De la mort

Després d'un llarg parèntesis, penjo el meu treball final de grau, per si a algú li ve de gust reflexionar un xic sobre el tema.

De la mort

Apunts d'economia II

Els estats han d'invertir diners per a garantir el manteniment de les estructures polítiques i socials que dirigeixen. És inevitable, independentment de quin tipus d'estat tinguem, un estat que no pot pagar els sous dels seus funcionaris i les despeses de les seves institucions (parlaments, dirigents, policia, exèrcit, per posar uns exemples que no poden ser acusats de despesa social innecessària) se'n va en orris. Tot estat té unes despeses i per tant ha de tenir uns ingressos per fer-les-hi front, és evident. D'on treu els calés l'estat? D'alguna banda han de sortir.

Avui els treu únicament dels impostos, abans de les privatitzacions també els podia treure de les empreses estatals que generaven benefici, un benefici que després de vendre-les (per poc rendibles!) ara van a parar a mans privades. Els impostos són bàsicament el de la renda (IRPF), el de societats (IS), i l'IVA. N'hi havia un altre, el de patrimoni, que afectava als més rics però que avui l'han tret, no fos cas que deixessin de ser més rics.

La cosa és que els ingressos de l'estat depenen exclusivament de l'activitat econòmica. Amb salaris alts i beneficis empresarials l'estat recapta més i, per tant, té més diners per gastar en el que necessiti, falta aquí veure si se'ls gasta en despesa social que millori la vida dels ciutadans o els malbarata.

Si el creixement ve de la mà d'una bombolla especulativa, com de la que venim, i no d'un augment real de la riquesa, d'entrada l'estat recapta molt, ja que tothom gasta i compra (ajudats per un crèdit fàcil) i sembla que tot es collonut, en aquest moment l'estat el que va fer es, enlloc d'empènyer patrons de creixement basats en la producció, ja que hi havia molts ingressos va donar més facilitats als rics, abaixar els impostos sobre tot als trams més alts i desgravacions fiscals empresarials. Ingressava menys percentualment però com hi havia molt moviment la cosa rutllava.

Quan la bombolla especulativa esclata, la demanda baixa, l'economia s'atura, els empresaris no guanyen diners i la banca talla el crèdit, i l'estat recapta molt menys, i a més té més despeses, com d'atur, per intentar pal·liar els efectes de la crisi. El resultat és que l'estat no té prou diners per pagar el que ha de pagar, fa fallida i entra en deute, el famós deute públic.

Com resoldre el dèficit? Abans l'estat podia imprimir més diners, amb el que la seva moneda es devaluava internacionalment, però li permetia un cert marge de disponibilitat, avui, amb la moneda única això ja no pot fer-ho. Pot demanar crèdit a inversors internacionals en el que es coneix com mercat de deute públic, és a dir a bancs i grans fortunes, que han fet beneficis i han deixat de pagar impostos gràcies a les mesures adoptades pels estats, que poden invertir els “excedents” especulant amb el deute dels altres.

La cosa és, els banccs i els especuladors generen una bombolla especulativa (això vol dir no productiva, no es produeix res) en la que guanyen molts diners, degut a això l'economia entra en fallida i l'estat rescabala aquests bancs perquè no peti tot, i com l'estat es queda sense diners i fa fallida demana als bancs que li deixin els diners amb els que els ha rescabalat pagant-los, això sí, un interès. És d'idiotes, vaja. Això significa que l'estat assumeix encara més deute públic amb els bancs i les entitats financeres que els hi deixen.

Que fan els estats en aquest punt? Reduir la despesa per equilibrar les entrades i les sortides, i en què redueixen? Bàsicament en tres coses, serveis socials, educació i sanitat. Però això deixa a la ciutadania i a la societat encara més pobre del que era amb el que la recaptació impositiva segueix baixant, els treballadors perden i els empresaris també i de retruc l'estat també. Si una societat és pobre ningú inverteix en ella, els empresaris no volen produir per produir, ho volen per vendre, el que els interessa no és el producte en sí, sinó la plusvàlua que comporta vendre'l. Si els salaris baixen, imaginem que a zero, tal vegada podrem produir molt però ningú podrà comprar res. Hi ha d'haver un cert nivell d'ingressos salarials perquè l'economia funcioni. Si no hi ha confiança en el mercat el crèdit que hi pugui haver no es destina tampoc a invertir en productivitat sinó en especulació, el que genera noves bombolles i tornem-hi a començar.

