Els mites d'avui

Quan un es posa a estudiar el món clàssic el primer que se'ns diu és que a Grècia hi va haver un fet cabdal, el pas del mite al logos, quelcom que va trasbalsar tot el coneixement i la societat. I certament és així. És així?

Quan un s'endinsa una mica més en l'estudi del món clàssic s'adona que, de fet, només uns quants d'aquells homes (aquí encara no val parlar de les dones, era així) van fer aquest pas, la immensa majoria es va quedar ancorada en el mite. I si mirem el món modern passa exactament igual. Estic segur que, si el món no se'n va a la merda, que prou fem per que així sigui, d'aquí a uns mil·lennis miraran la nostra societat com una societat plena de mites i creences, de falta de veridicitat en les coses que pensem, creiem i fem, amb l'exempció d'alguns individus que anaven a contracorrent.

Si mirem el nostre món podem veure que hi ha una quantitat molt gran de pseudoconeixement que és admès de manera absoluta per el gruix de la població i que determina la seva realitat, la seva vida, la seva conducta. I el pitjor, la conducta social aliada a ells. Quelcom que contradiu la idea que estem immersos en el logos, en la recerca de la veritat, en la comprensió de la realitat. En la racionalitat.

Alguns d'aquests crèduls posen en qüestió que hi hagi una veritat última, segons ells hi han veritats paral·leles, individuals i cadascú és ben lliure de tenir la seva. Això, a més de fals, ens aboca a un relativisme perillós. O acaben dient que la veritat és incognoscible. Cosa aquesta que contradiria tot coneixement, inclús el fals.

És real la realitat? Home! Hem de partir de la base que sí. Jo parteixo de la base que sí. Si no, ja podem plegar, s'ha acabat qualsevol indagació que iniciem o que pretenguem. La ciència parteix de la base que la realitat és real i, a més, és cognoscible. Hem assolit un coneixement absolut de la realitat? No, la ciència es caracteritza per la falta de dogmatisme, per ésser capaç d'acceptar tot allò que la qüestiona, sempre i quan ho demostri. Però sí hem avançat molt, sabem més que no sabíem, això també és inqüestionable.

I el problema no rau només en les pseudociències que són més fàcilment detectables (astrologia, quiromància, grafologia, etc), i quan dic més fàcilment de cap manera vol dir que sigui fàcil en vistes del seu èxit, sinó en les pseudociències que estan dins de la pròpia ciència i que s'envolten d'una aura de cientificitat inqüestionable, més difícil d'esbrinar, com per exemple, la psicoanàlisi, la homeopatia, la sociobiologia, les teories cosmològiques, el creacionisme, etc.).

Per què tenen èxit aquestes aproximacions? Les més populars perquè els humans tenim una enorme necessitat de creure. I una enorme mandra en esbrinar, en fer un treball intel·lectual un xic intens al respecte. Ens va millor si ens donen la fórmula. Les més científiques? Un xic pel mateix i perquè empren l'engany i, quan no de manera conscient, fan servir una metodologia falsa, errònia, des de bon començament. Contenen en alguna banda el que Mario Bunge en diu un “gazapo filosófico” contundent.

La ciència és materialista, naturalista, la psedociència no ho és, és idealista; la ciència se sustenta en una filosofia que no admet els autoenganys i la pseudociència els fomenta; la ciència és caracteritza per la recerca honesta del coneixement del món real, per les lleis que regulen aquest món, la pseudociencia no proposa mai lleis; la ciència admet la seva ignorància i la psedociència no; la ciència proposa i assaja novetats la pseudociència es queda amb les seves veritats inamovibles; la ciència es caracteritza per tenir una coherència lògica, i per estar en constant debat, la pseudociència sovint es carrega la lògica; la ciència és un sistema que ha de concordar entre sí, la pseudociencia és sempre parcial.

Abandonarem el mite alguna vegada? Tant de bo.

Si voleu saber més: Mario Bunge. Las pseudociencias. Vaya timo! Laetoli. Pamplona 2010.

Compreu, compreu, maleits!

La més imperiosa necessitat del sistema neoliberal capitalista és que hi hagin consumidors. Si no, la cosa s'atura. I per a que hi hagin consumidors cal generar un cercle viciós d'insatisfacció permanent.

Els consumidors d'avui tenen com a paradigma la insatisfacció permanent.

Les necessitats satisfetes no són font de consum, només la creació d'elements que seran rebuig a molt curt plaç fomenta la imparable recerca de satisfer la insatisfacció. Comprem coses que l'única permanència que tindran serà la de rebuig, la de deixalles, tant bon punt hagin satisfet una sola cosa: ser comprades.

