D'ètica i estètica

L'ètica formula preguntes sobre allò que és bo. La paraula prové del grec Ethos, que vol dir caràcter, un caràcter que es relaciona amb les costums de vida, amb els hàbits. Se sol distingir, tot i que és una distinció un xic forçada, entre ètica o reflexió i moral o acció, o sigui teoria i praxi. Forçada ja que en realitat no van mai dissociades sinó juntes inevitablement. En tot cas l'ètica ve a ser l'element crític de la praxi.

Tot allò que som ho fem, per tant estem immersos en una praxi, en una moral, vulguem o no. Que aquesta moral sigui ètica o no, és a dir, que ens dugui al bé o a lo bo, és una altra cosa. Clar que només coneixem què és el bé fent-lo, la praxis no sempre va darrera la teoria. El bé és també quelcom difícil de determinar. En tot cas remeten sempre a obligacions, o sigui a fets o actes que poden ser variats, poden evitar-se, poden fer-se d'altra manera, poden ser font de tria. Si no hi ha possibilitat de tria no hi ha acte moral ni ètica que el sostingui. La llei de la gravetat no és un acte moral perquè no és una obligació sinó una necessitat inevitable de la realitat.

La moral depèn sempre de quan es produeix l'acte en canvi l'ètica té un registre més restringit. Hi ha una tensió entre la moral i l'ètica que es correspon entre allò que passa i allò que hauria de passar. La moral, allò que he fet, és un element social i històric, canviant i immediat; i l'ètica, allò que cal fer, ho és individual i racional, perenne i conceptual. No hi hem de cercar contradicció entre ambdós conceptes sinó tensió, voluntat de concordança.

La tensió es dirimeix entre dues posicions fonamentals, la finalitat i la manera, la teleologia i la deontologia. Rebuig o submissió a l'obligació. El jo dec kantià, l'imperatiu categòric, que segons Nietzsche és un nihilisme i que ell demana substituir pel jo vull. El deure deontològic pot dur al dogmatisme més absolut, i el rebuig al deure a un immoralisme perillós. Segurament el deure més important que ens trobem és saber quins deures ens atorguen llibertat i cal seguir i quins no, o sigui el deure racional. En tot cas un acte ètic i moral no pot ser imposat sinó que ha de ser fruït d'una tria lliure. Una tria lliure implica coneixement, en cas contrari no és lliure. El deure ha de ser allò que vull, i haig de poder voler-ho des de la meva autonomia, d'aquí que Kant i Nietzsche potser estan més a prop del que sembla.

Decidir què és el bé i què no ho és és una cosa molt complicada, així que cal anar amb compte en anar fent el bé. Deia Manuel Sacristán que fer el bé no és el millor camí per a conduir-se. És molt millor el camí negatiu, és a dir, no fer el mal, quelcom més fàcil de dirimir què és. De fet, en nom del bé és quan s'han produït els mals més grans de la humanitat, com ara dur la religió vertadera a qui no la tenia. Millor que cercar la llibertat és cercar la fi de l'esclavatge. Millor que cercar la felicitat és cercar la manera de pal·liar la desgràcia. Millor que voler pels demés el que vull per mi és no voler pels demés el que no vull per mi.

Si l'ètica cerca el bé i el bo, l'estètica és una reflexió sobre el bonic o el lleig. L'estètica està íntimament relacionada amb els sentits, en com rebem allò que passa, amb la sensació, per tal cosa és summament subjectiva, el que és bell per a mi no té necessàriament de ser-ho per altri. L'estètica, tot i ser una reflexió, per tant una racionalització, sempre recau sobre la natura de les coses, sobre allò que és, allò que fem, sobre els actes i objectes reals. Segons Kant l'estètica no té concepte i no té més finalitat que assolir harmonia entre l'enteniment i la imaginació. Si l'ètica i la moral van de la mà, l'estètica també s'embolica amb elles, quan fem alguna cosa aquesta pot ser bonica o no, l'art és la seu paradigmàtica de l'estètica però, de fet, tot allò que fem (cal no oblidar que art si és alguna cosa és una cosa que fem) s'ens mostra emmarcat en una estètica inevitablement.

