Projecte
de recerca
JOC,
COMPETICIÓ I ESPORT
Arcadi
Garriga Mayugo
Treball
Final de Màster
Màster
en Humanitats, Art, Cultura i Societat
Curs:
2n semestre 2013-2014
Universitat
Oberta de Catalunya
Director
del treball: Roger Martínez Sanmartí
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
«El
deporte es la teoría general de este mundo, su lógica popular, su
entusiasmo, su complemento trivial, su léxico general de consuelo y
justificación: es el espíritu de un mundo sin espíritu».
Federico
Corriente, Jorge Montero
«Debemos
investigar cómo llegar a una convivencia basada en la cooperación,
no por motivos altruistas, sino meramente por motivos egoístas:
cooperar nos genera mucha más riqueza a cada uno que competir.
Competir es conseguir algo hoy para perderlo mañana, y lo que
conseguimos es una fracción de lo que podemos conseguir cooperando».
Antonio
Ruíz de Elvira
ÍNDEX
L'interès per fer una anàlisi
de l'esport neix arran d'una conversa entre amics de les que se sol
dir les persones es dediquen a arreglar el món. Està clar, i el
darrer segle n'és una prova, que la racionalitat il·lustrada i la
modernitat, tot i els seus èxits i encerts, no han aconseguit esvair
el malestar dels éssers humans ni el sofriment de moltes persones.
Sota aquesta premissa, en aquella conversa el leitmotiv que hi
planejava era quelcom tantes vegades repetit: és possible un món
millor?, un món en què els éssers humans assolim la nostra
emancipació i plena expressió del què ser un ésser humà implica?
Llavors va sorgir la frase que ha donat lloc a tota aquesta reflexió:
per assolir un món millor hem de deixar de fer esport. Cal
reconèixer que no hi va estar d'acord gairebé ningú.
L'element fonamental que
planeja sota aquesta afirmació és l'enorme evidència que vivim en
un món altament competitiu, competim per tot, hi ha un afany absolut
en ser el primer, el millor, el que guanya, i d'això, l'esport n'és
el paradigma. No és possible entendre l'esport sense competir.
L'esport, avui element clau de l'educació física, bressola
l'aprenentatge de la competitivitat, carregant aquesta qualitat d'un
valor positiu, quelcom que convé i val la pena perseguir. Entenent
que la vida és competir acabem fent una societat competitiva. Això
du a una separació, a un enfrontament inevitable, tant individual
com col·lectiu. No es pot negar que el fet antagònic amb el
competir, que és el col·laborar, forma també part de la realitat
humana, però a la societat capitalista ho fa de manera anecdòtica,
com un pal·liatiu als desperfectes que la competitivitat, natural,
du a terme.
La qüestió aquí és, no
seria millor dedicar-nos a col·laborar en lloc de a competir per tot
i en tot moment? Són possibles uns humans no competitius, o almenys,
que no siguin tant absolutament competitius com ho som en aquest món
que ens envolta? És la competitivitat inevitable? És intrínsecament
negativa o hi podem trobar valors positius? Col·laborar, o al menys
col·laborar més, és viable? Valdria la pena? Forma part
indestriable i preeminent de la naturalesa humana aquest afany
competitiu? I l'afany per col·laborar? Col·laborar de manera plena
és positiu o acabaria essent negatiu i ens duria a l'estancament? A
l'abúlia? A l'immobilisme? Fins i tot, a la injustícia?
Al final, fer una reflexió
sobre si ens cal ser competitius o no, no deixa de dur-nos, més que
a l'esport en sí, a una qüestió política i normativa de les
relacions humanes, a com ens organitzem per viure plegats, cosa que,
és evident, és inevitable. Dins de la tradició política
il·lustrada, de la que d'alguna manera en som hereus, trobem tres
elements inqüestionables en l'axiologia social, que són l'individu,
la comunitat i la ciutadania. Conciliar aquests elements s'ha
plantejat —cal dir de
manera honesta i seriosa—
amb grans conceptes i propostes sota, bàsicament, dues concepcions
antagòniques: la socialista i la liberal, la que fa incís en el
conjunt i la que ho fa en l'individu. No hi ha dubte que no trobarem
mai aquestes manifestacions polític-normatives absolutament clares i
distintes ja que s'interaccionen sense solució, però sí és cert
que la tendència general ens durà a distintes societats. La qüestió
que queda suspesa sota d'ambdues és, com queda la ciutadania en
cadascuna, entenent per ciutadania a l'individu emancipat en relació
amb individus emancipats. Podríem dir que en una se l'empeny a
sotmetre's a la voluntat col·lectiva i se'l força a col·laborar
amb els altres, i en l'altra, a mantenir un sentiment
d'individualisme acusat i competir per la vida i els recursos.
Quan Aristòtil ens deia que
l'ésser humà és un animal polític, volia dir que cap esfera de la
vida humana queda fora d'aquesta circumstància, tota relació social
és política ja que implica, com bé va assenyalar al seu torn
Michel Foucault, elements d'autoritat i de poder, que, a més, no
necessàriament es formulen sota la coacció o la força, sinó sota
l'estructura subjacent a la societat. L'individu separat i autònom
no és possible, vivim enredats en la comunitat, en la societat, que
és on els elements ontogenètics que conformen la nostra
materialització en aquest món formulen allò que serem com a
persones. La societat ens fa, o ens fem en la societat. Un no té una
comunitat, un és en una comunitat i, certament, en una comunitat el
xoc de subjectivitats és inevitable.
Això implica que no és
possible l'absoluta llibertat negativa, els altres hi són, fan coses
que ens afecten i no ens deixen fer tot el que voldríem. Cal
conciliar el pluralisme i acceptar, com digué Kant, que la
ciutadania ha de ser un tret universal, el que val per un ha de
valdre per tothom. I això no significa establir una uniformització
dels individus, sinó que implica l'aparició del pluralisme, del
respecte pel ciutadà emancipat i lliure davant d'altres ciutadans
que també estan emancipats i són lliures, cadascú des de la seva
subjectivitat. Si això és així, competir per tenir més que
l'altre no té massa sentit. El que té sentit és poder empènyer al
màxim la pròpia subjectivitat dins del respecte mutu.
Cadascuna d'aquelles idees
polític-normatives parteixen d'una concepció antropològica
particular dels éssers humans. Trobar-se amb la naturalesa humana no
deixa de ser un enrenou al que prou autors han dedicat una enorme
quantitat de reflexions, tant defensant la seva existència, tot i
que omplint-la de pressupòsits ben diferents, con negant-la —tabula
rasa—. L'estat de
naturalesa probablement no deixa de ser res més que una reflexió
sobre l'ésser humà, una construcció teòrica —no
hi ha un estat tal del moment zero en el qual apareix l'humà—
que permet formular, posar un punt de sortida, la comprensió de què
som i com hem de relacionar-nos.
La concepció liberal
individualista, que és la que més clarament ens aboca a una
concepció competitiva de l'existència i és la que conforma el món
actual i, de retruc, la que omple l'esport, parteix de la tradició
antropològica hobbessiana, en la qual es considera que l'estat de
naturalesa de l'ésser humà és l'egoisme més absolut o, si es vol
dir més elegantment, el seu auto interès, el que du,
indefectiblement, a la guerra de tots contra tots. Locke partirà de
la idea que l'estat de naturalesa dels humans és l'absoluta
propietat de sí i del fruit del seu treball (no parla de la
propietat de coses, com alguns interpreten, sinó de drets), i serà
en la vida social on es pervertirà aquest estat natural. Si per
Hobbes el contracte social evita el descabalament de l'ésser humà
en la seva naturalesa maligna, per Locke, aquest contracte permet la
seva expressió natural. Rousseau anirà encara més enllà dient-nos
que l'estat de naturalesa humana és l'estat del bon salvatge,
l'ésser humà bo que és pervertit a través de la socialització, i
per això ens cal un contracte social que permeti l'absoluta
expressió d'aquest ésser.
Que
competim o col·laborem forma part d'aquest contracte i dóna lloc a
diferents tipus de comunitat. Resumint l'evolució d'aquestes idees,
tornem a trobar dues concepcions oposades, la que diu a cadascú
segons la seva aportació (liberal i competitiva) i la que s'inclina
per a cadascú segons la seva necessitat (socialista i
col·laborativa). En aquesta qüestió ètica i antropològica és on
es voldria posar l'accent en l'anàlisi del joc i l'esport. És a
dir, veure com a partir d'un determinat tipus de concepció
antropològica humana s'estableixen determinades pautes de conducta,
això és, de moral, que ens dirigeixen cap a una sociabilitat
determinada. Entendre els humans com egoistes, o entendre'ls com a
cooperadors, obre la porta a afinitats electives de comportament.
Els
estudis sobre l'esport són múltiples i diversos, tant alabant-lo
com desmereixent-lo, des de diferents perspectives disciplinàries i
punts de vista. Donat que l'esport s'endinsa en tots els àmbits de
la societat, resulta summament difícil fer-ne una radiografia clara
i precisa que abasti tot el seu espectre, quan un estira un fil al
seu voltant apareixen una multiplicitat de problemàtiques i
interrelacions enredades. Mirar-se l'esport com un tot resulta
summament difícil. Una aproximació a l'estudi de l'esport demanda,
a banda de la seva enormitat, una interdisciplinarietat evident. La
intenció final que aquí es persegueix serà, doncs, força modesta.
La
transcendència i ubiqüitat de l'esport a la nostra societat és
inqüestionable. L'esport constitueix un fenomen omnipresent a les
societats contemporànies. No sembla possible imaginar-se el nostre
món sense aquest element que traspua a gairebé tots els àmbits en
què vivim, l'oci, l'educació, la política, els interessos
econòmics, les identitats, el comerç, l'espectacle, etc., essent un
dels valors—naturalment
no l'únic, però sí omnipresent—
que formen part del paradigma de formació de l'ésser humà i de la
vida col·lectiva actual. A la cultura contemporània, l'esport és,
tal vegada, més rellevant que cap altre aspecte social1.
Podríem dir, per aquest caràcter aglutinador de valors, i pels
interessos i expectatives que genera, que constitueix una espècie de
religió —amb seguretat
no l'única— dels temps
moderns.
L'esport
es manifesta de múltiples maneres. Tot i que no en totes, en la
majoria d'aquestes maneres el fet de jugar sembla estar-hi subsumit.
Així, per exemple, diem que juguem a futbol, juguem a tennis, juguem
a basquet, etc., però, en canvi, no diem que juguem a atletisme, o
juguem a ciclisme, o juguem a automobilisme, entre altres, totes
elles maneres de fer un esport. Es pot jugar a córrer, o a anar en
bicicleta, naturalment, però no sembla que les darreres activitats
esportives es plantegin com un joc, en canvi, sí tenen en comú amb
les anteriors que són un esport. Aquí, entendrem l'esport com
quelcom que té el fonament últim de la competició.
Jugar
és un terme que apliquem d'una manera molt general a una
multiplicitat d'accions. Juguem a futbol, com dèiem, però també
juguem al cuit d'amagar, a indis i vaquers, a nines, a papes i mames,
amb les onades, a bitlles, a cartes, a la ruleta o la loteria, a
volar un estel, a llençar una pilota, a la borsa, a ser inventors, a
representar un paper, etc., com també podem parlar del joc de la
vida, del joc de l'amor, del joc de la política, etc., fins i tot
podem jugar a jugar al que sigui. Segons com ho vulguem veure, tot el
que es dóna al món és una espècie de joc, tot i que, sens dubte,
això és un reduccionisme molt poc satisfactori. La qüestió aquí
és, què és això que en diem jugar?
El
joc és un fenomen universal no sols dels éssers humans sinó d'una
multiplicitat d'espècies —tots
hem vist uns cadells jugant—,
i podem afirmar que els elements que formen part del joc estan
presents en la vida animal. Gairebé podríem dir que és una
manifestació vital que està present inevitablement. El joc, tot i
ser una ficció, no deixa de ser una manera —la
manera— d'inserir-se en
la realitat, d'aprendre a desenvolupar actituds i capacitats. En
canvi, l'esport és un fenomen de la modernitat occidental —tot
i que, certament, avui estès a tot arreu—,
d'una cultura particular, d'una manera d'entendre el món i la
realitat, que no sempre —i
això caldrà aclarir-ho—
ha format part de les activitats humanes. L'esport té, a més a més,
un component d'espectacle absent en el joc que el converteix en un
fenomen molt especial i que té importants implicacions socials.