Per sortir d'aquí l'estat ha d'invertir en creixement econòmic, no hi ha volta de full, i no gastar de qualsevol manera sinó en despesa pública que millora la vida ciutadana i estimula l'economia al generar llocs de treball amb salaris adients i beneficis empresarials a les empreses que no tenien feina. I aquí pot apujar els impostos amb el que ingressa més, i apujar-los de manera progressiva, el que fa que qui més té més pagui, amb el fet que si no incrementa a les classes mitjanes aquestes no perden poder adquisitiu i segueixen podent gastar i estimulant l'economia (que finalment sempre dona beneficis als més rics). També ha d'empènyer la lluita contra el frau fiscal, un forat en els ingressos de l'estat considerable, i combatre l'especulació que genera bombolles sense produir res.

Si es retalla la despesa pública s'afavoreix als rics, perquè ells si poden seguir pagant en educació sanitat i demés i, a més a més, es facilita l'aparició d'empreses privades que facin el que hauria de fer l'estat, servir a les persones necessitades, que si ho necessiten s'endeutaran per a operar-se o estudiar o desplaçar-se, amb el que el deute públic passa a ser deute privat i benefici dels que poden invertir, els rics.

De moment els governs que tenim CIU i PPSOE ens duen a més crisi i no resoldran la vida de les persones.

L'esport

L'esport ha esdevingut una de les més aclamades activitats del nostre temps. Avui sembla que si no t'agrada l'esport o hi tens cap tipus de prevenció ets una persona forassenyada, arreu s'emfatitzen les seves virtuts i la seva importància social, l'esport és un puntal de les relacions socials del món en què vivim. Així, forma part del model educatiu de manera rellevant, no hi ha escola o col·legi que no tingui els seus equips esportius, i a EEUU forma part del món universitari d'una manera molt intensa, de fet tots hem vist un munt de pel·lícules on el bon jugador del que sigui (tot i ser un xic tanoca) aconsegueix una beca a la millor universitat.

L'esport com a paradigma de la societat vol dir que vivim en una societat profundament competitiva. A moltes persones això els sembla perfectament vàlid i natural, l'ésser humà és un ésser intrínsecament competitiu, la vida, per aquestes persones, és una competició constant i cal aprendre i preparar-se per a competir, per a lluitar, per a vèncer, per a triomfar.

La paraula esport ve etimològicament del llatí deportare, o sigui, portar a una altra banda alguna cosa que originalment no hi era. Què es porta?, què es deporta?: la rivalitat. L'esport és una paràfrasi, una versió de la guerra. Si es vol, molt millor, ja que en principi no es llencen bombes ni es mata a ningú, però l'esperit és el mateix. Un no pot estimar, ser amic del seu enemic, del seu contrari. Ser amic implica voler el millor per l'altre i ningú s'imagina una competició esportiva on facilitis que l'altre guanyi.

Fixem-nos en això, quan un pare juga amb el seu fill petit a futbol, què fa? Li posa la cosa fàcil, li permet que el guanyi, l'ajuda a que pugui gaudir del joc. No pas el “maxaca”, l'ensorra, o el sotmet a la seva superioritat. Igualment, quan jugues amb un amic al que sigui, a ping pong, per exemple, et permets deixar-li la bola perquè pugui lluir-se, per fe un joc divertit, per simplement passar-ho bé. Si estàs competint això és impensable.