Val a dir que això de bonic és un terme molt ambigu i que ha anat transformant-se al llarg del temps. Els clàssics identificaven el bell amb la natura, la creació artística era així un intent de mimesi, d'imitació. La modernitat va trencar els canons i va esdevenir una idea del bell, de l'art, força diferent.  Podríem dirimir-ho en què hi ha dues vessants, l'art per l'art, o l'art amb implicacions d'alguna mena. Ha de tenir l'estètica quelcom més que la bellesa? Tolstoi en un llibre que es titula Què és l'art? Fa una reflexió al respecte que des que la vaig llegir no puc evitar tenir-la en compte: l'art sense una visió social no serveix per res, no és ètic. En tot cas és cert que tots tenim una certa idea d'allò que ens plau i allò que no i diria que, si l'ètica i l'estètica són una reflexió, això vol dir que són quelcom que s'aprèn. Aprendre està bé, però no si val sol, cal veure què estem aprenent.

La realitat actual és que ens envolten esdeveniments i fets socials, des de l'art fins a l'entreteniment (potser una de les maneres en què ha esdevingut l'art contemporani), l'esport, etc., plens d'una estètica atractiva però buits d'ètica. A tall d'exemple: l'automobilisme, estèticament molt atractiu però èticament impresentable.

Diria que en allò que fem cal considerar tots els aspectes, tots formen part de la realitat humana i no hem de menystenir-los, així val la pena cercar una ètica que sigui estètica i una estètica que sigui ètica, o ens fallarà la cosa per alguna banda.

Malthus no tenia raó

80.000 persones moren de fam cada dia. 80.000! Cada dia! Sembla mentida que en un món tan ple de riquesa com el que vivim passi això.

Creixent no s'arregla la cosa. El creixement econòmic només durà a una més gran implementació d'aquest fet. Els rics es faran més rics i el pobres més pobres. L'única manera en què es pot resoldre aquesta injustícia és repartint la riquesa, una cosa que la societat opulenta no vol fer de cap manera.

Se sol fer servir les tesis maltusianes per explicar el desori del planeta però això és una fal·làcia. De fet, l'increment de despesa i de consum de recursos només forma part del primer món, la resta va fent dia a dia i no esgota ni exhaureix els recursos, en tot cas la feina la té per tenir prou recursos per a sobreviure. Al primer món ens mengem la part que no ens pertoca, i no només, sinó que pretenem, en mor de la necessitat de mantenir el nostre mode de viure, hipotecar les generacions futures (si és que aquestes arriben a poder ser) amb el saldo de deixalles i contaminants que nosaltres produïm. Necessitem energia, mantenir la despesa o se'ns acaba el mode de vida que vivim. És una vergonya, vaja.

Per anar bé, hauríem de deixar el món igual o millor que quan el rebem, més net, més ple de vida, més agradable, més amable, i això ja fa temps que no passa. L'única solució passa per decréixer i netejar la porqueria que hem anat acumulant. Una feinada!

Si fóssim conscients de la fam del món acabaria ben aviat, el que passa és que ho sabem, i ens sap molt greu en la majoria de casos, però no en som conscients, no ens toca de prop, i gairebé sembla que la costum de la noticia hagi fet que ja ni sigui noticia. En tenim prou intentant resoldre allò que ens toca directament, encara que la solució impliqui el mal d'altres. És trist però és així. La compassió no ens en fa ser conscients, en tot cas la passió, patir-ho en carn pròpia.

És clar que al primer món també hi ha una polarització enorme i una bona part dels que hi són són més aviat víctimes que culpables. Hi ha una colla de lladres que es queden la riquesa generada, que especulen amb la necessitat dels altres, i que viuen com a paràsits del conjunt. Aquests haurien d'anar a la presó directament.