L'esport
incorpora, amb aquesta espectacularitat —espectacularitat
implica l'espectador—,
una sèrie d'elements identitaris i de socialització molt
particulars. L'esport no sols es practica, sinó que també es
contempla, mobilitzant de manera global a les masses, convertint-se
en un element de comunicació exclusiu que estructura el dia a dia
d'una enorme quantitat de persones (des del seu temps lliure i les
seves identitats, com també la fisonomia urbana, etc.). Com
assenyala Johan Huizinga (1954), el joc és més antic que la
cultura, mentre que l'esport, segons Norbert Elias (1987), és un
element civilitzador. Segons això, si hi trobem algun fil
direccional, podríem dir que la cultura sorgeix del joc i, alhora,
el reinventa2.
L'exercici
físic per se pot simplement respondre a un caràcter higiènic
o expressiu de la corporalitat humana. En aquest sentit, és un
esport el jogging? O el senderisme? I la gimnàstica sueca?
Hem de considerar el mateix fenomen uns amics jugant un partit de
futbol el dissabte a la tarda com a element d'esbarjo que un partit
de jugadors professionals a la lliga o a un campionat del món? Cal
acceptar que hi ha forces diferències. També hi cap concebre com
esport activitats sense exercici físic, com són els escacs,
reconeguts com a tal per la Federació Olímpica Internacional.
Passen a ser un esport en el moment que s'institucionalitza una
competició.
Això,
sens dubte, ens demanda establir unes definicions clares de què
entenem per cadascuna d'aquestes categories, al menys pel que
respecta a aquest treball, que situïn, tot i respectant les que fan
altres autors, el nostre punt de vista. Aquí voldríem fer
distincions clares entre el que és el joc, l'esport, l'esport
pràctica, l'esport espectacle, l'exercici físic com a higienisme o
com a esbarjo, etc., i les seves interrelacions. Aquests aclariment
és el que ens permetrà posar llum a la nostra pregunta clau:
l'esport és una manera de jugar o comporta quelcom, sigui això la
competitivitat absoluta, que va més enllà del simple jugar?
Caldrà
veure com i quins mecanismes socials han conduit a què en una
societat, la nostra actual, però en el seu moment l'anglosaxona on
s'origina, aparegui aquest fenomen amb tanta força. Recórrer les
diferents maneres de jugar que han hagut al llarg de la història,
així com les diferents maneres en què l'higienisme o la necessitat
d'una educació física, de purificació corporal i espiritual a
través del cultiu del cos, ha tingut una resposta (a la mateixa
època, no van tenir la mateixa resposta aquestes inquietuds a la
societat anglosaxona, que a les societats alemanya o sueca, per
exemple) ens donarà eines conceptuals per escatir el fenomen actual.
L'esport és el paradigma de la competició. Com caldrà demostrar,
no hi ha esport sense competició. En canvi, sí pot haver joc sense
competició. ¿És per això l'esport tan enormement transcendent en
aquesta societat competitiva?3
Podríem
plantejar, i així ho fan alguns dels seus estudiosos (Huizinga 1954;
Caillois 1967), que en el joc també hi ha un vessant competitiu. Amb
tot, algunes veus discrepen d'aquesta afirmació, entenent el joc ple
d'altres qualitats de l'expressivitat humana. Segons això, almenys
cal considerar que quan incorpora la competitivitat ho fa
sotmetent-la a altres criteris. És a dir, aquella no és l'element
final que motiva tot el fenomen (aquí hi cabria encabir el joc d'uns
amics el dissabte a la tarda). La competitivitat, que uniformitza
l'esport, no ho fa en tot allò que anomenem jugar. Potser podríem
establir com a tret uniforme del joc, o sigui, quelcom que sempre hi
és, el que Huizinga anomena la porfídia, l'afany o obstinació en
aconseguir una cosa, un resultat, i l'absoluta gratuïtat que
l'acompanya (Huizinga 1954), això ens duria més que a la
competitivitat a la competència, en tant que ser competents en fer
quelcom. Segons Roger Caillois, el joc és una activitat, lliure,
separada, incerta, improductiva, reglamentada i fictícia (Caillois
1967). Uns elements que queden suspesos per l'aparició de la cerca
de la victòria com a fi absolut, fet que és constitutiu i
fonamental, al menys, de l'esport espectacle.
L'esport
se sol considerar com una manera civilitzada de gestionar pulsions
innates dels éssers humans, tals com l'agressivitat i la violència.
No hi ha dubte que hi són i que és molt millor esvair aquestes
pulsions de manera esportiva que no pas fer-ho bel·licosament. No és
el mateix competir en un partit del què sigui, que fer la guerra,
les diferències són notables, però els paral·lelismes són també
molt evidents4.
D'altra banda, si l'esport ensenya, el que ensenya és a competir,
que és la reflexió que aquí ens ocupa.
El
baró de Coubertin, qui va al impulsar els Jocs Olímpics moderns,
tenia clar que l'esport era el mitjà de difusió d'una visió
particular del món, això és, una moral, una ètica, una política.
Emparat en unes ben intencionades idees filantròpiques i
desinteressades, l'afany per impulsar aquests jocs i l'esport porta
en el seu sí, més que quelcom que celebra la pau i la concòrdia,
quelcom que celebra els postulats i valors de la moderna societat
burgesa i capitalista, que se sustenta i creix sota la ideologia de
l'imperialisme de fi de segle xix.
Que l'esport hagi esdevingut una potència espiritual global du
implícites coses que van molt més enllà de participar en un acte
lúdic. No es pot dubtar de les qualitats intrínseques que
acompanyen a l'esport, com l'exercici físic, l'esbarjo,
l'aprenentatge de relacions, etc. Però és precisament aquí on ens
interessa posar la nostra mirada: quin tipus de relacions humanes,
antropològiques, comporta l'esport? Quina és l'ànima de l'esport?
No
hi cap una resposta apodíctica que resolgui aquesta qüestió, però
també és cert que, recollint la proposta de Marx, això és,
transformar la realitat humana, el que cal primer és entendre què
hi ha. Si aquí acaba havent un xic d'enteniment, la feina haurà
valgut la pena.
Al
llarg de la història, els humans hem pensat de manera intensa com
establir uns paràmetres de relació que permetessin la llibertat de
tots els individus. Deixant de banda quines propostes hi ha hagut per
assolir-la, en totes elles es planteja que aquesta llibertat ha ser
universal. La igualtat d'oportunitats s'ha plantejat com l'origen de
partida de l'expressió de la llibertat, independentment del lloc on
s'arriba. L'origen igualitari justifica, així, un final ple de
desigualtat.
La
nostra societat, tan altament competitiva, genera una particular
estratificació fonamentada en els qui guanyen, sempre sota la
premissa de la igualtat d'oportunitats. Així, se seleccionen els
individus pel seu mèrit, que es planteja com a garant de la
imparcialitat, enlloc de per sexe, raça o qualsevol altra condició.
Però que això sigui font d'un igualitarisme social és quelcom al
què s'hi poden fer forces objeccions. La meritocràcia és
l'aristocràcia del talent. Amb la substitució d'uns elements per
uns altres com a axiologia de l'estratificació no s'elimina les
jerarquies socials, sinó que sols es canvia l'origen i el mode de
justificació i legitimació de la desigualtat.
Si
en una societat perfectament igualitària, atorguem als individus més
capaços els llocs de preeminència de la societat —i
els beneficis que hi van associats—,
en una segona generació ja tornem a establir una societat desigual.
A més ascens social en la primera, més desigualtat en la segona.
Conciliar això amb la idea d'una societat de ciutadans lliures i
iguals ens obliga a establir, necessàriament, paràmetres de
redistribució.
D'altra
banda, amb la competitivitat pura i dura no podem parlar d'igualtat
d'oportunitats. Les capacitats dels individus són diverses i tenen
molt sovint orígens genètics, familiars i socials importants. Al
capdavall, la individualitat subjectiva ens impedeix la pura
homogeneïtat. Aquesta distribució atzarosa de l'existència fa que
la qualitat i quantitat d'oportunitats a la vida sigui molt diferent.
Si un neix en un entorn pobre té moltes dificultats per escapar-ne.
L'escola reprodueix i amplia les diferències socials en base a
aquest mèrit. Qui té pocs recursos treu menys nota que qui en té
suficients. La imparcialitat és una quimera.
Com
mesurar el mèrit és, a més, força difícil. «¿Cómo se mide con
una escala objetiva la discrecionalidad, la imaginación, la
creatividad, la expresión verbal, la iniciativa, el liderazgo, el
sentido crítico o la capacidad de convencimiento?» (Puyol 2006:
176). D'altra banda, les contingències de la vida no caminen al
costat del talent. El mèrit, a la vida, existeix, però és residual
respecte a paràmetres com els factors externs i l'estructura social.
Hom podria objectar que pels treballs de més responsabilitat no n'hi
ha prou amb un criteri de competència, sinó que els més aptes
haurien de ser els qui el duguessin a terme. Però si acceptem el
biaix valoratiu que incorpora el mèrit, resulta molt poc fiable com
element d'igualtat d'oportunitat, fet encara més palès en els
càrrecs de responsabilitat. La meritocràcia viu confortable amb la
idea d'eficiència més que no pas amb la d'igualtat.
Sembla
de rebut que el més qualificat per a desenvolupar una tasca, qui té
més mèrits, és qui ha de ser mereixedor de rebre l'encàrrec de
fer-la. Tot i suposant que l'utilitarisme del mèrit constituís un
valor per estructurar una societat, d'aquí tampoc se'n deriva
necessàriament que el mèrit vagi acompanyat de cap valor moral que
impliqui una recompensa. El reconeixement de l'excel·lència no ha
de passar necessàriament per obtenir privilegis. No es posa en dubte
que té molt mèrit córrer més de pressa —o
el que sigui— que ningú,
però no en té guanyar a qui no corre gaire. Això és un resultat
obvi. De fet, si establíssim una competició amb absoluta igualtat
de condicions, ja no seria el merit, sinó l'atzar qui determinaria
la victòria.
Cal
valorar, també, a què donem mèrit, si a l'esforç, a la qualitat
moral, a l'ajuda mútua, al benestar social, etc., o a la victòria,
a guanyar. El mèrit de la victòria ens atorga una societat, en el
millor dels casos, més eficient, però no més igualitària.
Aconseguir una consciència moral fonamentada en la universalitat de
determinats principis de relació, que sembla segueixen essent a dia
d'avui els de la Revolució Francesa, LLibertat, Igualtat i
Fraternitat, ens obliga a
anar més enllà. Si volem una societat de ciutadans lliures que
viuen en igualtat amb ciutadans lliures, no una on ciutadans lliures
viuen amb ciutadans dependents, ens cal assolir un ideal de
redistribució fonamentat en altres paràmetres. La fraternitat, la
solidaritat, la cooperació, la col·laboració és fan
indispensables.
L'enciclopèdia catalana5
ens diu que competir significa: «Lluitar,
esforçar-se, emular-se dues persones o més, per aconseguir el
mateix objecte». Competir implica el vessant negatiu d'una pugna,
una lluita per l'objectiu final que és determina en la victòria,
però també té el seu vessant positiu en tant que implica la idea
de ser competent, això és: «reconegut apte per a una professió,
entès en una matèria, etc.», per tant, du implícit el
reconeixement d'una aptitud, d'una qualitat personal. Mentre que
col·laborar vol dir: «treballar en comú amb algú», lo qual ens
mena a la solidaritat i l'ajuda mútua. De fet, no són categories
excloents, així, l'esport, en el seu vessant d'esport
d'equip, implica la col·laboració en la competitivitat, com també,
podríem parlar d'una competició en la col·laboració, competir en
qui col·labora més:
No toda
rivalidad es nociva, en efecto, se puede rivalizar en excelencia, por
ejemplo, en la calidad de productos y servicios ofrecidos al
consumidor. O, en nivel más modesto, se puede rivalizar en ayudar a
un amigo o en contar buenos chistes (Bunge 2003: 156).
El problema és si l'objectiu
d'explicar bons acudits —o
el que sigui— passa per
damunt de la intenció de competir. Si no, al final, fem el que fem,
sols fem una cosa, competir.
Tot i que té un llarg
recorregut, des del segle xvii,
de la mà de pensadors com Hobbes (1588-1651), la idea que els éssers
humans som egoistes per naturalesa i que la realitat humana és una
guerra de tots contra tots —bellum
omnium contra omnes—
ha impregnat la concepció antropològica general de manera
gairebé absoluta. La solidaritat o col·laboració seria una
proposta ètica, racional, no natural, que aniria encaminada a
minimitzar els efectes d'aquesta naturalesa individualista i
cobdiciosa. La mala interpretació de la teoria de l'Evolució de
Darwin va donar ales a aquest pensament donant lloc, emparant-se en
la idea de la lluita per la supervivència en la que guanyen els més
aptes, a lectures esbiaixades del que la teoria proposa, tals com el
Darwinisme social i, en definitiva, l'individualisme possessiu del
capitalisme que ens envolta. La lectura que se n'ha fet és que, si
la natura és una lluita dels uns vers els altres, és normal i
natural que la societat s'estructuri així.