L'esport té totes les mateixes manifestacions estètiques que la guerra i els exèrcits, un uniforme, un himne, un sentiment de pertinença a un determinat grup, un enemic declarat, banderes, estratègies, capitans, generals o entrenadors, llenguatge especific (humiliar al contrari, fer-li mal, enfonsar-lo, derrotar-lo...), etc. I odi cap al contrari. Tot i que això molt ho neguen, ja que és políticament incorrecte, només cal observar la realitat esportiva del nostre país. Veure un partit de futbol i no sentir un seguit de “fills de puta” és impossible.

Curiosament hi ha una relació directa entre conflictivitat social i esport, a més conflictivitat social, més importància de l'esport en detriment de qüestions molt més importants i necessàries. Hi ha més tensió entre seleccions de futbol, la dimensió social els fa d'infladors. que en els combats de boxa, per exemple. L'esport és una versió actual del panem et cirquenses de l'antiguitat. Fixem-nos en els diaris, la premsa esportiva acapara la notorietat més absoluta front d'altres noticies que són summament més importants per la societat. Qualsevol diari dedica més planes a l'esport que a la política o a les guerres, a explicar el què de l'economia o a difondre la veritat del món en què vivim.

Hem de distingir entre jugar i fer esport, o entre fer activitat física i fer esport, una dicotomia que se sol fer anar parella però que no  té perquè anar. Són dues coses distintes. En el joc el gaudi està en el mentrestant, en l'esport el gaudi està en el final. En el joc l'objectiu és passar-s'ho bé, en l'esport l'objectiu és guanyar. L'aspecte agonístic forma part de l'esport indestriablement i no en forma part del fet de jugar (l'activitat física pot ser un joc o un esport segons com se l'emprengui).

En el joc no, podem jugar a futbol un grup d'amics i en acabar anar-nos-en tots plegats a sopar i xerrar, compartir vivències i esperances, abandonar l'agonística i la rivalitat, però això no passa en l'esport, o passa en tant poques ocasions que és anecdòtic més que ontològic de l'activitat, algú ha vist que dos equips rivals acabin sopant junts i tenint una relació amigable? Fins i tot en la vessant més light de l'esport, l'escolar, les males paraules, el joc brut, estan a l'ordre del dia. Per molt que hi hagi excepcions la realitat és aquesta i, si no, només cal anar a veure algun partit d'escolars i respirar l'ambient que s'hi cou. I són, cal ressenyar-ho, els pares i els adults qui més fomenten aquest tarannà de rivalitat.

En el joc la facilitat és fonamental, fer-ho fàcil i aprofitar-se'n, en l'esport impera el més difícil, el més dur, el més... Curiosament esport i circ tenen un origen comú, i tots hem sentit aquella famosa frase de: Más difícil todavía. I per què no més fàcil? No hi ha dubte que una component humana és empènyer les pròpies capacitats, anar més enllà del que un ha aconseguit, aprendre més coses, ser capaç d'assumir reptes i resoldre les contingències de la vida. I això implica un esforç, no ho nego. Però, què té més mèrit, l'esforç que un ha posat en realitzar un objectiu, el com ha estat desenvolupant-se en el repte, o el resultat final? El mèrit em sembla bé, cal que donem mèrit a allò que en té, el que cal veure, però, és què té mèrit, a què donem mèrit.

Diria que l'objectiu ha de ser viure una vida satisfactòria i això implica viure-la, és a dir, el mentre tant va passant. Com deia Deleuze, som nòmades, l'essència de la vida és la seva característica nòmada, anem d'una banda a una altra de manera constant i els llocs on ens aturem no són la part important, la part important és el viatge no l'arribada. La part important de la vida és la vida no l'arribada a la fi, o sigui la mort. Penso que no importa on anem, el que importa és, sobre tot, com hi anem, què fem mentre estem anant a qualsevol banda. I aquesta estona és la que ens ha de fer sentir bé.