Avui, la distància que hi ha entre l'aparició d'una necessitat i la seva obsolescència és curtíssima. No és estrany que els objectes que produïm siguin això, obsolescents. No tenen altre destí que ser rebutjats a curt termini.

Si abans, en l'eclosió del capitalisme i la industrialització, l'element important era l'ús, l'efectivitat del producte, avui això ha estat substituït per la necessitat d'apropiació, una pulsió que no s'atura mai.

El consum sembla que ha d'omplir les expectatives, la realització personal del qui compra. Però la realitat és que això aturaria el mercat, gran dimoni a exorcitzar, i la solució està en presentar promeses de realització que sempre queden curtes, les promeses dels productes sempre són un engany, han de conduir necessàriament a la frustració del que proclamen, a fi de mantenir la recerca de satisfacció. Entre que comprem una cosa i la llencem a les escombraries passa realment molt poc temps. I el que vol el sistema és que sigui com menys temps millor.

El consumisme és una economia de l'engany, de la mentida. I la contrapartida d'aquest engany són muntanyes de deixalles que ja no serveixen per res, enormes dosis d'esforços que no han servit per res, un desgast de la humanitat i de la natura que no serviran mai per res ... bé, o serviran per omplir les arques d'alguns pocs, això sí.

Una societat així és una societat del balafiament, de l'excés, i paradoxalment de la insatisfacció permanent. En aquesta recerca de satisfacció de la insatisfacció insaturable, el mercat absorbeix tot allò susceptible de ser vengut, sigui producte o idea o moviment social. Fins i tot allò que inicialment sembla que li va en contra, com l'ecologisme, els moviments contestataris, el punk, el hippisme, la imatge del Che, etc., La cosa està en què pugui fer-se'n producte de consum i generar expectatives que no siguin definitives.

La única cosa que li fa mal, que atura, a aquest sistema és no comprar. O si es vol, consumir només el necessari. O si es vol, estar satisfets.

Per saber més. Zygmunt Bauman. La vida líquida. Paidós. Barcelona 2009.

La guia de les accions

Què ha de guiar l'acció política? Perquè, a fi de comptes, la vida humana és política, diria que en això no hi ha controvèrsia, la política, segons Hannah Arendt, és allò que passa entre els humans, i sembla que sí, que passen coses inevitablement. Estem condemnats a viure plegats.

Dons això, què ha de guiar l'acció política a fi d'aconseguir una vida bona, sigui el que això sigui. Ja que se suposa que, sigui el que això sigui, és aquesta la qüestió.

Hi ha una dualitat aproximativa a això que, ben mirat, conflueix en el mateix punt. Podem dir que l'acció política l'ha de guiar el coneixement. Molt bé, però, això hauria de ser un coneixement exhaustiu de la realitat, cosa que sembla ben lluny d'haver-se assolit. Com a molt tenim un coneixement parcial, en el millor dels casos. Certeses absolutes no n'hi han. O bé l'ha de guiar la prudència, la cautela, la convicció profunda que no sabem tot el que cal saber per a prendre decisions massa radicals.

Si entenem la ciència com la veritat pura i dura no tenim solució, si l'entenem com un intent de recerca, d'enquesta col·lectiva, de canvi, de raó en construcció, podem arribar a alguna banda. Si no, què fer amb l'escalfament global, del que nomes sabem una part? Que fer amb les nuclears, de les que el que sabem i res s'assembla tant? Què fer de les conseqüències de la genètica, de les que no tenim ni idea? Les sabrem després de l'acció, aquesta és la cosa, i l'acció la farem avui.

Llavors què ha de guiar l'acció humana?

Les nuclears, per exemple, trobem científics qualificadíssims que hi estan a favor, i també científics qualificadíssims que hi estan en contra, i polítics (anem a suposar) honestíssims, que volen el benestar social que hi estan a favor per no aturar l'economia i no caure en l'atur i la pobresa, i també polítics (seguim suposant que honestíssims) que hi estan en contra precisament perquè hi veuen perills que impliquen la fi del benestar. I el poble, què vol el poble? A qui creu? A qui segueix? A qui vota? A qui li garanteix mantenir el seu tipus de vida o a qui li diu que ho perdrà tot? Què sap el poble? No sé si sap però està clar que sí rep les conseqüències del que es faci.

El coneixement absolut que no tenim? La capacitat de convicció dels polítics? La força de la majoria? ... la ciència, el poder de la retòrica, o la democràcia dels ignorants!