El primatòleg Franz de Waal
(1948-), ens diu que la manera política d'organitzar les societats,
tot i semblar una cosa allunyada de la biologia, ens remet sense
solució a aquesta, tot i que sovint de manera esbiaixada i
matussera: «en todo debate sobre la sociedad y el
gobierno se hacen grandes suposiciones acerca de la naturaleza
humana, que se presentan como si derivaran directamente de la
biología. Pero casi nunca es así» (de Waal 2009: 18). Les
explicacions sobre la naturalesa humana gairebé sempre tenen més a
veure amb la ideologia i la concepció antropològica que amb la
realitat natural de l'espècie. La mirada que ens ofereixen els
primatòlegs i els antropòlegs ens diu que, tot i que certament hi
trobem connotacions negatives, ja que som egoistes, cobdiciosos,
bel·ligerants, agressius, etc., no són les úniques ni les més
fonamentals. Sense col·laboració no hauríem arribat a ser on som.
La col·laboració forma part de les relacions naturals de les
espècies, i també, com no, de la humana. Fins i tot, categories
tant humanes com la Justícia o l'Equitat tenen un correlat
conductual animal molt evident: «ciertas metas
tienen prioridad sobre el beneficio propio [...] Prevenir la
explotación y el desentendimiento, y asegurar que los intereses de
cada cual se tomen en serio, es algo que interesa a todos»
(de Waal 2009: 239).
La raó no ens empeny a
l'acció, el que ens diu com ens sentim en el món són les emocions
i els sentiments. Sabem avui que la majoria de les nostres accions no
passen per la consciència, i aquelles, conscients o no, venen
determinades per l'estructura cerebral. Els treballs d'Antonio
Damasio (1944-) confirmen que la raó necessita de l'emoció per
poder funcionar:
En general,
impulsos e instintos operan o bien directamente mediante la
generación de un determinado comportamiento, o bien mediante la
inducción de estados fisiológicos que llevan a los individuos a
comportarse de una manera determinada. [...] las emociones y los
sentimientos, que son básicos para la idea de racionalidad que estoy
proponiendo, son una poderosa manifestación de impulsos e instintos
(Damasio 1994: 141).
El sentiment humà d'empatia
que mou a col·laborar amb el pròxim és tant o més fort que el de
rivalitat que du a competir, que empenyem un o altre serà
conseqüència de la cultura i l'afany que posem per sublimar o
reprimir-ne un d'ells. Dir que som competitius és explicar sols una
part de la història, som també altament empàtics. L'esport,
paradigma competitiu, és una eina educativa que fomenta la
confrontació i, tot i que no l'anul·la, arracona l'empatia. No pots
ser empàtic amb el teu contrincant, no pots fer-lo feliç i
permetre-li o facilitar-li la victòria6.
Això, però, no és un tret universal. A moltes cultures, sobre tot
primitives, l'afany competitiu —que
sens dubte, també hi és—
té una consideració cultural completament diferent7.
No solo
permitimos sino que alentamos a los individuos a superarse, ganar y
obtener ventajas a costa de los demás. En muchas de nuestras
transacciones mercantiles aspiramos a maximizar nuestro benefició
sin importarnos los sentimientos de la persona que está sentada al
otro lado de la mesa a quien hemos logrado infligir una pérdida.
Incluso los juegos de niños en Estados Unidos suelen ser
competiciones de ganadores y perdedores. Eso no ocurre en la sociedad
tradicional de Nueva Guinea, donde esos juegos implican colaboración,
y no una victoria o una derrota. [...] se sienten avergonzados si
participan en juegos competitivos para ganar, si tratan de destacar
en el colegio o si buscan una ventaja u oportunidad que sus
compañeros no consiguen (Diamond 2012: 114,115).
La Cultura, en el seu sentit
taylorià, allò que hem heretat des de la societat, com també la
nostra capacitat racional, modulen els sentiments —i
les raons— i ens permet
establir maneres actuació particulars. Les ideologies, això és,
les idees dominants en una societat, menen a una particular concepció
antropològica sota la que s'institucionalitzen i s'hegemonitzen
patrons de conducta. La biologia ens condiciona i possibilita, però
no ens determina. Això és així en ambdós sentits del què estem
tractant —la
col·laboració o la competitivitat—,
al final, som nosaltres qui triem com conduir-nos.
La vida ens posa constantment
davant de dilemes de relació amb els altres que demanden un
resposta. Entre aquesta resposta hi planeja gairebé sempre el binomi
plantejat entre competir o col·laborar. Tot i que no resulta fàcil
establir un comportament científic, és a dir, racional, a les
situacions que se'ns presenten a la vida, sí hi ha hagut intents
d'esbrinar quin comportament és el més adient. Per exemple, amb la
Teoria de Jocs o, més àmpliament, la Teoria de l'Elecció Racional
o TER8.
Si trèiem aquí la TER a
col·lació és per posar de relleu la diferenciació que des d'ella
es fa dels tipus de jocs possibles: els jocs de suma zero o nul·la i
els jocs de suma no nul·la. Els primers són aquells en els quals hi
ha un enfrontament on la victòria d'uns implica la derrota dels
altres, al final hi ha, necessàriament, algú que guanya i algú que
perd, la resultant és una suma zero. La suma zero s'estableix en
quan a l'acció resultant, si un guanya i l'altre perd, són accions
que s'anul·len, en canvi, si tots dos guanyen, o perden, són
accions que se sumen. Els jocs de suma zero són jocs amb resultat
establert i on la col·laboració en resta exclosa (l'esport és un
joc de suma zero sense solució). En canvi, en els jocs de suma no
nul·la, el resultat sempre és obert i afecta d'igual manera a tots
els bàndols, o tots guanyen o tots perden. Aquí, la xarxa
d'intersubjectivitats positives que es connecten a través d'ella és
inqüestionable.
Els treballs fets per Robert
Axelrod (1943-) sobre la cooperació, duts a terme amb simulacions a
l'ordinador, van demostrar que les relacions establertes en la suma
no nul·la són molt més fructíferes i estables. L'estratègia «Tit
for tat», que podríem traduir com la de «tal faràs, tal
trobaràs», sembla ser la més intel·ligent i efectiva. Partint de
la base que la vida no és un joc d'una vegada i prou, sinó que és
una constant successió de situacions conflictives que ens aboquen a
decidir entre col·laborar o no, i acceptant que la col·laboració
cega ens pot dur a una espècie de suïcidi on acabem perdent-ho tot,
aquesta estratègia suposa partir de la col·laboració en el primer
envit i després fer servir la mateixa estratègia que el nostre
oponent. Si l'altre també col·labora la col·laboració serà
fluida entre els dos, i participarem d'un joc de suma no zero, si no,
es trobarà amb una resposta d'oposició, amb un joc de suma zero,
que sols canviarà quan canvii la seva pròpia estratègia, és la
idea redistributiva per excel·lència. A la llarga, la col·laboració
acaba guanyant, i com més iterativa és la successió de jugades més
evident resulta. És una estratègia que parteix del bé i permet
modificar el mal (Poundstone 1992: 343; Wrigth 2000: 355).
No deixa de ser interessant
adonar-se que la racionalitat, la reflexió sobre quina és l'actitud
adient, fa acte de presència quan es trenquen les expectatives de
reciprocitat, quan l'emoció empàtica no funciona, lo raonable
llavors és no cooperar.
La conducta
puramente egoísta puede explicarse no como el principio de la acción
estratégica, sino como el resultado de la violación de los juegos
cooperativos, es decir, como social, psicológica e
institucionalmente producida (Vidal de la Rosa 2008: 234).
L'abast d'aquesta estratègia
és enorme, ja que la podem veure reflectida en múltiples entorns,
com ara en la pròpia evolució de la vida. A llarg plaç, el bé pel
grup és un bé per l'individu, el mal pel grup, tot i que
momentàniament sembli un benefici, acaba essent un mal per
l'individu. També té molt a veure amb el progrés humà: «La
importancia fundamental de la civilización en la historia humana
radica en su papel a la hora de estimular la cooperación»
(Poundstone 1992: 359). Les relacions de suma no nul·la són
sinèrgiques, funcionen com una mena de potencial que quan es posa en
marxa el transforma en adició positiva. La col·laboració se
sustenta en la confiança, i la confiança ens mena a la
col·laboració i tot plegat a la reciprocitat.
Sempre ens trobarem en
situacions on hi ha conflicte d'interessos, això no es posa en
dubte. Però, tot i acceptant que no és possible eliminar la
rivalitat i la competència, hi cabria acceptar que establir
relacions sota criteris de cooperació, a la llarga, dóna més bon
resultat que sota els de la competitivitat. La Cultura té l'última
paraula a l'hora d'empènyer una o altra qualitat. No existeix una
societat totalment competitiva o totalment solidària —segurament
aquest darrer cas té també prou inconvenients—,
sinó que sempre hi trobarem una barreja més o menys acusada de les
dues. Sota els criteris que aquí plantegem (l'assoliment de la
ciutadania universal, allà on els individus-ciutadans no sols no
estan sotmesos a restriccions arbitràries —això
podria ser el cas del rei bo—,
sinó que no poden estar-ho), no es pot negar que establir
criteris de relació fonamentats en el que podríem anomenar una
«rivalitat col·laborativa», basada en l'ajuda mútua, on al final
tothom hi guanyi —la
ciutadania—, en
lloc d'una rivalitat competitiva, on només la guanyin, en el millor
dels casos, uns pocs, ens hi condueix més clarament.
Aquestes tres categories
interaccionen de manera evident, solem fer-les servir de manera
indistinta, i si bé és cert que sovint les podem superposar, també
ho és que, segons com, representen fenòmens totalment oposats. Com
entenguem aquests conceptes ens permet extreure unes o altres
conclusions sobre les seves relacions. Farem, de manera sintètica,
una breu radiografia de cadascuna a fi de situar el nostre punt de
vista.
L'activitat física forma part
indestriable del fet de viure. Originalment, l'entrenament i
l'adquisició d'aptituds físiques venia de la mà de la pròpia
activitat ordinària dels humans. Podem trobar un antecedent de la
preparació física en l'adquisició de destreses que van lligades,
especialment, a l'activitat bèl·lica, exclusiva de l'aristocràcia,
i de la que s'amararan els Jocs Olímpics de l'antiguitat.
Progressivament, la idea de l'educació física com a necessitat
ineluctable per la millora dels individus formarà part del seu
sistema pedagògic.
L'Enciclopèdia Catalana la
defineix com:
Conjunt
d’exercicis musculars, concebuts dintre un programa educatiu, que
cerca el millorament físic de l’individu, formant i conservant el
seu cos sa, vigorós, harmònic i útil, alhora que el sotmet a una
disciplina moral i mental. [...] L’educació física no és un
esport, però és indispensable per a tota especialització
esportiva.
La idea que sols incorporant
l'educació física a la preparació intel·lectual s'arriba al
desenvolupament holístic de l'ésser humà està perfectament
reflectida a la paideia grega9.
Els gimnasos esdevingueren llocs on es barrejaven aquestes dues
vessants educatives, la il·lustrada i la física. Plató ho
assenyala a la Politeia, la ciutat ideal havia d'estar
constituïda per ciutadans sans, hi ha una demanda de puresa de la
raça que necessita cossos sans i harmònics, tot i que, aquesta
harmonia o virtut, venia de l'ànima i repercutia en el cos i no a
l'inrevés, per això també critica a aquells qui sols s'ocupen de
perfeccionar el cos i abandonen el conreu de l'intel·lecte10.
El menyspreu pel cos, pels
entreteniments i pel caràcter hedonista de la vida que va acompanyar
la tradició cristiana posterior va arraconar no sols l'educació
física, sinó fins i tot la higiene. Això no treu que tant la
noblesa com el poble seguissin practicant activitats físiques en
forma de jocs i/o festes, però fora d'aquesta idea de formació
integral de l'individu. No serà fins al Renaixement que torna la
materialitat de l'existència humana a prendre importància.
Apareixen tractats de tota mena entre els quals hi ha els que
s'ocupen de la cura del cos per assolir un ésser humà harmònic i
equilibrat. El mot gimnàstica fa acte de presència11.
Montaigne, Locke, Rousseau, per citar alguns pensadors, seran
partidaris de l'enfortiment del cos a fi de perfeccionar l'ànima.
Aquesta idea tindrà molta més fortuna en el món protestant que no
pas en el catòlic.