És clar que les habilitats ens meravellen, quan veiem algú que té una enorme facilitat i mestratge en fer alguna cosa sentim admiració, en aquest cas solem dir, quin art que té (art vol dir fer bé una cosa, la que sigui), però convertir això en una qüestió de jerarquització i d'enfrontament em sembla un absurd. Ben mirat, tots tenim alguna capacitat que ens és pròpia i el que cal és estimular-la per aconseguir que tothom es desenvolupi de manera harmònica. Ningú és tant bo en res que mereixi ser idolatrat. En aquesta societat fins i tot les manifestacions artístiques, que són subjectives per definició, esdevenen objecte de competició: el millor actor, el millor guitarrista, el millor el què sigui. Què tindrà a veure Paco Ibañez amb Andrés Segovia? per exemple, no precisament un aspecte competitiu de qui toca millor la guitarra, això és un absurd considerar-ho, caldria aprendre a valorar el fet expressiu més que el fet competitiu. I cadascú té el seu propi igualment valuós. O això o s'acaba la comunicació de la subjectivitat. De fet tots som igualment valuosos, o ho hauríem de ser.

D'altra banda, què tindrà de tant extraordinàriament valuós que algú sàpiga córrer molt de pressa amb un cotxe, o que toqui la pilota amb gran habilitat, o que jugui al tennis o al futbol meravellosament bé? No vull desmerèixer res ni ningú, però no crec que tingui tant de mèrit com se n'hi dóna. Molts altres aspectes de la realitat tenen molt més mèrit, al meu parer, i són perfectament obviats i silenciats per la societat competitiva. La societat segueix vivint en el mite constant i mitifiquem persones i activitats sols per la fama i el glamur que els acompanya, no pel seu valor intrínsec. De fet, si un té la sort de conèixer aquest mites d'una manera propera, s'adona que no tenen res del que se'ls atorga socialment, d'aquesta aura d'extraordinàrietat, és a dir, que són éssers humans igual que qualsevol altre, amb defectes i virtuts, com tot déu. El mite s'esvaeix amb el coneixement.

Certament ens calen valors, diuen els defensors de l'esport que aporta valors educatius als joves i a la societat. No sé, depèn dels valors que vulguem per aquesta societat. Si el valor que defensem és guanyar, potser sí. Si defensem altres valors, com la generositat, la col·laboració, l'amistat, el desenvolupament com a persona, com a ésser solidari... en tinc els meus dubtes. En l'esport la moral queda sempre relegada a la victòria, qui no ha sentit a parlar de la mano de Dios? Hi ha també un constant maniqueisme i parcialitat en la manera de contemplar-lo, al nostre equip se li perdonen, valoren o justifiquen coses que a l'altre se li retreuen o se li menystenen.

La societat en la què vivim és una societat altament competitiva i no sembla pas que sigui un model de societat que hagi aconseguit reeixir en una vida satisfactòria per a la generalitat de les persones, com a molt per una petita part, sempre que no es tingui en compte que aquesta també està en el mateix vaixell i el deteriorament d'aquest l'afectarà inevitablement.

Pot ser una societat no competitiva? Jo tinc el convenciment que seria una societat molt més humana i satisfactòria, l'esperança que sigui així la tinc, ho reconec, un xic acoquinada vist el que ens envolta.

Què és socialisme?

Howard Zinn ho explica així:

"Let's talk about socialism. I think it's very important to bring back the idea of socialism into the national discussion to where it was at the turn of the [last] century before the Soviet Union gave it a bad name. Socialism had a good name in this country. Socialism had Eugene Debs. It had Clarence Darrow. It had Mother Jones. It had Emma Goldman. It had several million people reading socialist newspapers around the country. Socialism basically said, hey, let's have a kinder, gentler society. Let's share things. Let's have an economic system that produces things not because they're profitable for some corporation, but produces things that people need. People should not be retreating from the word socialism because you have to go beyond capitalism."