Què fer? Hi ha coses més fàcils que les que apuntava en un altre post. No comprar res a multinacionals. No fer servir programaris privatius i passar-nos massivament a programaris lliures. No tenir diners a qualsevol banc, cercar banca ètica que, tot i que costa de creure, n'hi ha. No consumir coses que venen de lluny ni les que venen de prop i estan subvencionades, aquestes destrueixen el mercat i fomenten els monopolis alimentaris. No agafar avions només si és estrictament necessari. No comprar a Repsol res de res. No comprar-nos un element nou, del tipus que sigui electrònic, de vestir, de la llar, etc., fins que el vell estigui totalment trencat i no es pugui reparar. Veure aigua de l'aixeta de manera general i exigir a les autoritats la qualitat de la mateixa.  Donar als altres allò que no fem servir. Consumir productes en envasos retornables. Deixar de fer esport i posar-nos a jugar.
No esperar que comenci un altre per fer-ho nosaltres.

Podem fer moltes coses, doncs fem-les, quantes més en fem més avançarem.

Canviem o no?

Darrerament hem assistit a una explosió d'insatisfacció per part d'una bona part de la ciutadania, una indignació que és absolutament lògica i natural quan es veu com aquest sistema exclou a molts ciutadans del seu sí. Ara bé, hem d'estar d'acord que ha estat sols una part de la ciutadania, hi ha una altra bona part, diria que més gran, que no diu res al respecte i que ja li va bé. I també que això és quelcom que afecta al primer món, poca cosa té a veure amb la immensa majoria de persones del planeta terra que no tenen res de res. Aquests fa dies que ho passen malament i ningú, o molt poques veus, en diuen res.

Què es vol? Un canvi de sistema o que el sistema ens permeti estar-hi a dins? Sembla que més aviat la queixa va encaminada a que el sistema ens exclou, ens impedeix prendre'n part, i això és el que motiva la queixa.

Aquest sistema es caracteritza per haver transformat els ciutadans en consumidors, per, enlloc de produir per a satisfer les necessitats de les persones, generar necessitats per allò que es produeix, per a mantenir-nos esclaus de la insatisfacció permanent generant una dinàmica de creixement imparable i impossible. Aquest camí ens du inevitablement allà on som, atur, exclusió, esgotament dels recursos, polarització social, fam, explotació del tercer món, etc., tots ja sabem què hi ha.

Hi ha moltes coses que es poden fer per canviar el sistema, i passen fonamentalment per una: canviar! Res tan simple i alhora tan difícil. Què vol dir canviar? Deixar de ser consumidors, deixar de seguir la dinàmica que el sistema ens imposa. Però això implica una cosa que és, de fet, el que motiva la queixa de la gent: estar exclòs del sistema. I, a més, implica dificultats. El camí que ens duria a una millora real és difícil i dur. La gent no vol això.

Cal deixar d'alimentar el sistema, sortir-ne. Per exemple: Podríem deixar d'anar en cotxe i no consumir més petroli, podríem deixar de tenir relacions laborals en base al salari i tornar a l'intercanvi, podríem deixar de viatjar en avió i quedar-nos allà on som, podríem deixar de comprar tants i tants objectes inútils i comprar sols allò imprescindible per viure, és a dir: menjar (cosa, d'altra banda que és la realitat de la immensa majoria de persones d'aquest món), podríem deixar de fer servir el mòbil i comunicar-nos d'una altra manera, com es feia fa cinc-cents anys, podríem deixar de fer servir els bancs i pagar-ho tot en metàl·lic, podríem repartir allò que tenim amb els que no tenen, etc., etc., etc. S'em dirà que tot això és molt extremista, però no deixa de ser així, amb els matisos que s'hi vulguin posar. En tot cas, on volem començar el canvi? Canviar és fotut, aquesta és la cosa.

Canviar el sistema vol dir canviar, no és possible canviar i seguir fent el mateix. Al final em temo que sols quan les condicions canviïn, és a dir, arribem a l'esgotament, al col·lapse, canviarem, i no de gust sinó per força. Si ens quedem enganxats a la necessitat, real o imaginària, sobre tot imaginària, els que no tenen necessitat tindran eines per a explotar els necessitats i així seguirà l'especulació que enriqueix a uns pocs i exclou a molts, sobre tot els del tercer món que ja fa dies que se la passen malament.