En tot cas sembla clar que no podem esperar a assolir coneixement per actuar, aquesta és la qüestió. La racionalitat ens diu que la raó, tot i que voldria, no té tota la raó. Hem de construir sobre la marxa el què.

La resposta ha de ser una resposta social, que involucri tots els actors, i potser caldria adoptar un component de flexibilitat que ens permeti rectificar i canviar les accions abans de caure pel precipici.

Ens cal entendre què estem construint amb les veritats que sabem i les accions que emprenem.

Nuclears? No gràcies

El Japó està passant un moment difícil, Quan la natura es desferma l'arrogància dels pobres humans es queda en no res. Som part de la natura i és ella qui finalment tindrà la darrera paraula.

A la tragèdia personal de pèrdua de vides humanes i desestabilització d'una societat s'hi ajunta una tragèdia molt més gran, la del perill nuclear, i per una d'aquelles estranyes jugades del destí, en un país que ja sap què vol dir això. Són l'únic país que ha sofert l'esclat de dues bombes atòmiques, que van ser llençades  sobre població civil per l'únic país que ho ha fet fins ara, els EUA.

L'energia nuclear és vista per molts com la gran solució, ens cal energia per a mantenir el tren de vida que duem i aquella s'ha de treure d'on sigui, estranyament no se'ls acut que potser el que cal és canviar el tren de vida.

Segurament seria bo fer servir l'energia nuclear ja que evitaria tenir que canviar moltes altres coses, però hi ha darrera d'aquesta energia quelcom que ignorar-ho, com s'ha anat ignorant reiteradament, no ho elimina. No sabem què fer amb els residus, el cas de totes i cadascuna de les centrals, i no sabem què fer per aturar un procés de radiació desfermat per causes de l'atzar, o falles del tipus que siguin.

Això es el que ha passat reiteradament, tot i que no hi hagi intencions de dur-ho al coneixement de la societat. I és el cas a Japó ara i avui, va ser-ho a Chernòbil, o a Pennsilvània ja fa uns quants anys, o a Con Edisson, prop de New York, o al Japó mateix a Tokaimura, al 1999, una planta de processament de residus nuclears, on ja van tenir una catàstrofe considerable que els mitjans no se'n van fer ressò, a Brasil a Goiania, ... no sé quan més es necessita per què decidim que això és molt perillós.

Agafem un material que a la natura és totalment innocu i en el procés al que el sotmetem a fi d'extreure energia el convertim en un producte summament nociu per la vida, i nociu per la vida durant centenars de milers d'anys. El posem en bidonets i els guardem en un descampat, apa, ja està (això quan no llencem aquests bidonets al mar cosa que encara és fa). Algú en deu fer algun benefici però, per mi, està clar que la humanitat no.

Per defensar l'energia nuclear un s'ha d'haver begut l'enteniment. No hi trobo cap més explicació.

Aquí podeu veure què va passar a Chernòbil i francament esgarrifa. Tant de bo la desgràcia que assota Japó serveixi de reflexió i abandonem d'una vegada aquesta estúpida manera de jugar-nos la vida. 

Nuclears? No gràcies.

El llop jeràrquic

Hi ha molta gent que diu que el comunisme, el socialitzar les coses, els béns, repartir-nos equitativament la riquesa, no s'adiu amb la naturalesa humana, profundament egoista, àvida i individualista. Sembla que allò que deia Hobbes, "Homo homini lupus", està força assumit per bona part de la població humana. Alguns postulen que som una espècie jeràrquica i que sempre hi haurà un individu que voldrà, i aconseguirà, convertir-se en líder, sotmetent als demés als seus impulsos i determinacions individuals.

Quan un mira com va la societat i la història humanes gairebé acaba no tenint més remei que donant-los-hi la raó. Però... Hi ha un però, o molts. De fet, si bé és cert que les coses funcionen així, un acaba preguntant-se d'on sorgeix l'establiment d'una moral que obligui als demés a mantenir l'estatus de privilegi del lider, o grup social, en qüestió? Nietzsche va dir que la moral és sempre la que determinen els guanyadors; val, d'acord, però això no implica l'aquiescència dels perdedors, de fet, en un ramat el lider sempre ha d'anar amb molta cura de què fa per a no perdre el seu estatus davant d'un altre individu que se senti capaç d'arrabassar-li. I sempre acaba els seus dies arraconat i com a perdedor.