La educación física y la
gimnasia de la Europa de principios del xix
fueron la culminaciòn, muy palpable por cierto, de una gran
tradición filosófica iniciada con el Renacimiento y apoyada por
todos los grandes pensadores de la Ilustración (Mandel 1984: 171).
L'educació, que cal recordar
rebien sols les classes benestants, implicava una cerca de l'harmonia
corporal en quan a bellesa i salut. Les condicions socioeconòmiques
que apareixen a partir del segle xviii
faran que la cosmovisió de l'exercici corporal es traslladi cap a
paràmetres d'eficiència i utilitat, de productivitat. Aquí naixerà
el que marcarà de manera clara l'aparició d'una particular visió
de l'exercici físic contemporani, una nova forma de corporalitat que
cau sota els paràmetres del que Foucault en digué biopoder, el cos
esdevé disciplinat en tant aquesta perspectiva productiva social. Ja
no es tracta de salut i harmonia, que es relacionen amb l'ésser,
sinó d'eficàcia, que es relaciona amb la producció.
A
partir del segle xix,
després
de la revolució industrial i de l'ascens de la burgesia que
transformarà enormement les societats, les idees sobre
l'educació física es desenvoluparan de manera diferent a Anglaterra
que a les potències europees del moment, sota el paraigües de
diferents ideòlegs i amb un rerefons de política social.
D'Anglaterra, origen de
l'esport actual, en parlarem posteriorment. A Alemanya, l'afany
filantròpic i reformador porta a contemplar l'exercici físic com
una manera raonable i lògica d'encarrilar els jocs dels infants.
Apareixen molts elements i aparells tècnics per a realitzar una
serie d'exercicis sistemàtics que adopten un aire paramilitar, així
com un especial interès en mesurar i calcular l'eficàcia.
L'espontaneïtat del joc en resultarà afectada. L'educació física
esdevé una preocupació política amb una projecció edificant,
higiènica, educativa, intencionalment ideològica, nacionalista i
patriòtica. Tot i que després serà oblidat, Friedrich Ludwig Jahn
(1778-1852) serà un dels ideòlegs del nou «esport» alemany,
agombolat sota el concepte del turner i
les turnerfest,
que desenvolupa sota una idea tancada i nacionalista, emancipadora de
la pàtria, en la seva obra Deutsche Turnkunst del 1816.
D'aquí en derivaran les posteriors exhibicions simultànies de
milers d'homes, dones i nens en una exhibició gimnàstica. Al final
del segle, l'ús polític de les activitats físiques i esportives
anirà creixent enormement, on cada partit polític empenyerà la
solidaritat de classe a través dels clubs o turners,
dels que n'arribarà a haver més de cent mil a tot el país. És
aquí, a Alemanya, seu d'un important moviment arqueològic, quan els
Jocs Olímpics de l'antiguitat comencen a veure's com un exemple a
imitar. L'empenta de l'esport anglès, que no estarà integrat
plenament fins la República de Weimar, anirà subsumint algunes
modalitats dels turners
—especialment
les de caire atlètic, com carreres,
salt de perxa, etc.—
dins del panorama
esportiu internacional.
A Suècia, Pehr Henrick Ling
(1776-1839) va crear al 1813, sota l'auspici de la família reial, el
Reial Institut Central de Gimnàstica, que influirà notablement en
la política nacional de l'educació, tant civil com militar. La
gimnàstica de Ling, orientada fonamentalment cap a la salut, és
substancialment distinta de les dels seus contemporanis europeus,
especialment per la pràcticament absència d'aparells de cap mena, i
la gairebé inexistent diferenciació entre els participants per
nivells de destresa o força: «La gimnasia sueca suprimió la
competición y acentuó la responsabilidad de cada miembro de una
“clase”
de estimular y ayudar a los menos dotados» (Mandell 1984: 182).
Aquesta idea va impedir que fora reabsorbida com una pràctica
esportiva al arribar l'empenta de l'esport modern. També Dinamarca,
Suïssa, Àustria, Txèquia, etc., desenvoluparan idees d'educació
física particulars sempre sota l'empar d'un higienisme de caire
nacionalista.
Avui trobem multiplicitat de
fenòmens que incorporen l'exercici físic sense que els puguem
considerar un esport, i sense que formin part d'un joc. Són elements
constitutius d'una cosmovisió particular sobre el control del cos,
que demanda estar en forma. En aquesta nova corporalitat que va
apareixent, la cura de la salut, de la higiene, de l'alimentació,
etc., i una particular visió estètica del cos, atorga a l'educació
física un valor pedagògic, que és el que heretem a l'actualitat, i
du aparellat la difusió social de la gimnàstica i les activitats de
caire físicohigiènic12.
Certament hi trobem un
objectiu, el cultiu del cos dins d'una cosmovisió particular, però,
amb tot, no trobem aguí el que podríem anomenar esport, això és,
l'element competitiu i la victòria com a objectiu absolut. També, i
tot i que certament l'esport necessita la preparació física, en
ell, la cerca del límit i la victòria se superposa sobre els
criteris de salut, i així, és molt sovint més font de lesions que
d'altra cosa.
Progressivament, al llarg del
segle xix, l'esport
anglès colonitzarà totes aquestes pràctiques esdevenint universal.
Es normal, a
pesar del creciente cosmopolitismo de la gente adinerada de los
países industrializados, que el deporte tardase tanto tiempo en
globalizarse, hay que tener en cuenta que desde hacia siglos los
habitantes del planeta tenían sus propios juegos, sus
correspondientes competiciones y todo tipo de festivales lúdicos
deportivos, es decir, usaban otro modelo para solventar sus
necesidades de actividades corporales (Salvador 2004: 585)
Sens dubte, una educació
física que generi estàndards de salut i benestar és fonamental pel
desenvolupament integral de les persones. I més encara, en una
societat com la nostra tant altament sedentària. L'exercici físic,
per se, tot i implicar la porfídia d'aquest objectiu, no
implica necessàriament ser un fenomen competitiu. La salut i la
higiene en són molt més determinants. Segons això, no es tracta de
competir per veure qui té el cos més sa, sinó d'esforçar-se per
tenir un cos sa. Si això, a més, esdevé un acte lúdic i divertit,
llavors és quan ho convertim en un joc.
Dèiem abans que els éssers
humans formem part de la natura, i en ella el joc el trobem en
múltiples espècies com una manera d'aprendre mimèticament i de
relacionar-se. Per tant, trobarem que a totes les cultures humanes el
joc hi és present, fins al punt que Huizinga,
en el seu esplèndid treball sobre el joc (Huizinga 1954), qualifica
als éssers humans d'Homo ludens, per l'enorme importància
que aquesta funció té en la nostra manera de ser i de
comportar-nos.
El
caràcter multifacètic del joc fa difícil una definició exhaustiva
i clara. Podríem definir-lo com una activitat de temps lliure,
d'oci, desinteressada i inútil —és
a dir, no dirigida a produir res—,
constitutiva de les relacions humanes i socials. Segons Caillois, el
joc és:
Una
actividad sin apremios, pero también sin consecuencias para la vida
real. Se opone a la seriedad de ésta y de ese modo se ve tachada de
frívola. Por otra parte, se opone al trabajo como el tiempo perdido
al tiempo bien empleado. En efecto, el juego no produce nada: ni
bienes ni obras, es esencialmente estéril (Caillois 1967: 7).
El
joc és un component ontològic dels éssers humans. «El juego es
más viejo que la cultura» (Huizinga 1954: 13), i, tot i que
Caillois ens diu «el juego no tiene más sentido que el juego mismo»
(Caillois 1967: 33), és, d'alguna manera, una funció plena de
sentit, generadora de sentit antropològic, ja que tot joc significa
quelcom. Una significació que ha estat interpretada de moltes
maneres: un impuls d'imitació, la satisfacció d'una necessitat,
l'exercitació de capacitats que ajuden al propi control, l'afany de
dominació, la descàrrega d'impulsos malèvols, compensació de la
unilateralitat, la satisfacció dels desitjos, etc. En totes elles,
la coincidència rau en què el joc es concep com quelcom que té un
mòbil, o si es vol, una finalitat biològica però que, alhora, ens
connecta amb quelcom que està més enllà13.
Intentar
caracteritzar el paper que té el joc a la Cultura ens du de manera
directa al fet lúdic. Implica una via de fugida de la «realitat».
Jugar no deixa de ser una mena de teatre, de ficció, de fer proves
amb una realitat falsa, que implica imaginar un comportar-se fora del
real, és un moviment que allibera la rigidesa ordinària —així,
diem d'un coixinet que té «joc»—
i la temporalitat, per això, en més d'una llengua per jugar, actuar
i tocar un instrument musical s'usa la mateixa paraula —per
exemple, play,
en anglès, jouer
en francès, etc.—.
Al deixar en suspens la realitat, el joc ordena i crea un altre espai
que funciona sota unes altres lleis.
El
joc ens du a una situació escènica que Huizinga qualifica «de un
como si» (Huizinga 1954: 25). En aquest «com si» que impregna el
joc, s'estableix una circularitat aïllada, un tancament en sí
mateix, una cancel·lació de la realitat ordinària que acaba, quan
acaba el joc, abrupta i completament. En el joc no es confon la
realitat amb la ficció, és una acció que es consuma a sí mateixa.
Per jugar, cal «entrar» al joc des d'un «a fora» real. Per aquest
caràcter del joc, per exemple, es pot jugar a jugar a escacs,
movent, com fan els infants, les fitxes en un «com si» totalment
fictici, que desmunta totalment la serietat de les normes. Aquest
caràcter lúdic no elimina, ans al contrari, la possibilitat del
sublim ni de la gravetat. El joc és una activitat gratuïta però,
ja s'ha dit, no buida de contingut social.
El
component ontològic del joc s'inscriu en el domini estètic amb
elements com són: tensió, equilibri, contrast, variació,
desenllaç, ritme, harmonia, etc., que menen a una resolució, però
que incorporen de manera especial l'atzar. Huizinga ens diu que en el
joc hi ha dos aspectes essencials, una lluita per quelcom, que radica
en el caràcter agonístic o de competició, o bé una representació
de quelcom (Huizinga 1954: 33). La festivitat i la celebració són
el marc social on el joc té lloc. Aquest autor circumscriu el joc
dins d'una inexcusable nomologització, es poden fer trampes, però
no es pot desertar —apostatar—
de les normes.
Altres
autors, però, ens diuen que el principi fonamental del joc,
especialment el lligat a grups i a les festes populars, inclou en el
seu sí una desproporcionalitat constituent: «El punto de partida
del juego es un desequilibrio fundamental, pero no se trata de una
deficiencia, sino de su esencia» (Corriente, Montero 2011: 15).
Segons això, les normes, quan hi són, estan al servei del joc, es
pot jugar amb elles. El joc reglamentat i fictici alhora, no deixa de
ser una incongruència.
El
joc entronca de manera molt directa amb la representació sacra i,
d'alguna manera, amb el culte14.
També el joc i la festa es connecten inqüestionablement, delimiten
un espai i una temporalitat, una absència de rigor, la decantació
de la quotidianitat, l'alegria però també la gravetat, etc. Les
festes populars, que poden ser vistes com jocs col·lectius d'una
cultura, i on la porfídia hi és molt present, són molt sovint
enteses com les beceroles de la majoria d'esports moderns,
especialment els d'equip. L'esport, però, és resultat d'un procés
històric de transfiguració social dels valors de la festa que
acaben anorreant-la: «[...] la consagración de la moral utilitaria
y la ética del trabajo del nuevo orden industrial, que apenas dejará
espacio para los juegos y las diversiones» (Corriente, Montero 2011:
12).
Rafael
Sánchez Ferlosio (1927- ), tot i admetent que Huizinga fa una
anàlisi esplèndida del joc, li critica la inclusió del fet agonal
en la definició que ens ofereix, ja que aquest trastoca de manera
profunda el caràcter gratuït i desinteressat del joc. Poder-hi
incloure o no la competitivitat, ens indica, almenys, que hi ha dues
maneres distintes de jugar. El que Ferlosio anomena jocs agònics i
jocs anagònics (els agònics tenen ressonància amb la idea de suma
zero, els anagònics de suma no nul·la). En uns, el caràcter agonal
incorpora quelcom que ja no forma part estricta del joc, que està a
fora del joc, que no li pertany pròpiament: la victòria; mentre que
en els altres, on aquest caràcter no hi és present, el joc esdevé
pur gaudi, es completa en sí mateix, tot resta a dins del fet de
jugar. Ni tant sols hi cap encabir-hi una sublimació de la victòria
ja que aquesta no es contempla, precisament, com dèiem, perquè
resta exclosa. Com assenyala S. Díaz: «El juego tiene su finalidad
en la misma esencia del jugar, es su propia finalidad» (Díaz 2011:
3).