Una traducció aproximada:

“Permeteu-me parlar sobre el socialisme. Penso que es molt important reprendre la idea de socialisme en el debat nacional allà on era al tombant del darrer segle (segle XIX) abans que la Unió Soviètica li dones un mal nom. El socialisme tenia un bon nom en aquest país [parla d'EEUU] teníem a Clarence Darrow, a Mother Jones a Emma Goldman, teníem més d'un milió de persones llegint diaris socialistes al llarg del país. El socialisme bàsicament ens diu, ei, deixeu-nos tenir una societat agradable i gentil. Deixeu-nos compartir coses. Deixeu-nos tenir un sistema econòmic que produeixi coses no perquè són profitoses per alguna corporació sinó produir-les en tant les necessitats de la gent. La gent no s'hauria de retirar del món del socialisme ja que ens cal anar més enllà del capitalisme.”

La posició

Tot es comença partint d'una posició determinada. Hi ha dues maneres de posicionar-se a la vida:

• Posar-se de part dels desafavorits
• Posar-se de part dels afavorits

A partir d'aquí es genera tota l'ontologia que conforma el que un és. I el que un fa. La moral, les relacions, el que entenem per dret i deure, la justícia, la producció econòmica, el treball, l'art, l'amor i l'odi que sentim, la societat que bastim, etc.

La primera posició, la que a mi em fa més el pes, està molt desprestigiada en la societat en la què vivim. Les esquerres han estat minades reiteradament per la societat capitalista, on la socialdemocràcia, amb el seu estat del benestar, ha aconseguit maquillar la realitat espoliadora que li és característica. No hi ha ajudat gens la mala praxi dels països anomenats comunistes que han fet molt poc en defensa de les llibertats de les persones. El comunisme, compartir, no era allò companys.

En el món en què vivim, com a molt s'entén la col·laboració com una caritat que fan els que han aconseguit viure amb un nivell de riquesa vers el que no tenen aquesta sort. És una almoina voluntariosa i plena de condescendència, un fet jeràrquic. En la caritat sempre hi ha un que dóna, que està al damunt, i un que rep, que està a sota. La caritat és vertical i classista. De manera general, el que té sempre se sent justificat del què té.

Les necessitats dels que se la xalen bé augmenten de manera irreflexiva, en una apropiació que impedeix que molts altres tinguin les necessitats bàsiques cobertes. Però, per què un es fa ric? Ho va dir Marx i per mi està claríssim, ningú es fa ric treballant. Et fas ric apropiant-te de la plusvàlua, o sigui, de part de la riquesa que no reverteix en aquell que l'ha produït. Quelcom que hem institucionalitzat en el nostre món. Cleptocràcia institucionalitzada.

La solidaritat és horitzontal, no es reparteix segons la voluntat sinó segons el que pertoca, així la justícia es fa present, ningú està per sobre ni per sota i no hi han drets que siguin fruit de l'almoina.

Molts diuen que aquella màxima hobbessiana que diu que l'home és un llop per l'home és una realitat inqüestionable. Això ho defensen sobre tot i exclusivament els que trien la segona opció, és a dir els que ho són. Però hi ha molts homes i dones que de llops no en tenen res i són perfectament humans, només cal mirar al voltant per a veure'ls. Jo me'ls trobo arreu. I estic convençut que molts dels que van de llops per la vida no ho serien si se'ls permetés no ser-ho,  tot i que accepto que alguna excepció hi deu haver.

Si volem fer una societat humana cal excloure als llops de la mateixa. cal impedir que apareguin llops. 

En una societat solidaria no hi fa cap falta la caritat.

Marx en el Soho

Marx en el Soho és una obra de teatre per un sol actor escrita per Howar Zinn, un dels intel·lectuals, historiador, a qui més hauríem de seguir i escoltar per la seva claredat en exposar les coses i veure la veritat de la història. No us la perdeu.

L'obra va ser escrita, al 1999, perquè Zinn s'adonava que moltíssima gent té una idea equivocada de Marx, i ell el volia mostrar tal com era, tal com l'hauríem de saber, com un home de família preocupat per les coses del món i ple d'un humanisme recalcitrant, un humanisme radical.