Els mites d'avui

Quan un es posa a estudiar el món clàssic el primer que se'ns diu és que a Grècia hi va haver un fet cabdal, el pas del mite al logos, quelcom que va trasbalsar tot el coneixement i la societat. I certament és així. És així?

Quan un s'endinsa una mica més en l'estudi del món clàssic s'adona que, de fet, només uns quants d'aquells homes (aquí encara no val parlar de les dones, era així) van fer aquest pas, la immensa majoria es va quedar ancorada en el mite. I si mirem el món modern passa exactament igual. Estic segur que, si el món no se'n va a la merda, que prou fem per que així sigui, d'aquí a uns mil·lennis miraran la nostra societat com una societat plena de mites i creences, de falta de veridicitat en les coses que pensem, creiem i fem, amb l'exempció d'alguns individus que anaven a contracorrent.

Si mirem el nostre món podem veure que hi ha una quantitat molt gran de pseudoconeixement que és admès de manera absoluta per el gruix de la població i que determina la seva realitat, la seva vida, la seva conducta. I el pitjor, la conducta social aliada a ells. Quelcom que contradiu la idea que estem immersos en el logos, en la recerca de la veritat, en la comprensió de la realitat. En la racionalitat.

Alguns d'aquests crèduls posen en qüestió que hi hagi una veritat última, segons ells hi han veritats paral·leles, individuals i cadascú és ben lliure de tenir la seva. Això, a més de fals, ens aboca a un relativisme perillós. O acaben dient que la veritat és incognoscible. Cosa aquesta que contradiria tot coneixement, inclús el fals.

És real la realitat? Home! Hem de partir de la base que sí. Jo parteixo de la base que sí. Si no, ja podem plegar, s'ha acabat qualsevol indagació que iniciem o que pretenguem. La ciència parteix de la base que la realitat és real i, a més, és cognoscible. Hem assolit un coneixement absolut de la realitat? No, la ciència es caracteritza per la falta de dogmatisme, per ésser capaç d'acceptar tot allò que la qüestiona, sempre i quan ho demostri. Però sí hem avançat molt, sabem més que no sabíem, això també és inqüestionable.

I el problema no rau només en les pseudociències que són més fàcilment detectables (astrologia, quiromància, grafologia, etc), i quan dic més fàcilment de cap manera vol dir que sigui fàcil en vistes del seu èxit, sinó en les pseudociències que estan dins de la pròpia ciència i que s'envolten d'una aura de cientificitat inqüestionable, més difícil d'esbrinar, com per exemple, la psicoanàlisi, la homeopatia, la sociobiologia, les teories cosmològiques, el creacionisme, etc.).

Per què tenen èxit aquestes aproximacions? Les més populars perquè els humans tenim una enorme necessitat de creure. I una enorme mandra en esbrinar, en fer un treball intel·lectual un xic intens al respecte. Ens va millor si ens donen la fórmula. Les més científiques? Un xic pel mateix i perquè empren l'engany i, quan no de manera conscient, fan servir una metodologia falsa, errònia, des de bon començament. Contenen en alguna banda el que Mario Bunge en diu un “gazapo filosófico” contundent.

La ciència és materialista, naturalista, la psedociència no ho és, és idealista; la ciència se sustenta en una filosofia que no admet els autoenganys i la pseudociència els fomenta; la ciència és caracteritza per la recerca honesta del coneixement del món real, per les lleis que regulen aquest món, la pseudociencia no proposa mai lleis; la ciència admet la seva ignorància i la psedociència no; la ciència proposa i assaja novetats la pseudociència es queda amb les seves veritats inamovibles; la ciència es caracteritza per tenir una coherència lògica, i per estar en constant debat, la pseudociència sovint es carrega la lògica; la ciència és un sistema que ha de concordar entre sí, la pseudociencia és sempre parcial.

Abandonarem el mite alguna vegada? Tant de bo.

Si voleu saber més: Mario Bunge. Las pseudociencias. Vaya timo! Laetoli. Pamplona 2010.

Compreu, compreu, maleits!