Si som uns llops uns pels altres, quina moral serà la que caldrà instituir? Els que dominen pretenen que els dominats acceptin sense protestar l'ordre que s'ha establert; tota la legalitat, el dret, s'encamina cap aquí, a mantenir una determinada ordenació social. Un ordenament que sempre li cal la violència, de la que n'és detentor, en última instància, l'estat.

Si no hi ha un cert equilibri arriba sempre un punt on els de sota es revolten contra la situació que els oprimeix; cerquen, i si ho fan hauríem de concloure que lícitament, fer el mateix que fan els que estan a sobre: espolsar-se del damunt l'opressió i acaparar privilegis. Davant d'una conducta social determinada per l'egoisme tots farem el que bonament puguem per assolir el nostre benefici sense que cap moral ens pugui dir res en contra, mana la moral de l'acaparar.

Si jo sóc més espavilat i em prenc privilegis sempre hauré d'estar pendent que un altre faci el mateix i es situï pel damunt meu sotmetent-me a la seva voluntat i benefici. Maquiavel ja deia al seu Príncep que calia no tenir enemics gaire grossos i governar amb una certa equitat si no es volia haver d'estar sempre pendent de guerrejar i defensar l'estatus del príncep a base de violència.

Si es tracta de construir una societat on alguns poden arrambar més que altres, fem licita aquesta conducta per a tots (només cal la presa de consciència per part dels sotmesos), i això ens aboca, més a la curta o a la llarga, necessàriament a conflictes. Si tu m'extorsiones i aquesta és la moral natural, llavors jo tinc dret a, al menys, intentar-ho també.

Potser caldria mirar altres maneres que ens permetin relaciona-nos sota altres paràmetres. Primer per una qüestió de justícia i segon per una qüestió pragmàtica. Si tots els individus de la societat assolissin una vida digna la moral s'encaminaria cap a mantenir això, i de ben segur que viuríem més tranquils i millor. Què pot ser això d'una vida digna? Potser que tinguem les necessitats bàsiques cobertes i que, tant aquestes com aquelles que no ho són, que també hi tenen cabuda, no siguin obtingudes en base a l'extorsió de ningú.

No sé si és possible però si desitjable.

Exclosos que molesten

La societat en que vivim es fonamenta en el binomi producció-consum, per tant, fan falta imperiosament consumidors. La societat no vol ciutadans sinó consumidors. Un consum, però, que no és la fita, la fita és incrementar el capital, no produir bens i serveis, aquests són els mitjans que el capital emprà pel seu fi.

Tota producció du associat un inevitable generar residus i, de la mateixa manera, el consum que se'n deriva genera una serie de residu social del consum. El residu social humà de les societats contemporànies. Són tots aquells que resten fora de la dinàmica econòmica. Aquells que són valorats per les instàncies governamentals o els estudiosos de l'economia com a fruit de la demanda del mercat, de la pressió de la competència, de l'eficiència econòmica, els danys col·laterals, amb l'afegit que, sembla, ningú n'és responsable, no hi ha una decisió atribuïble a cap persona de l'exclusió de una enorme quantitat d'éssers humans que tenen nom i cognom. És el sistema qui ho porta en el seu si estructuralment. Una contradicció del propi sistema.

Al capital li interessa tenir quants menys treballadors millor, i pagar quan menys millor per una feina determinada. I si fa això els treballadors no poden consumir, és una roda força esquizofrènica. Els treballadors tenen però un component determinant, necessiten cobrir les seves necessitats biològiques bàsiques. Les quals són una mínima part, molt petita, del que necessita el capital per a créixer. No en té prou i per tant aquells que només consumeixen a nivells de supervivència no són rendibles socialment.

Els individus que no consumeixen són un element incomode per la societat capitalista, no els pot colonitzar, no els pot incloure a la roda, i són, a més, éssers que demanden cobrir les seves mínimes necessitats, és a dir, una font imparable de despesa pel capital. El capital si té por a alguna cosa és a la despesa no productiva, a tot allò que augmenta la despesa però no el benefici. Un benefici que només es contempla des de l'òptica del capital.

A la societat capitalista sempre li ha fet nosa tota aquella població que no podia incorporar al consum. Abans els feia fora, conquerint nous territoris balders, o plens de poblacions autòctones a qui calia espoliar o fer desaparèixer per a que fossin balders, i on els desheretats del sistema podien reprendre de nou la mateixa dinàmica que els havia fet excedents abans, generant així un nou cicle. Països formats en base a la pura immigració que han esdevingut pròspers avui tenen unes lleis antiimmigració durissimes.