La idea és que a Marx se'l permet tornar a la terra per uns moments, però per error és enviat en lloc del Soho de Londres, on va viure, al Soho de NY. En l'obra Marx clama contra la mala interpretació del seu pensament, entre altres la tant sovint crítica amanida per tanta gent sobre la Unió Soviètica que no era comunisme de cap mena, i posa de relleu la veritat profunda que conté la seva filosofia i mostra i demostra la tergiversació que se'n ha fet.

La Comuna de París va establir-se des de març fins a maig de 1871, un poder del poble sorgit arran de la derrota de França en la guerra Franco-Prusiana. Després del derrocament per part d'Alemanya del dictador nebot de Napoleo, Carles Lluís Napoleó, conegut com Napoleó III, les tropes prusianes van abandonar París i el vuit de poder que va quedar va permetre que el poble s'unís i establis un govern popular, el primer i potser únic govern de caire realment comunista que hi ha hagut. En dos mesos van autogestionar les fàbriques abandonades pels seus amos, van establir guarderies, la remissió dels lloguer impagats, etc. Va acabar amb la massacre de desenes de milers de persones que lluitaven pr una proposta de llibertat i igualtat.

Més del de sempre.

Reforma de la constitució? No tenen vergonya

Una cosa són els dogmes que ens tramet l'hegemonia cultural i política i una altra la realitat estadística. Sovint ens diuen una cosa, que a força de ser repetida pels mitjans acaba esdevenint dogma públic, però la realitat és tota una altra, la cosa és que la veritat és la que és, sols cal obri-s'hi i veure-la.

El govern d'España reforma la constitució sense comptar amb la ciutadania. La constitució és la llei que regula totes les relacions polítiques i socials d'un país, és vital, per tant, entenent que estem parlant d'una democràcia, que el poble accepti i autoritzi aquest marc legal, en cas contrari no serà un govern del poble el que resultarà.

Per què no han sotmès a referèndum la reforma? Perquè saben que si ho fessin segurament perdrien, la democràcia queda segrestada pel poder polític que està al servei del poder financer. Retallar la despesa pública és un atemptat a l'estat del benestar, a sostenir condicions de vida satisfactòries per la població i és un assassinat de la democràcia, de la dignitat del poble. I ha de quedar clar, no estan autoritzats a reformar la constitució sense un referèndum, entre altres coses perquè ni tant sols ho tenien en el seu programa, per tant, és una estafa a la població. Parlar d'equilibri pressupostari és la manera de dir que redueixen l'estat del benestar. Volen deixar el sostre de despesa pública en el 0,4% del PIB quelcom que cap, cap!, país de la UE ha aconseguit mai, EEUU té un 15% . No només eliminarà l'estat del benestar sinó que anirà en contra de la recuperació econòmica. Reduir el dèficit de l'estat amb la despesa pública i social és fer-ho a costa de les classes populars, o sigui, les més desafavorides.

Cal entendre de què parlem sobre tots aquests assumptes o ens perdrem amb la retòrica del poder, el coneixement és la base de la llibertat, un coneixement que se'ns nega de manera sistemàtica quan s'esbiaixen les informacions.

Què és l'estat del benestar?

L'estat del benestar implica transferències socials, és a dir, transferir d'un grup a un altre, d'una classe social a una altra, dels que més tenen als que menys tenen, per obtenir un equilibri social on tothom tingui una vida digna i satisfactòria, on s'equilibrin les desigualtats socials, es generi ocupació quan l'empresa privada és incapaç de fer-ho i es protegeixi a la ciutadania de la misèria. Sense pensions la majoria de gent gran viurien en la misèria més absoluta.

Hi han quatre grans pilars que fonamenten aquest estat:

• Sanitat pública
• Educació pública
• Pensions.
• Ajudes socials.

Com sabem el grau de desenvolupament de l'estat del benestar (EB)?

Es calcula sobre el percentatge de despesa pública del PIB. Cal entendre, però, que això s'ha de fer segons la unitat de poder de compra de cada país, ja que un euro no compra el mateix a España que a Alemanya, ni costa el mateix aconseguir-lo. La unitat de poder de compra és el barem que ens diu quina relació real hi ha d'adquisició segons cada país. Un altre barem de l'EB és el percentatge de població que treballa en serveis públics.