La més imperiosa necessitat del sistema neoliberal capitalista és que hi hagin consumidors. Si no, la cosa s'atura. I per a que hi hagin consumidors cal generar un cercle viciós d'insatisfacció permanent.

Els consumidors d'avui tenen com a paradigma la insatisfacció permanent.

Les necessitats satisfetes no són font de consum, només la creació d'elements que seran rebuig a molt curt plaç fomenta la imparable recerca de satisfer la insatisfacció. Comprem coses que l'única permanència que tindran serà la de rebuig, la de deixalles, tant bon punt hagin satisfet una sola cosa: ser comprades.

Avui, la distància que hi ha entre l'aparició d'una necessitat i la seva obsolescència és curtíssima. No és estrany que els objectes que produïm siguin això, obsolescents. No tenen altre destí que ser rebutjats a curt termini.

Si abans, en l'eclosió del capitalisme i la industrialització, l'element important era l'ús, l'efectivitat del producte, avui això ha estat substituït per la necessitat d'apropiació, una pulsió que no s'atura mai.

El consum sembla que ha d'omplir les expectatives, la realització personal del qui compra. Però la realitat és que això aturaria el mercat, gran dimoni a exorcitzar, i la solució està en presentar promeses de realització que sempre queden curtes, les promeses dels productes sempre són un engany, han de conduir necessàriament a la frustració del que proclamen, a fi de mantenir la recerca de satisfacció. Entre que comprem una cosa i la llencem a les escombraries passa realment molt poc temps. I el que vol el sistema és que sigui com menys temps millor.

El consumisme és una economia de l'engany, de la mentida. I la contrapartida d'aquest engany són muntanyes de deixalles que ja no serveixen per res, enormes dosis d'esforços que no han servit per res, un desgast de la humanitat i de la natura que no serviran mai per res ... bé, o serviran per omplir les arques d'alguns pocs, això sí.

Una societat així és una societat del balafiament, de l'excés, i paradoxalment de la insatisfacció permanent. En aquesta recerca de satisfacció de la insatisfacció insaturable, el mercat absorbeix tot allò susceptible de ser vengut, sigui producte o idea o moviment social. Fins i tot allò que inicialment sembla que li va en contra, com l'ecologisme, els moviments contestataris, el punk, el hippisme, la imatge del Che, etc., La cosa està en què pugui fer-se'n producte de consum i generar expectatives que no siguin definitives.

La única cosa que li fa mal, que atura, a aquest sistema és no comprar. O si es vol, consumir només el necessari. O si es vol, estar satisfets.

Per saber més. Zygmunt Bauman. La vida líquida. Paidós. Barcelona 2009.

La guia de les accions

Què ha de guiar l'acció política? Perquè, a fi de comptes, la vida humana és política, diria que en això no hi ha controvèrsia, la política, segons Hannah Arendt, és allò que passa entre els humans, i sembla que sí, que passen coses inevitablement. Estem condemnats a viure plegats.

Dons això, què ha de guiar l'acció política a fi d'aconseguir una vida bona, sigui el que això sigui. Ja que se suposa que, sigui el que això sigui, és aquesta la qüestió.

Hi ha una dualitat aproximativa a això que, ben mirat, conflueix en el mateix punt. Podem dir que l'acció política l'ha de guiar el coneixement. Molt bé, però, això hauria de ser un coneixement exhaustiu de la realitat, cosa que sembla ben lluny d'haver-se assolit. Com a molt tenim un coneixement parcial, en el millor dels casos. Certeses absolutes no n'hi han. O bé l'ha de guiar la prudència, la cautela, la convicció profunda que no sabem tot el que cal saber per a prendre decisions massa radicals.

Si entenem la ciència com la veritat pura i dura no tenim solució, si l'entenem com un intent de recerca, d'enquesta col·lectiva, de canvi, de raó en construcció, podem arribar a alguna banda. Si no, què fer amb l'escalfament global, del que nomes sabem una part? Que fer amb les nuclears, de les que el que sabem i res s'assembla tant? Què fer de les conseqüències de la genètica, de les que no tenim ni idea? Les sabrem després de l'acció, aquesta és la cosa, i l'acció la farem avui.