Els
jocs anagònics, segons Ferlosio, són el veritable paradigma del
joc, on l'únic que s'hi cerca és jugar, passar-ho bé,
desapareixent el temps i esdevenint sols el present, un temps
particular que: «es el tiempo del corazón quedo, colmo, concorde
con su propio contenido en un ahora autopresente» (Ferlosio 2008:
102). Al joc no pot un estar-hi obligat, el defineix ésser una
activitat totalment voluntària: «[...] el jugador se entrega a él
espontáneamente, de buen grado y por su gusto, teniendo la total
libertad de preferir el retiro [...]» (Caillois 1967: 32). Tot i que
pugui fer falta una destresa, el control d'una tècnica, una
competència, que pot arribar a ser més o menys reeixida, a un joc
així s'hi pot jugar des del primer moment, el control de la tècnica
no és una norma de participació15.
Ferlosio
fa una doble distinció, hi ha jocs agònics i anagònics com també
hi ha jocs nòmics i anòmics (amb normes o sense). Els jocs anòmics
són sempre corporals (per exemple, patinar pel gust de relliscar,
córrer pel gaudi de córrer, jugar amb les onades, etc.). La
conjunció de l'agònic i l'anòmic no és concebible com a joc, en
tot cas, seria el component de la guerra més brutal. Sí hi ha,
però, jocs anagònics i nòmics, on hi ha regles expeditives però
no hi ha competitivitat com, per exemple, en el ballar o tocar música
en conjunt, hi ha un ritme que seguir, melodia, conjunció amb els
altres, etc., que s'ha de respectar. L'esport, en tot cas, seria un
joc agònic i nòmic.
Gilles
Deleuze, ens diu que els jocs purs són aquells que no tenen regles,
l'atzar és qui determina el resultat —no
la destresa o altra cosa—,
sense vencedors ni vençuts, sense responsabilitat. Però a la
realitat ens trobem que els jocs agafats com a model de conducta
incorporen elements aliens que els desvirtuen com a tals:
Estos juegos
son parciales por un doble motivo: porque no ocupan sino una parte de
la actividad de los hombres, y porque, incluso llevados al absoluto,
solamente retienen el azar en ciertos puntos, y dejan el resto al
desarrollo mecánico de las consecuencias o a la destreza como arte
de la causalidad. Es pues obligado que, siendo ellos mismos mixtos,
remitan a otro tipo de actividad, el trabajo o la moral, de la que
son la caricatura o la contrapartida, pero cuyos elementos integran
también en un nuevo orden (Deleuze 1969: 78).
Aquesta
integració, els continguts que es posen als jocs, és el que fa que
els jocs siguin, com assenyalava Caillois «lo que contribuye a
decidir el porvenir de una civilización» (Caillois 1967: 76).
L'esport
és el joc agònic. L'envit agonístic, competitiu, sempre està
expectant per endinsar-se en el joc. «A veure qui més» és quelcom
que s'insereix en la relació humana sense solució16.
El repte ens desafia, ens agrada, ens enganxa. «Para cada
competidor, el resorte del juego es el deseo de ver reconocida su
excelencia en un terreno determinado» (Caillois 1967: 45). La
porfídia que tant significativa ha estat en el desenvolupament humà
al llarg dels segles ocupa el nostre ser sense remei, tenim l'esperit
d'anar més lluny, de córrer més de pressa, de saltar més enllà,
de dominar una tècnica, etc. La competitivitat pura i dura és la
porfídia en la victòria despullada. En el trànsit que va de la
diversió momentània d'aquest afany de guanyar a la seva fixació
com sistema organitzat hi ha quelcom que queda enrere (Huizinga 1954:
296). Aquest fet, implica sempre l'entrada de les normes com element
cabdal, unes normes que legitimen la victòria, és inconcebible un
esport anormatiu.
El
joc agònic porta invariablement a què l'únic objectiu sigui
guanyar, i només guanyar. No valen els segons ni els cinquens, el
que val és ser el primer. El gust, o almenys el gust fonamental, no
és en la pròpia pràctica, sinó en ser el millor. Tot i que no ho
exclogui necessàriament, el propòsit no és passar-s'ho bé jugant,
sinó guanyar. Fins i tot, si això implica patir o passar-ho
malament17.
Pels esportistes d'avui —i
això és especialment així en l'esport professional—,
guanyar està per sobre de tot, fins i tot del canon de bellesa o
salut que sol acompanyar l'esport, que si bé hi és, és subsidiari
a la victòria. En l'aspecte més social i generador d'identitats i
pulsions ciutadanes, la victòria adquireix una especial rellevància,
fins al punt que no sols esdevé aquesta l'objectiu, sinó que és la
derrota del contrari, que s'ha convertit en l'enemic, l'element de
satisfacció.
Ens
trobem amb quelcom diferent del jugar: «Lo que era placer se
constituye en idea fija; lo que era evasión en obligación; lo que
era diversión en pasión, en obsesión y en causa de angustia. El
principio del juego se ha corrompido» (Caillois 1967: 89). I és
sobretot fora de l'espai del joc, en l'àmbit social, que la
perversió és més remarcable, quan desapareix l'allunyament de la
realitat que caracteritza el joc. Els valors que s'amaguen al darrera
no són els que es posen al damunt:
El
deporte tiene muchos matices que van desde el combate hostil hasta la
astucia y la marrullería, pasando por la habilidad, sin que sea
posible trazar en ningún punto la linea divisoria. La base de la
afición al deporte es una constitución espiritual arcaica —la
posesión de la propensión emulativa depredadora en un grado
relativamente alto—. Una
fuerte proclividad hacia la hazaña aventurera y a infligir daños es
especialmente pronunciada en aquellas ocupaciones que en lenguaje
corriente se denominan, de modo específico, deportivas (Veblen 1899:
261).
D'aquí
la necessitat d'entrenament i d'esforç associat que mistifica aquest
horitzó com a fi. El temps deixa d'estar immers en aquell
autopresent que s'esmentava abans per enviar cada esforç cap al
futur, i llavors: «Cada instante se sale
instantáneamente de sí mismo lanzado y dirigido adonde va»
(Ferlosio 2008: 105). L'activitat s'ompla d'un temps absent de
sí mateix, un «encara no», i es correspon amb una renúncia al
plaer, substituït aquí per l'esforç, tota una declaració
d'intencions cultural. En canvi, el temps invertit en el joc anagònic
sempre hi és present, joc i temps són un, és un «encara sí»
constant.
L'esport,
d'alguna manera, ha anul·lat el component lúdic i festiu del joc
substituint-lo per un component competitiu i fetitxista:
Los deportes
reproducen las principales características de la organización
industrial moderna: reglamentación, especialización, competitividad
y maximización del rendimiento. [...] Lo que produce el deporte y la
educación física son fundamentalmente rendimientos y récords, es
decir, datos computables, cosas, no relaciones entre personas
(Corriente, Montero 2011: 16).
Això
entronca amb la societat capitalista de manera plena, guanyar per
guanyar més, per tornar a guanyar més, s'assembla a incrementar el
capital per incrementar el capital, hi ha quelcom que ha quedat
traspostat, alienat, fet fora, deportat, fetitxitzant un altre
quelcom substitutiu, el diner o la victòria desplacen la mercaderia
o la diversió. L'esport valoritza quelcom que impregna el nostre
viure quotidià caracteritzat, en paraules de Thorstein Veblen
(1857-1929), pel seu tarannà ferotge, astut i depredador:
Ferocidad y
astucia. Son expresiones de un habito mental estrechamente egoísta.
Ambos son altamente útiles para la conveniencia individual en una
vida orientada hacia el éxito valorativo. Ambos tienen también un
alto valor estético. Ambos son fomentados por la cultura pecuniaria.
Pero ambos son igualmente inútiles para las finalidades de la vida
colectiva (Veblen 1899: 281).
Avui,
la cultura contemporània està amarada de l'esperit de l'esport.
El deporte
agónico ha sido especialmente elegido para ponerlo por modelo de
actividad humana dirigida hacia un designio y dominada por el puro
conseguir18,
en la medida en que en él, como se ha dicho más arriba, el agon
se ofrece en su forma más pura, aislado de cualquier posible
contenido o pretexto de utilidad o necesidad (Ferlosio 2008: 109).
En
l'esport agònic —un
pleonasme—,
el repte, l'objectiu, el goal
que tan famós han fet els anglesos, esdevé finalitat per
se
i no mecanisme de gaudi. Hi ha aquí una transposició. L'exemple de
la caça esportiva és aclaridor, no importa la presa, el que importa
és abatre-la. Per contra, el caçador que caça per necessitat posa
l'èmfasi en la presa que, naturalment, també vol caçar, però
l'objectiu és un altre, menjar o vendre la peça (Ferlosio 2007:
342). Hi ha aquí, i en l'esport en general, una activitat
depredadora gratuïta que, segons Veblen, implica: «un desarrollo
retrasado de la naturaleza moral del hombre» (1899: 262).
Ho
hem dit al parlar del mèrit, l'agon, en la seva versió més
pura, comporta la igualtat de possibilitats entre contendents. Això
vol dir que hi ha una incertesa absoluta en el resultat, on l'atzar,
l'alea que en digué Caillois, hi intervé com una fatalitat.
Però aquesta pretensió d'igualtat és, en realitat, falsa, ja que
és impossible d'establir perfectament, des de la pròpia genètica i
les condicions personals dels jugadors, fins a la situació en el
terreny de joc i en la pròpia vida. Aquesta pretensió du a que el
mèrit de la victòria esdevingui com el resultat perfecte, aquesta
igualtat falsa legitima en tota regla la superioritat d'uns sobre els
altres.
Un
dels trets fonamentals de l'esport, a banda de la normativitat, és
l'organització, ser una activitat institucionalitzada. Apareixen
clubs i federacions, públics o privats, que controlen el
desenvolupament de les competicions. Les normes es fan més
rigoroses, amb el que trobem el mateix: «con esta creciente
sistematización y disciplina de juego se pierde, a la larga, algo de
su puro contenido lúdico» (Huizinga 1954: 297). A l'esport,
contràriament al joc, en forma part necessària la mesura, el fair
play, la norma, el comput del tems i l'espai, l'homogeneïtzació,
etc., que són trets totalment aliens al fet de jugar. Hi ha, en el
fons, una repressió del joc i de la festa.
Pierre
Bourdieu (1930-2002) considera que l'esport apareix com a resultat
d'una ruptura, que pot haver estat progressiva, amb una certa
activitat antecessora. Una ruptura que dóna lloc a la generació
d'un nou camp especific d'actuació, a un nou habitus
(Bourdieu 1984: 143). Per això no resulten viables les comparacions
entre això nou que apareix i les activitats preesportives. Quelcom
que ja existia rep, donades unes noves condicions socials,
significacions inexistents fins aleshores.
L'ideal
democràtic i de justícia planeja sobre la constitució de l'esport,
el fair
play.
Implica
la igualtat d'oportunitats, l'igualitarisme davant la realitat, de la
mateixa manera que se suposen a la societat democràtica i
capitalista. Amb el joc just i la democràcia justa, això no
obstant, es justifiquen les desigualtats i les jerarquies a què dóna
lloc la competitivitat.
Conseqüència
important de tot plegat en són la professionalització de l'esport,
el seu caràcter de negoci i de distracció massiva. Arribats aquí,
les relacions esportives es fonamenten en el diner. Els qui fan
esport professionalment no juguen en absolut:
Los que se
ganan la vida en el cuadrilátero, en la pista, en el hipódromo, en
las tablas y deben pensar en la prima, en el salario o en la
remuneración, está claro que en ello no son jugadores, sino hombres
de oficio. Cuando juegan, es a algún otro juego (Caillois 1967: 31).
Això
implica, naturalment, l'aparició dels espectadors, els quals
participen de l'esport en una mimesis psicològica, una
representació, que és també la font de l'emmirallament en l'heroi
o ídol del moment. En una societat atomitzada, altament
individualista, no sembla gens estranya la dèria de les persones en
agrupar-se en una comunitat fictícia com un retrobament amb quelcom
essencial que els és negat socialment. D'alguna manera, una carència
social és proporcionada també per la mateixa societat que
l'elimina, constituint així una espècie de cèl·lula de
socialització del sistema. L'espectacle esportiu omple l'oci dels
espectadors, un oci que és la contrapartida de l'ètica del treball.