Les estadístiques són escandaloses:

Treball social:

• España (amb ñ perquè quedi clar d'on es parla) 10% de la població activa
• Mitjana de la Unió Europea (UE) 15%
• A Suècia 23%

Despesa pública en suport social:

• España 20% del PIB
• UE 27%
• Suècia 30%

Protecció social:

• España 5000 unitats de poder de compra per habitant
• UE 7000
• Suècia 9000

España té la despesa pública més baixa en protecció social d'Europa

EL PIB d'España és el 93% de l'Europa dels 15, és a dir, formem part dels països rics sense cap mena de dubte, però la despesa social està en el 70%, la diferència per igualar el % de despesa segons el nivell de desenvolupament econòmic significa que farien falta gastar uns 70.000 milions d'euros més en despesa pública. No fer-ho du inevitablement a pobresa de l'estat de benestar. Ens estan escatimant recursos socials descaradament.

Per què passa això, Perquè hi ha un poder de classe soterrat que fa feredat. I per què soterrat? Perquè parlar de diferències de classe a la societat actual és quelcom que està fora del discurs oficial i estigmatitza a qui ho fa servir.

Però hi han classes socials, sense cap mena de dubte. L'estructura del poder i la cultura mediàtica esta fornida pel 30% de la població més rica.

Les classes privilegiades, aquests 30% de la població, fa servir sanitat privada i la resta, el 70% de classes populars, la sanitat pública. La polarització per classe social no beneficia a ningú, ja que la qualitat de la sanitat pública és millor que la privada, i és evident, si estas malalt ves a la pública, ja que és on hi ha la millor assistència. Sols si parlem de qualitat hotelera o de confort la privada té millors prestacions. La mitjana de temps per visita a la sanitat pública d'España és de 4 minuts per malalt quan a la UE és de 20 minuts. La sanitat pública, però, rep una pressió de la privada desviant part de la seva assistència cap a ella, amb el que es genera un parasitisme de l'assistència pública per part de la privada.

Despesa en educació:

• Espanya 4.3% del PIB
• UE 5.2%
• Suècia 7%

Això vol dir que, a secundaria, Espanya dedica una mitjana de 550 hores lectives per alumne i, en canvi, a la UE se'n dediquen 678. Al final del recorregut acadèmic això vol dir un saldo de dos anys menys d'estudi d'uns alumnes respecte als altres.

Igualment, la classe benestant espanyola, el 30%, fa servir l'escola pública a través de l'escola concertada, amb el que estem davant d'un altre parasitisme del sistema públic per les mans privades.

L'aspecte menys desenvolupats de l'EB és el que correspon a les ajudes de les famílies, el que té, de manera especial i punyent, una discriminació de les dones.

Despesa pública en escoles d'infància (guarderies):

• España 2% de PIB
• UE 28%
• Suècia 58%

Ajuda a serveis domiciliaris

• España 2% PIB
• UE 18%
• Suècia 23%

Qui cobreix aquestes deficiències? sobre tot les dones. Els malalts, els vells, els desocupats estan a càrrec de les dones, que tenen tres vegades més de malalties que els altres ciutadans espanyols, i que les manté excloses i elimina del mercat de treball i de la generació de riquesa de la societat.

En resum, ens estan enganyant, ens prenen pel “pito del sereno” i caldria que la població es queixés, sense protesta social no s'aconseguirà res, haurien d'augmentar les vagues i les mobilitzacions, i s'hauria de votar en conseqüència. EL PPSOE que ens governa, i ens governarà, no és ni popular ni socialista, quelcom que eufemísticament posen a les seves sigles. Són una estafa de govern. Els hem d'acomiadar, i urgeix.

Tot això està extret de la conferència de Vicenç Navarro a http://www.youtube.com/watch?v=F9H-FOlP7Mo