la gastem.

La fe de uno

He topat amb aquest poema de Cernuda i m'ha agradat tant que el transcric aquí, l'honestedat amb un mateix com l'element important, el que més.

Poema 1936, Luis Cernuda

1936

Recuérdalo tú y recuérdalo a otros,
cuando asqueados de la bajeza humana,
cuando iracundos de la dureza humana:
Este hombre solo, este acto solo, esta fe sola.
Recuérdalo tú y recuérdalo a otros.

En 1961 y en ciudad extraña,
más de un cuarto de siglo
después. Trivial la circunstancia,
forzado tú a pública lectura,
por ella con aquel hombre conversaste:
Un antiguo soldado
en la Brigada Lincoln.

Veinticinco años hace, este hombre,
sin conocer tu tierra, para él lejana
y extraña toda, escogió ir a ella
y en ella, si la ocasión llegaba, decidió apostar su vida,
juzgando que la causa allá puesta al tablero
entonces, digna era
de luchar por la fe que su vida llenaba.

Que aquella causa aparezca perdida,
nada importa;
Que tantos otros, pretendiendo fe en ella
sólo atendieran a ellos mismos,
importa menos.
Lo que importa y nos basta es la fe de uno.

Por eso otra vez hoy la causa te aparece
como en aquellos días:
noble y tan digna de luchar por ella.
Y su fe, la fe aquella, él la ha mantenido
a través de los años, la derrota,
cuando todo parece traicionarla.
Mas esa fe, te dices, es lo que sólo importa.

Gracias, compañero, gracias
por el ejemplo. Gracias por que me dices
que el hombre es noble.
Nada importa que tan pocos lo sean:
Uno, uno tan sólo basta
como testigo irrefutable
de toda la nobleza humana.

LUIS CERNUDA

Molèsties

No sóc massa aficionat a reenviar els post que m'arriben al correu, però quan em semblen que valen la pena sí ho faig. No fa gaire vaig reenviar-ne un sobre l'ocupació palestina força dur. Una amiga em va contestar molt molesta que fes el favor de no enviar-li aquest tipus de missatges ja que la posaven trista i no li servien de res, que ja tenia la seva consciència formada i que això no l'ajudava gens. I segur que ho és una persona conscienciada, potser va ser un mal moment.

Això ve a to que sembla és prou general ens molesta que ens posin coses dures de la realitat al davant: veure nens morts de fam mentre mengem, o cossos destruïts per conflictes bèl·lics mentre estem xalant en una terrassa assolellada. També sembla que la reiteració d'aquestes noticies de la realitat els converteix en quelcom buit, quotidià, i perden la força de fer-nos reaccionar més que no sigui per apagar la tele o la radio.

Sigui com sigui, diria que cal tenir present què passa al món per a, primer, indignar-nos, i després, reaccionar, fer-hi quelcom. D'aquesta realitat n'he trobat una mostra en el llibre de Juan Carlos Monedero, Disfraces del Leviatán. El papel del Estado en la globalización neoliberal, editat per Akal. Us la transcric, és un informe de les ONG sobre la globalització de l'any 2008, avui no deu haver canviat massa i si ho ha fet segur que no per bé.

• 50 milions d'afectats per VIH són proscrits per la societat.
• Gairebé 900 milions de persones no tenen accés a una bona alimentació.
• 1100 milions viuen amb menys d'un dolar al dia.
• 1200 milions no tenen accés a aigua potable.
• 771 milions són analfabetes.
• El 70% del pobres del planeta són dones.
• 10 milions de nens i nenes moren abans dels 5 anys.
• 507 milions de persones moren abans dels 40.
• El 75% dels pobres són agricultors.
• Cada minut mor un nen de Sida.
• Cada cinc minuts mor un nen per malalties curables.
• Cada 8 segons mor un nen per aigua contaminada.
• Cada 3 segons mor un nen de desnutrició.
• Cada segon mor un bebè per falta d'atenció adient.
• Cada minut mor una dona embarassada pel mateix.
• 100 milions de nens són explotats per la prostitució infantil.
• El 55% de les dones del planeta són mares solteres i viuen en la pobresa.
• El 32% de les nenes de 15 anys són embarassades.
• El 80% de la sang de les transfusions mèdiques prové dels pobres.
• El 70% dels òrgans dels trasplantaments provenen també dels pobres.
• Paral·lelament, el preu del blat augmenta un 90%; el del blat de moro un 40%; 2500 milions de persones en depenen directament per a sobreviure. La raó: la producció de biocombustibles per fer anar els nostres cotxes i fàbriques.
• Amb un 1'6% dels ingressos del 10% dels més rics del planeta s'acabaria la fam al món.
• Hi ha 500 éssers humans al planeta que posseeixen cada un d'ells més que un milió de persones pobres.
• Els rics d'Estats Units tenen més renda personal que el PIB junt d'Europa, Xina i Americà Llatina.
• Etc., etc., etc...

Francament, és indignant, caldria que ens molestés molt, molt, que això passi, ens molestés tant que ens poséssim les piles per a evitar-ho.