Tot
esport és igual? Tot i que l'esport inclou alguna manera de
competir, és cert que hi podem fer notables diferències segons
l'entorn des d'on en fem referència. José Maria Cagigal
(1928-1983), defensa que la corporalitat, l'element físic de
l'activitat humana necessita un cap d'acció per desenvolupar-se i,
en aquest sentit, com ja s'ha dit, l'educació física pren important
rellevància. En aquesta concepció de l'educació en la cultura
física l'esport s'hi presenta avui com a paradigma:
Por su
poderío motivante, por ser, junto con la danza, la forma natural
como se ha expresado y se expresa el hombre en el movimiento, por su
carácter fruitivo, por su riquísimo horizonte de experiencias
corporales, porque es moda en nuestra sociedad y modelo motivante de
conducta, la actividad deportiva debe situarse en el centro de la
cultura física (Cagigal 1979: 28).
Segons
aquest punt de vista, l'esport es pot dividir en dues branques
clarament diferenciades: l'esport espectacle, o l'esport que se
sustenta en el resultat, és l'esport professional, molt més pròxim
a la idea de treball que a la de joc, sotmès a expectatives
socioeconòmiques i polítiques; i l'esport com a pràctica, dedicat
al lleure, a l'oci, a la salut (Cagigal 1979: 52). En aquest darrer,
el component agonístic queda sublimat en tant que ajuda a l'educand
o participant en aquesta praxis a integrar-se a la societat. Trobem,
però, en aquestes propostes una espècie d'aquiescència respecte a
una realitat social que es veu inevitable. Cagigal ens diu al
respecte de l'educació:
[...] «el
niño es el padre del hombre». Lo que se quiera trabajar para el
hombre hay que hacerlo sobre todo con el niño. La adultez es una
hija de la infancia. Se vivirá como se aprendió a vivir en las
infancias, con los patrones básicos de conducta que en ellas se
fueron adquiriendo, con las capacidades de apertura que en ellas se
instauraron, con los hábitos de diálogo, a la convivencia, o al
aislamiento que entonces se recibieron (Cagigal 1979: 47).
Tot
i no poder estar més que d'acord amb aquesta idea, el que ens mou a
desacord és que, tal vegada, seria possible i convenient
plantejar-se una educació que formés els futurs adults establerta
sota l'empatia i la col·laboració sense assumir d'entrada la
necessària i inevitable presència de la competitivitat i l'èxit,
el que ens duria a una societat més amable. Des d'aquest punt de
vista, podríem pensar que l'esport espectacle i la societat adulta
tenen en l'esport praxis i, especialment, en el seu vessant escolar,
el teatre d'operacions, el camp on sembrar la llavor original que es
deixa sobre els educands i que formarà la seva realitat social
futura.
No
hi ha dubte que l'esport entès com a exercici lúdic pot ser motiu
de gresca i esbarjo d'un grup d'amics, així com facilitar la
pràctica física i higiènica, però sembla impossible
desvincular-lo del vessant competitiu. L'esport praxi està tant
íntimament connectat a l'esport espectacle que són difícils de
separar. Amb tot, és cert que aquest vessant de praxis s'acosta molt
més a la idea de joc, lúdic i desinteressat, on la victòria pot
quedar sublimada com un element marginal, però, cal, això sí,
sublimar-la. Cal ensenyar la màxima del joc agonístic: «que el
ideal no es la victoria contra quien sea por el medio que sea, sino
la proeza ganada en igualdad de oportunidades contra un concursante a
quien se estima y se ayuda de ser necesario» (Caillois 1967: 181).
La
constitució íntima de l'esport, sigui com sigui, elimina i
desvirtua sense solució la idea de joc: «El comportamiento personal
en el deporte es más profundamente educativo si, en vez de estar
presidido por el “como
si”, adquiere el
carácter de acción justificada en sí misma» (Cagigal 1979: 57).
Ja
havíem deixat establert, però, que si no hi ha «com si» no hi ha
joc. Es fa difícil evitar que la competitivitat ja no sigui un com
sí, per esdevenir un què real i absolut.
Ens
resta resseguir amb més deteniment com apareix l'esport modern.
L'aparició de l'esport té molt a veure amb l'herència de les
festes populars i els jocs tradicionals, tot i que subsumits dins
d'un determinat moment històric i la cosmovisió d'una cultura
particular que els dóna el caràcter i la filosofia amb la que el
coneixem.
Tot
i que les primeres notícies que tenim d'activitats atlètiques ens
remunten a Mesopotàmia, Egipte i Creta, és a la Grècia Clàssica
quan ens trobem uns Jocs clarament regulats i institucionalitzats que
podem veure com una llavor dels actuals. Aquests es fonamentaven en
l'ethos de la noblesa guerrera19.
La guerra —una guerra
que, quan hi era, implicava la lluita cos a cos—
tenia en aquestes activitats organitzades un escenari natural
d'entrenament (Corriente, Montero 2011: 31; Dunning 1999: 65). Degut
a això, el nivell de violència era molt elevat. A l'Antiga Grècia,
es considerava els Jocs una preparació per la guerra i la guerra una
preparació pels Jocs.
Els
primers Jocs Olímpics dels què tenim noticia són del 776 aC,
origen del calendari hel·lè20.
És en aquest moment d'enorme activitat guerrera que s'arriba a la
reorganització del territori i de les polis. No és estrany, doncs,
que les proves d'aquests Jocs fossin pràctiques associades
directament a la guerra. Esparta, organitzada militarment, emergeix
com una cultura potent i poderosa que sotmet a bona part dels veïns.
El seu estil de vida militaritzat va ajudar a que, fins al segle iv
aC, la majoria de
guanyadors, gairebé la meitat, fossin espartans (Corriente, Montero
2011: 32). Els Jocs foren un element de reafirmació col·lectiva, de
culte, de celebració de valors compartits, d'homenatge als herois i
als déus, i eren, també, un motiu tant de treva com de mostra de
capacitat física i bèl·lica cara a l'enemic. Incloïen també en
la seva celebració una manifestació artística i musical
important21.
L'afany
de la cultura grega en ser el més excel·lent duia sense solució a
una constant comparació i confrontació, l'agon, que
impregnava tots els àmbits de l'existència hel·lena —i
que nosaltres hem heretat—.
En les disputes dels sofistes veiem com la idea de victòria sobre
cap altre consideració —com
la veritat—, esdevé un
tret característic i constitutiu en tots els àmbits de la societat.
A partir de la Grècia de Pèricles, quan ja les polis s'han
estructurat i l'activitat bèl·lica perd transcendència, els jocs
deixen progressivament de ser un motiu de culte i es transformen en
un espectacle on es va a veure competir. La pràctica atlètica es
professionalitza i es remunera, apareixen activitats molt més
espectaculars i cruentes per atreure els espectadors. Aquesta
dinàmica fou molt criticada per la intel·lectualitat de l'època,
com per exemple, Sòcrates, Plató, Aristòtil o Galè (Corriente,
Montero 2011: 39-41).
Roma
feu una mala còpia dels jocs grecs. El professionalisme i el
caràcter profà van formar part del joc des dels inicis, constituint
un espectacle del poble que va acabar esdevenint una
manera d'entretenir-lo i allunyar-lo dels afers polítics, el
panem et circenses. El
primer cop que trobem un interès polític barrejat amb els Jocs. Del
circ romà emergirà també la idea del circ actual, que té la
mateixa màxima que l'esport —citius,
altius, fortius, més
lluny, més alt, més fort, en definitiva, més difícil encara—
sota un vessant d'exhibició i espectacle on la competició,
però, és absent.
A
l'Edat Mitjana l'activitat atlètica es redueix sols a la caça i,
més tard, als torneigs i les justes. L'element bèl·lic i
aristocràtic va tornar a predominar. Els torneigs eren gairebé
batalles campals, mentre que les justes van ser quelcom ja molt
reglat i normativitzat —d'aquí
va sorgir el posterior ambient cortesà—.
Tots plegats van arribar a incloure un cert professionalisme sufragat
pels senyors feudals, i tenien un caire d'espectacle notable.
L'aparició de la pólvora va canviar tot el panorama.
Paral-lelament, el poble, desposseït de l'espectacle dels Jocs va
cercar els seus jocs propis en les festes agrícoles i/o religioses.
Les festes incloïen jocs de pilota entre distints pobles —amb
noms com ara la soule, la vilota, el calcio, el
hurling, etc.—,
aixecament i llançament de peses, tallada de troncs, curses de
braus, lluites d'animals i de persones, tir a l'arc, i també el ball
i la taverna.
El
futbol, de fet, s'origina allí, sense límits ni regles, sense
espais delimitats, sols amb l'objectiu de dur la pilota amb els peus
—i sovint també amb les
mans— a un lloc
determinat. Hi participava tothom, gent gran, nens i dones, i no hi
havia espectadors. S'entrava i se sortia del joc a dispesa, i es
canviava de bàndol si calia. Era un motiu de gresca i xerinola que
podia durar un dia sencer. I del camp a la taverna hi havia sols un
pas (Mandell 1984: 164; Salvador 2004: 154; Corriente, Montero 2011:
56). Naturalment, a les classes aristocràtiques no els anava gaire
bé que el poble es dediques més al lleure que a treballar i van
prohibir els jocs de manera sistemàtica.
Está claro
que las autoridades de la Gran Bretaña medieval trataron de suprimir
el fútbol y otros juegos tradicionales que consideraban una pérdida
de tiempo y una amenaza para el orden público. Como resultado,
trataron de dirigir las energías del pueblo hacia lo que
consideraban canales más útiles como la preparación militar
(Dunning 1999: 105).
Al
renaixement hi ha un retrobament amb el fet material de l'existència
i amb l'ésser humà com el seu centre, i naturalment, amb el cos i
la salut, el que, tot i les reticències de l'Església, l'Estat i la
continuació de les prohibicions festives, obre de nou, com ja s'ha
dit abans, l'interès per l'educació física. Les activitats
físiques van arraconar l'aspecte bèl·lic i combatiu per prendre un
caire de joc higiènic o de preciosisme corporal (Salvador 2004: 260,
280). Gràcies a la Il·lustració, l''interès per la pedagogia i la
progressiva escolarització, l'educació física es va anar
incorporant al sistema educatiu de l'estat, que, cal dir, en aquell
moment estava reservat a les elits i les classes benestants. El
poble, més preocupat per altres problemes —com
poder menjar— seguia, en
la mesura que li era possible, practicant els seus jocs i festes de
sempre.
L'esport
com el coneixem avui neix a l'Anglaterra del segle xviii22,
com una activitat de la classe ociosa i aristocràtica —masculina—
que, al segle següent, traspua a les classes burgeses i benestants,
és a dir, les que podien permetre's una educació, les quals
l'escampen per tot el conjunt social. L'aristocràcia va agafar
elements ja existents —jocs,
festes i celebracions populars—
i en va transformar el seu sentit i funció, és a dir, els va
culturitzar, separant-los i separant-se de les activitats del poble
baix.
Para
caracterizar en su principio mismo esta transformación, se puede
decir que los ejercicios corporales de la «élite» quedan aislados
de los acontecimientos sociales ordinarios con los cuales seguían
asociados los juegos populares (como las fiestas agrícolas) y
despojados de las funciones sociales (y con mayor razón de las
religiosas) que aún estaban unidos a muchos juegos tradicionales
(como los juegos rituales que se practican en muchas sociedades
precapitalistas en ciertos momentos clave del calendario agrícola).
(Bourdieu 1984: 145).
Si
fins aleshores aquestes activitats populars tenien un caire
eminentment social i festiu, l'aristocràcia avorrida els converteix
en una espècie d'art per l'art, gratuït i buit del contingut i
funció social que tenia el joc popular. Com bé va assenyalar
Thorstein Veblen (1857-1929), el gust per l'activitat gratuïta i la
distinció són indissociables de les elits aristocràtiques i
burgeses. «L'sport»
els servia de motiu per sublimar la competició, per relacionar-se,
per refermar el seu estatus social, per exhibir-lo amb un
entreteniment no lucratiu i malbaratador propi de la seva classe.
El
deporte como estilo de vida aristocrático ha nacido, pues, de la
ociosidad; y emerge de un ocio forzado, y no del ocio producido por
un hombre libre. [...] La vanidad, en el doble sentido del término,
el del orgullo, pero también el de la futilidad, marca la fisonomía
de esta actividad no productiva cuando no es, como en este caso, más
que un sucedáneo de una actividad hecha por una clase desempleada
(Salvador 2004: 306),
Unes
elits enfebrades per la tasca de civilitzar —amb
la seva civilització23—
el món, escampant els seus costums i sistemes d'organització social
(Dunning 1999: 73). L'esport va esdevenir una eina per civilitzar un
món dominat per l'Imperi Britànic. L'expansionisme colonial
d'aquest va estendre per tot arreu, com tantes altres coses, aquesta
concepció de l'esport i de l'organització sociolaboral. És en
aquest moment que es generalitza la paraula esport, un mot que prové
del llatí deportare,
que significa endur-se'n, emportar-se, obtenir, en aquest cas, un
triomf.