Els que resten exclosos són titllats de ganduls, faltats d'iniciativa, de creativitat, poc previsors, improductius, incompetents, paràsits, etc. Una xacra,, vaja, per la societat. I són ells els primers que reben quan cal retallar ajudes, primer s'ajudarà a que els qui tenen el poder de fer anar la roda consumista no la perdin que a bastir un sistema que alliberi a la població de la misèria més absoluta. És a dir, no se centra en resoldre el problema dels que no tenen sinó en mantenir les expectatives dels que ja tenen. El proclamat estat del benestar necessita impostos per redistribuir, i això no li agrada gens al capital, l'estat del benestar tendeix a mantenir el benestar dels que tenen benestar.

Els desposseïts només podran accedir-hi si poden pagar. Com poden pagar? Doncs gairebé inevitablement netejant la merda que fem, mentre nosaltres ens dediquem a pensar meravelles i dirigir el "cotarro", i naturalment cobrant un salari que nosaltres no acceptaríem per indigne.

Sempre n'hi han hagut de marginals i exclosos al sistema, però avui comença a haver-n'hi un excés, sobre tot en un món que esdevé global. Veurem com resolem aquest embolic. qui ho faci serà un bon desembolicador.

El mèrit del mèrit

Vivim en l'època de la meritocràcia. I potser pot semblar una manera justa de distribuir les riqueses i els privilegis, sempre i quan, clar, ens sembli bé que hi hagi qui tingui privilegis, és a dir, condicions de vida millor que els altres. De fet, sí sembla que això agradi a una bona part dels éssers humans.

Al llarg de la història els humans hem anat canviant a com ens acostàvem a aquesta cosa dels privilegis. Al paleolític, quan el fet tribal, és a dir el conjunt, valia més que el fet individual, la redistribució era fonamental per a mantenir la cohesió i la dinàmica del grup. Després la redistribució va donar pas al acaparar per una minoria més béns que l'altra majoria; per a mantenir un estatus de distinció, van aparèixer les elits, les aristocràcies, els que són millors, i que, naturalment, han de tenir més, necessiten més, es mereixen més.

En un primer moment aquest acaparar es va fer en base a la força, si sóc més fort que tu doncs et prenc lo teu i t'obligo a obeir-me. Després això va donar pas a establir un sistema jurídic que mantingués aquesta dinàmica i es van fer un munt de lleis per a tal fi. Avui fem el mateix amb les lleis. El dret romà és un clar exemple. L'establiment d'una legalitat no vol dir necessàriament l'establiment de la justícia. Roma mateix va bastir un imperi gràcies a que al llarg de la seva història va mantenir un exèrcit extraordinari, amb el que sotmetre a tot "quisqui" que no estigués d'acord amb ells (sona bastant al que passa amb altres imperis). Va ser un mil·lenni de guerres constants. Tot un mèrit basat en la força. Al final va aparèixer un altre exèrcit més ben organitzat que el seu ja força desgavellat, i es va acabar el seu sistema de vida.

Ara parlem del mèrit d'una altra manera, ja no és el més fort sinó el més espavilat qui te dret a tenir privilegis. Home, pot semblar que alguna cosa hem avançat però em temo que no gaire. Sempre pot arribar un de més espavilat i treure't el lloc, com abans arribava un de més fort. D'altra banda, és el mèrit una qüestió exclusivament d'esforç personal? Jo diria que, el que en diem triomfadors han tingut, a part d'un esforç personal, també una enorme component de sort. Se'm dirà que hi ha molts aprofitats que no fan, fem, res. Val, potser sí, però hi ha un munt de persones que fan molts esforços per tirar endavant la vida i no guanyen res, a tots aquests se'ls deprecia sense contemplacions. Aquests,  la immensa majoria de persones, no tenen cap dret a privilegis. De fet, en una competició, guanyar, guanyar, només guanya un, els demés perden per molt que s'esforcin, és el que té. El resultat és que si triomfes tens dret a privilegis i si no, no. No sembla gaire equitatiu francament.

Després quan parlem de mèrit de què parlem, del mèrit de ser persona? De la generositat? De la cerca de la justícia? Què és el que té mèrit? Què és el que mereix respecte? L'avidesa? L'acaparació? L'exclusivisme? El ser més fort que els altres? El ser més espavilat? O més intel·ligent? O tenir més sort? Està clar que l'esforç no, ja que, ja he dit, molts s'esforcen un munt i no es mengen una rosca.

A les societats paleolítiques el que obtenia respecte, el que tenia mèrit, era qui menys acaparava i demostrava més generositat, qui més era capaç de redistribuir. Avui el mèrit va per un altre camí. Està clar que no estem al paleolític, deu ser per això.