Llavors què ha de guiar l'acció humana?

Les nuclears, per exemple, trobem científics qualificadíssims que hi estan a favor, i també científics qualificadíssims que hi estan en contra, i polítics (anem a suposar) honestíssims, que volen el benestar social que hi estan a favor per no aturar l'economia i no caure en l'atur i la pobresa, i també polítics (seguim suposant que honestíssims) que hi estan en contra precisament perquè hi veuen perills que impliquen la fi del benestar. I el poble, què vol el poble? A qui creu? A qui segueix? A qui vota? A qui li garanteix mantenir el seu tipus de vida o a qui li diu que ho perdrà tot? Què sap el poble? No sé si sap però està clar que sí rep les conseqüències del que es faci.

El coneixement absolut que no tenim? La capacitat de convicció dels polítics? La força de la majoria? ... la ciència, el poder de la retòrica, o la democràcia dels ignorants!

En tot cas sembla clar que no podem esperar a assolir coneixement per actuar, aquesta és la qüestió. La racionalitat ens diu que la raó, tot i que voldria, no té tota la raó. Hem de construir sobre la marxa el què.

La resposta ha de ser una resposta social, que involucri tots els actors, i potser caldria adoptar un component de flexibilitat que ens permeti rectificar i canviar les accions abans de caure pel precipici.

Ens cal entendre què estem construint amb les veritats que sabem i les accions que emprenem.

Nuclears? No gràcies

El Japó està passant un moment difícil, Quan la natura es desferma l'arrogància dels pobres humans es queda en no res. Som part de la natura i és ella qui finalment tindrà la darrera paraula.

A la tragèdia personal de pèrdua de vides humanes i desestabilització d'una societat s'hi ajunta una tragèdia molt més gran, la del perill nuclear, i per una d'aquelles estranyes jugades del destí, en un país que ja sap què vol dir això. Són l'únic país que ha sofert l'esclat de dues bombes atòmiques, que van ser llençades  sobre població civil per l'únic país que ho ha fet fins ara, els EUA.

L'energia nuclear és vista per molts com la gran solució, ens cal energia per a mantenir el tren de vida que duem i aquella s'ha de treure d'on sigui, estranyament no se'ls acut que potser el que cal és canviar el tren de vida.

Segurament seria bo fer servir l'energia nuclear ja que evitaria tenir que canviar moltes altres coses, però hi ha darrera d'aquesta energia quelcom que ignorar-ho, com s'ha anat ignorant reiteradament, no ho elimina. No sabem què fer amb els residus, el cas de totes i cadascuna de les centrals, i no sabem què fer per aturar un procés de radiació desfermat per causes de l'atzar, o falles del tipus que siguin.

Això es el que ha passat reiteradament, tot i que no hi hagi intencions de dur-ho al coneixement de la societat. I és el cas a Japó ara i avui, va ser-ho a Chernòbil, o a Pennsilvània ja fa uns quants anys, o a Con Edisson, prop de New York, o al Japó mateix a Tokaimura, al 1999, una planta de processament de residus nuclears, on ja van tenir una catàstrofe considerable que els mitjans no se'n van fer ressò, a Brasil a Goiania, ... no sé quan més es necessita per què decidim que això és molt perillós.

Agafem un material que a la natura és totalment innocu i en el procés al que el sotmetem a fi d'extreure energia el convertim en un producte summament nociu per la vida, i nociu per la vida durant centenars de milers d'anys. El posem en bidonets i els guardem en un descampat, apa, ja està (això quan no llencem aquests bidonets al mar cosa que encara és fa). Algú en deu fer algun benefici però, per mi, està clar que la humanitat no.

Per defensar l'energia nuclear un s'ha d'haver begut l'enteniment. No hi trobo cap més explicació.

Aquí podeu veure què va passar a Chernòbil i francament esgarrifa. Tant de bo la desgràcia que assota Japó serveixi de reflexió i abandonem d'una vegada aquesta estúpida manera de jugar-nos la vida. 

Nuclears? No gràcies.