La
primera onada esportivitzadora, l'aristocràtica del segle xviii,
tot i aparèixer en l'entorn educatiu, estava plena de jocs
violents, durs i conflictius, amb pràctiques poc reglades i
extraoficials, amb unes normes orals i ad hoc —de
les quals el futbol i el rugbi en seran hereus directes—,
donant lloc a múltiples aldarulls. Al ser activitats que, tot i
fer-se en l'entorn escolar, no estaven subsumides en el pla docent o
educatiu, sinó que eren dutes a terme i controlades —o
descontrolades— de
manera independent pels propis alumnes, més que constituir una
activitat pedagògica, era en realitat resultat d'un esnobisme
aristocràtic.
Posteriorment,
les escoles, que s'havien anat omplint de la classe burgesa
benestant, van prendre el control d'aquestes activitats fins
aleshores extraescolars, les pràctiques es van civilitzar, la
violència associada a la competitivitat es va controlar amb una
acurada reglamentació que regulava els contactes físics, fins i tot
en la boxa eminentment agressiva. Apareix llavors la figura de
l'àrbitre com a regulador de l'esport. Es considera que el pare de
l'esport modern fou Thomas Arnold (1795-1841)24,
pastor anglicà, que, a l'escola de Rugby25,
va sistematitzar i oficialitzar la pràctica esportiva inserint-la en
l'activitat acadèmica. Això va significar que l'esport agafés un
caire cultural —d'alta
cultura, s'entén— que
no havia tingut anteriorment. Cada escola26
tenia una manera particular d'establir les seves normes esportives,
el que va donar lloc, quan es van fixar definitivament, a les
diferents maneres de jugar a football27.
La
institucionalització de les pràctiques esportives va aparellada a
l'aparició d'una filosofia de l'esport. L'esport es concep com
l'escola de la virilitat, de la valentia, formadora de caràcter, de
la voluntat de vèncer constitutiva dels millors. Tota una moral de
reminiscències aristocràtiques, militars i masclistes. Aquesta
exaltació pedagògica instigarà la institucionalització escolar
generalitzada al llarg del segle xx.
A partir d'aquest nou paradigma es valorarà més l'educació que la
instrucció, més el caràcter o la voluntat que la intel·ligència,
més l'esport que l'art o la cultura. Apareix així la legitimació
d'altres principis «d'èxit» contraposats als de la
intel·lectualitat. «La exaltación del deporte como escuela del
carácter encierra cierto matiz de anti-intelectualismo» (Bourdieu
1984: 147).
L'esport
neix com una activitat de classe que proclama l'excel·lència dels
valors i la vida del gentlemen.
Es donava força a tota una concepció de manera de viure: el fair
play o joc just, amb l'aparició
del handicap que el garanteix
i manté la incertesa del resultat,
l'amateurisme, la
imparcialitat, l'esforç, la noció de rècord, el comput, la mesura,
la planificació, la submissió de la voluntat individual al grup o
al sistema, tan pròxima a la societat industrial i tècnica en què
té lloc, i on el
racionalisme i la voluntat de mesurar-ho tot s'integraven en la
cultura general:
A medida que la sociedad
inglesa se iba transformado con la industrialización, la
racionalización, la estandarización y la precisión de las
mediciones se integraban más y más en la vida y en la cultura
(Mandell 1984: 159).
El
rècord és quelcom profundament nou que implica un clar desig
d'apreciació de l'assolit, de la seva quantificació en l'espai i el
temps, especialment el temps futur, així cal fer esforços constants
a fi d'arrencar un segon, un centímetre, el que fa que l'eficàcia i
la productivitat esdevinguin un valor importantíssim, ben bé, un
avenç del sistema productiu que el taylorisme imposarà tot seguit.
La
noción de récord deportivo, surgida primero en Inglaterra y
aceptada más tarde en Europa Central, puede considerarse como un
elogio y reconocimiento de la idea de igualdad de oportunidades
(entre otras cosas) —un
elemento central del programa político de los liberales—
(Mandell 1984: 170).
Tot
plegat conforma una activitat extremadament eficaç i econòmica en
el control i formació del caràcter de la ciutadania. D'aquestes
escoles sorgiran les noves fornades de dirigents del país.
Al
segle xix, mentre
s'està conformant l'esport,
estan ja establertes les condicions d'un canvi substancial que afecta
a tot el conjunt de la societat. Tradicionalment, els mercats havien
estat elements accessoris del sistema econòmic de qualsevol època,
sense mostrar mai una autonomia funcional per se. En
començar el segle xix,
en canvi, la societat ja s'ha convertit plenament en una economia de
mercat, en el sentit que una part molt més gran de les transaccions
són monetàries i tots els elements productius —la
terra, els bens materials i les persones—
estan al seu servei. I això és especialment així a Anglaterra:
Los
anglófilos han olvidado los períodos de violencia económica, como
el movimiento que desposeyó a los campesinos de sus tierras, la
brutalidad del colonialismo imperialista o el proceso rupturista de
industrialización y de urbanización de principios del siglo xix
(Salvador 2004: 309).
Els
conflictes que al llarg del segle xviii
enfronten el poble amb la Revolució Industrial, tals com la divisió
de la terra, l'eliminació dels comunals, la mercantilització del
treball, l'aparició d'una classe social paupèrrima, etc., han
culminat donant pas a una nova situació. I aquesta situació implica
un trasbals social enorme:
[...] la mano
de obra y la tierra no son otra cosa que los seres humanos mismos,
[...] Cuando se incluyen tales elementos en el mecanismo del mercado,
se subordina la sustancia de la sociedad misma a las leyes del
mercado (Polanyi 1957: 122).
En
aquesta societat hi ha una ficció a través de la qual es converteix
en mercaderia coses que no ho havien estat mai —la
terra, les persones i el diner—
i això dóna lloc a un nou ordre vital. Una situació que, amb la
Segona Revolució Industrial que va esdevenir al final del segle xix,
no va fer més que agreujar-se, al recloure cada cop més el treball
a l'àmbit de la fàbrica. «La sociedad humana se havia convertido
en un accesorio del sistema económico» (Polanyi 1957: 126).
L'arribada i explosió del capitalisme va dur aparellada —i
sols va ser possible amb—
l'aparició d'una multitud de pobres28,
de gent sense feina o que, en el cas de tenir-la, la tenia en unes
condicions deplorables, amb el què es va polaritzar molt la
societat, apareixent un nou ordre social: la classe proletària.
En
aquest nou panorama, les societats tradicionals s'havien anat
desestructurant donant lloc a una nova situació obrera i urbana, amb
el consegüent abandonament de la cultura rural i local. A tenor
d'això, Mandell ens diu :
[...]
el deporte inglés reflejaba y reforzaba los conceptos fundamentales
del mundo industrial necesarios para mantener un mínimo de cohesión
social, en un momento en que la cultura local y tradicional ofrecían
el mayor índice de desarraigo (Mandell 1984: 159).
Cap
als anys trenta del segle xix,
els treballadors estaven ja immersos en el malson que encara avui
continua: «Una negación por parte de los ricos, en relación con
las condiciones de sus semejantes» (Polanyi 1954: 155). La societat
econòmica sorgia al marge de l'estat polític. Una societat
organitzada sota els paràmetres del guany i el benefici. És en
aquest context on s'origina i es desenvolupa l'esport en tant el
coneixem avui.
Els
nous esports —de pilota,
però també de rem, d'atletisme i altres—
van generar una dèria esportivitzadora, i van substituir ràpidament
els anteriors jocs aristocràtics —com
per exemple la caça—,
escampant-se primer de les escoles a les universitats i després a
tot l'àmbit social29.
L'auge
de l'esport universitari va generar aviat competicions
interuniversitàries, amb la consegüent unificació de reglaments30.
Aquelles seran ben aviat objecte d'espectacle pel poble. Tot i que,
com ja s'ha dit, les elits havien incorporat en la seva idea de
l'esport l'atletisme —salts,
carreres o llançaments—
al públic li va resultar molt més atractiu veure la rivalitat
competitiva més que no pas la demostració d'una destresa on
l'oposició resta diluïda. La lluita contra un adversari, la
tàctica, la improvisació segons les contingències de la prova, el
risc, la duresa, la resistència, el joc net, etc., realçaven la
victòria aconseguida i eren un espectacle molt més atractiu.
Tant
l'Església com el poder polític veien malament les diversions de
les classes populars —com
ara les lluites d'animals, de persones, festes de caire immoral,
apostes, etc.—, que eren
la part oposada al mode de vida del gentlement, amb el què,
junt a la prohibició d'aquestes, van atiar la instauració de les
competicions esportives com a manera d'incorporar el poble a una nova
formació del caràcter. Aquest impuls esportiu va resultar un
revulsiu per les classes populars, desconnectades de les seves
activitats tradicionals i privades d'espais i mitjans d'esbarjo i
distracció, convertint-se en un element cabdal de l'expressió de
l'oci.
Tot
i que la majoria d'obrers treballava massa hores per a poder
plantejar-se una activitat recreativa, també és cert que el
capitalisme va anar, ja entrat el segle xx,
progressivament donant lloc a l'aparició d'una creixent classe
mitjana —estudiants,
artesans pròspers, petits empresaris, comerciants, etc.—
que podia permetre's participar, ni que fora com a espectadora, de
les activitats esportives (en inici exclusivament restringides a les
classes benestants). L'esport era un mirall on la societat es veia
reflectida. L'esport legitimava de manera efectiva la divisió de
classes, la jerarquització, l'estructuració social o, d'altra
manera, la fractura social fruit de la industrialització i el
capitalisme:
Se puede
plantear que el deporte facilitó y ayudo a entender la filosofía
del capitalismo: solo vencen los mejor preparados y los que cuentan
con más recursos, el resto habrá de conformarse con ser los
perdedores. [...] la aplicación didáctica iba dirigida a las clases
inferiores: la clase media debía esperar su turno, supuestamente
algún día ganaría, y los trabajadores conformarse con su papel de
comparsas, necesarios para que el sistema funcione y tenga
credibilidad (Salvador 2004: 369).
D'acord
amb l'esperit de l'època, no n'hi havia prou, però, en aconseguir
un nou panorama d'oci respectable, calia que fora productiu. Tot i un
inicial desdeny per la incorporació dels treballadors a l'esport,
que es desaconsellava adduint que els allunyava de la productivitat,
els empresaris funden aviat clubs de treballadors a les seves
empreses com a part integral de millores de les condicions laborals31.
Al
mateix temps, l'esport esdevé un element molt eficaç de control i
mobilització de la joventut i les classes proletàries, fet gràcies
al qual va anar augmentant el reconeixement, l'ajuda estatal i l'ús
polític. El proletari compromès i actiu dóna lloc al treballador
de classe mitjana acomodatici i allunyat del compromís polític.
L'obrer s'integrava així a la societat burgesa. Això es va fer molt
palès al llarg de la segona meitat del segle xx.
Com assenyala Eric Hobsbawm:
Entre
1960 y 1988 la proporción de trabajadores industriales que votaba en
las elecciones presidenciales norteamericanas disminuyó en una
tercera parte. La decadencia de los partidos de masas organizados, de
clase o ideológicos —o
ambas cosas—, eliminó
el principal mecanismo social para convertir a hombres y mujeres en
ciudadanos políticamente activos. Para la mayoría de la gente
resultaba más fácil experimentar un sentido de identificación
colectiva con su país a través de los deportes, sus equipos
nacionales y otros símbolos no políticos, que a través de las
instituciones del estado (Hobsbawm 1995: 573).
Aquesta
incorporació dels obrers a l'activitat esportiva tindrà com a
contrapartida l'eliminació de l'exclusivisme elitista dels inicis.
Sovint, en aquest panorama, els esportistes populars, gràcies a una
intensa dedicació i preparació, obtenen millors resultats que els
de les classes altes. Quedava clar que per a poder guanyar en els
torneigs calia dedicar sistemàticament temps i esforços, quelcom
que duia a la professionalització sense solució. Un element que
havia estat en mans de les classes benestants passa a ser ara
fortament desenvolupat per les classes baixes.
El
més remarcable, però, en aquesta enorme dimensió social i
transcendent que impregna l'esport, no és tant la incorporació
popular de pràctiques i jocs que agradaven a les joventuts elitistes
i burgeses, sinó la modificació social que va significar la
modernització de l'oci del conjunt de la societat urbana, és a dir,
l'aparició del temps lliure, que va relacionar-se de manera
important amb el fet esportiu. En aquest sentit, l'esport adquireix
tanta rellevància perquè hi ha una demanda efectiva d'oci vinculada
a les noves maneres de viure modernes. Un oci que, a diferència de
la concepció clàssica de temps lliure entès com un temps pel
desenvolupament personal, esdevé en el món capitalista quelcom que
cal omplir, quelcom que s'insereix dins de l'esfera del consum i,
degut a això, entra a formar part de la roda econòmica i de
mercat32.
Amb
aquest oci de consum apareixen professionals per satisfer-lo. Al
llarg del segle xx, l'esport —professional,
competitiu, institucional—
esdevindrà un espectacle de masses progressivament més fort.
El
espectáculo constituye la producción concreta de la alienación en
la sociedad. La expansión económica es, ante todo, la expansión de
esa producción industrial concreta. Lo que crece con la economía
que se autoalimenta no puede ser otra cosa que la alienación que se
encontraba justamente en su núcleo original (Debord 1967:
50).
Comença
una producció generalitzada d'elements necessaris per a la pràctica
de l'esport, equipaments, materials o indumentària, que genera ben
aviat un mercat considerable, com també apareixen una enorme munió
de diaris i revistes especialitzades. Des dels inicis de segle xx,
els clubs esportius proliferaran arreu, no sols a Anglaterra, sinó,
gràcies a l'empenta del colonialisme britànic, a Europa i Amèrica,
així com les federacions i la reglamentació competitiva. El futbol
serà ben aviat un espectacle de masses. El primer torneig de la Copa
Associació de Futbol anglès va celebrar-se al 1871.
Els
rècords esportius ja no són anècdotes, sinó que entren a formar
part de la vida quotidiana. Les revistes, ara amb documents gràfics,
publiquen de manera regular les proeses esportives i fan amplis
reportatges sobre l'esport apropant-lo al públic general, aconseguit
així que esdeveniments allunyats de la quotidianitat urbana, com el
Tour de França —el
primer es farà al 1903—
puguin arribar a tothom. Sols a Londres, a principi de segle xx,
hi havia més de vint-i-cinc diaris íntegrament dedicats a l'esport.
A Gran Bretanya, al 1910, hi havia dotze mil clubs de futbol amb més
de tres-cents mil jugadors registrats, i les competicions més
aclamades podien atraure fins a cent mil persones (Blom 2008: 478).
Dins
d'aquest panorama, la tensió entre la idea d'amateur, com a garant
de l'essència de l'esport, i de professional, que la desvirtua, pren
carta de naturalesa.
El
desenvolupament de l'esport aristocràtic va implicar també la seva
desaparició. La institucionalització que es produeix en la segona
meitat del segle xix,
que incorpora al poble a unes pràctiques fins aleshores restringides
a l'aristocràcia i l'alta burgesia, durà implícita l'apologia de
l'amateurisme33
com criteri de decència esportiva (Corriente, Montero 2011: 107).
Inicialment,
el caràcter aristocràtic va permetre mantenir els costos que
implicaven aquestes pràctiques dins de l'àmbit privat, però
progressivament van haver d'aparèixer nous finançaments. D'entrada,
en la defensa de l'amateurisme, els clubs i les federacions es van
negar a obtenir finançament de cap mena, però les necessitats de
recursos els van conduir aviat a mirar cap el món dels negocis, de
la publicitat i dels patrocinadors.
Si
bé podem parlar de l'esport —i
especialment l'esport espectacle—
com element de la cultura popular, avui això és així, no per la
pràctica popular —que
certament hi és—, sinó
pel consum popular de l'espectacle. Més que quelcom produït pel
poble és quelcom produït per al poble. Aquesta nova dimensió dóna
molt més èmfasi a l'espectacularitat, al virtuosisme, al
sensacionalisme, al suspens i l'emoció, i en definitiva, a la
confrontació, i fa indispensable professionals per a satisfer-la.
Todo parece indicar que en
el deporte como en la música el ampliar el público más allá del
circulo de los aficionados contribuye a reforzar el reino de los
profesionales puros (Bourdieu 1984: 150).
Les
primeres discussions sobre el problema de la professionalització
sorgeixen en el sí de l'esport fabril —i
especialment en el futbol que serà, sens dubte, l'esport amb més
ràpida socialització34—
al considerar si era de rebut pagar als obrers que perdien hores de
feina la seva dedicació a l'esport. No sols en tant que despeses
associades a la pràctica —com
desplaçaments o dietes, etc.—,
sinó en tant que la necessitat de mantenir un salari amb què
mantenir les seves famílies35.
Conforme la pràctica de l'esport es va anar estenent a tot l'àmbit
social —classes mitjanes
i baixes—, aquest
problema va anar en augment i progressivament apareixen reglaments de
contractació i retribució.
La
distinció entre amateur i professional, a pesar de les restriccions
dels diferents reglaments a l'ús, l'ha determinat una línia molt
minsa i equivoca, més aviat fruit d'un exercici mental que real,
quelcom que s'allarga gairebé fins als nostres dies. En principi, un
amateur era una persona:
[...] que nunca ha participado en
una competición pública, recibiendo una contraprestación por ello
o pagando inscripción, y que en ningún momento se ha dedicado a la
enseñanza de una especialidad atlética o la ha practicado como
medio de vida [. N]unca ha sido mecánico, artesano o jornalero de
profesión [. A]mateur es el caballero (Salvador 2004: 378).
El
menyspreu al professionalisme provenia, d'una banda, per l'anhel de
les classes privilegiades que maldaven per mantenir l'esport com un
element de distinció de classe; d'altra banda, per qüestions
d'ordre moral, ja que es posava en dubte que un professional pogués
jugar net al tenir altres interessos —econòmics,
personals, de promoció, etc.—
aliens al joc en sí. Bàsicament, hi havia tres arguments
fonamentals en contra: primer, que els clubs contractarien els
millors jugadors forans, el que aniria en detriment de les canteres
locals —naturalment,
burgeses aleshores— i de
l'esperit educatiu original; segon, que la professionalització duria
a l'aparició d'elits esportives, que impedirien una competició
lleial amb els no professionals —tot
i que això, de fet, ja passava amb l'amateurisme de classe—
i tercer, que els esports de contacte com el rugbi o el futbol, eren
molt durs i necessitaven d'una certa qualitat cortès i de respecte
mutu per evitar violències forassenyades, cosa la qual, segons la
crítica del moment, sols podien tenir les classes privilegiades,
especialment vist així en una època on les revoltes obreres eren
cosa habitual (Salvador 2004: 380).
Però
la professionalització va anar lentament i inexorable guanyant
terreny. Per fer possible l'expansió de l'amateurisme elitista a una
professionalització de caire interclassista feia falta una
intervenció legislativa i la creació d'instal·lacions públiques
que permetessin la pràctica de l'esport a la població36.
Aquesta apertura cap a sectors més grans de població no es va
produir, però, degut a una intervenció institucional, sinó per les
pròpies característiques de la situació socioeconòmica de
l'esport com a espectacle de masses —clubs
i entitats privades—.
Al
llarg del segle xx les
dues categories, amateurs i professionals, van conviure de manera
clara establint-se circuits particulars per cadascuna. Durant molt de
temps, les grans figures seguien essent aficionats o bé
professionals amb un salari equivalent al de qualsevol altre
treballador. Els espectacles, tot i la presència de la ràdio i la
premsa, mantenien el requeriment d'anar-hi per poder gaudir-los.
L'arribada de la televisió canviarà força tot això dimensionant
el professionalisme de manera notable (Hobsbawm 1995: 202).
Les
olimpíades, amb el seu lema «l'important és participar» —cosa
que, amb la perspectiva històrica, esdevé una fal·làcia, quan no
una hipocresia— van ser
paradigma de l'amateurisme fins gairebé els anys seixanta del passat
segle i, encara avui, en les seves premisses es manifesta que no hi
ha discriminació per accedir-hi a excepció dels propis mèrits, les
marques personals dels atletes i esportistes. Fou als anys vuitanta
quan, de la mà de J.A. Samaranch, es va posar fi, en els Jocs de Los
Angeles del 1984, a l'esport amateur, el que, al seu torn, va
empènyer encara més la mercantilització de l'esport. Després
d'això:
Muy pocas
personas sostendrían que la ideología dominante en el deporte
antepondría la participación a la función económica. El culto al
éxito se impone por medios, llamados de comunicación, muy poderosos
y de un alcance planetario, y que depende mucho de la marcha del
circo para vender periódicos, crear audiencias u otras formas de
sacar dinero (Salvador 2004: 386).
La professionalització ha
estat sempre acompanyada de tot un seguit d'infraccions, dopatge,
trampes, transgressions que s'allunyen de l'esperit inicial de
l'amateurisme i tenen una important influència en la joventut.
L'ofici d'esportista ha esdevingut l'ofici de gladiador de la
societat moderna, on es premia socialment, i en alguns casos de
manera espectacular, els millors competidors, i que està
absolutament en mans de les marques, els mitjans de comunicació,
l'alcohol, el tabac, les petrolieres, les begudes efervescents, etc.,
que cerquen, abans que res, el benefici.
Com ja s'ha comentat abans,
Johan Hiuzinga havia diagnosticat que la professionalització de
l'esport implicava canvis en el seu esperit:
Eso se
manifiesta en la distinción de los jugadores entre profesionales y
aficionados. El grupo interesado en el juego separa a un lado a
aquellos para los que el juego ya no es un juego y aquellos otros
que, a pesar de su gran capacidad, se encuentran por bajo [sic]
de los auténticos jugadores. La actitud del jugador profesional no
es ya la autentica actitud lúdica, pues están ausentes en ella lo
espontáneo y lo despreocupado. El deporte se va alejando cada vez
más en la sociedad moderna de la pura esfera del juego, y se va
convirtiendo en un elemento sui generis (Huizinga 1954: 297).
Tot
el que es deriva de l'esport espectacle es regeix avui per les lleis
del mercat, i amb l'enorme poder que genera pot influir en els poders
polítics per establir les normatives que permetrien regular els seus
ingressos. Per això, J. L.
Salvador ens diu: «En su vinculación al sistema de vida y a la
cultura dominante, los Juegos Olímpicos son un espectáculo que
sirve, fielmente, a las leyes del mercado libre» (Salvador 2004:
29).
Com
a contrapartida als Jocs Olímpics apareixerien les Olimpíades
Populars plenes d'un altre sentit ideològic. Emmarcades dins de
moviment obrer, impulsaran una altra manera d'entendre l'esport,
sempre sota la bandera del més pur amateurisme. La idea de
confraternitzar passava, tot i que aquesta també hi era, per sobre
de la de competir. En elles s'hi prioritzava l'esperit de superació
personal, rebutjant la idea del rècord i la idolatria del
triomfador. Fugien del professionalisme, al entendre'l com el
resultat de la ideologia burgesa. No hi havia himnes nacionals ni
medalles. La darrera37
fou a Barcelona i irònicament va quedar suspesa —i
traslladada a Anvers—
degut a l'esclat de la guerra civil.
Avui,
l'esport estrictament amateur pràcticament ha desaparegut, ja que
tota la seva expressió, sigui escolar, universitària, d'empresa,
sindical, popular, està subsumida en les federacions que depenen i
articulen, en darrera instància, l'esport professional, quedant, per
tant, dins del sistema de mercat38.
Fins i tot els esports de caire més popular —la
pilota basca o els aixecadors de pedres, per exemple—,
tenen circuits empresarials on es mouen tants diners com en les
vessants considerades més mediàtiques, El mateix passa amb les
curses i manifestacions esportives populars organitzades arreu,
sovint sota el paraigües dels ajuntaments, que depenen de les
marques que les patrocinen. La dicotomia amateur professional sembla
quelcom superat i sense sentit.
L'esport
és, directament o indirecta, un negoci —nec
otium, la negació de l'oci—,
inserit en un sistema on, a canvi de diners, es compren i venen
productes i serveis.
Com
ja s'ha dit al començar, l'esport és un fenomen molt complex que es
pot veure des de múltiples vessants. La seva dimensió política i
econòmica marca profundament el seu ús i funció social. L'objectiu
amb el qual començàvem aquest recorregut era resseguir la connexió
entre la ideològica subjacent en la pràctica de l'esport competitiu
—de nou un pleonasme—
i el d'una societat addicta a competir per tot. Competir elimina el
gaudi del jugar, el gaudi de la vida. Concebre la vida com una
carrera condiciona la manera com la gaudim. Aquí entenem que la
vida no és una carrera.
L'esport
té molt a veure amb la concepció filosòfica, social, cultural de
la societat on es realitza. Les idees que han donat lloc al nostre
món formen, doncs, part indissociable d'aquest fenomen. Està clar
que a llarg del segle xix
el capitalisme va prendre una embranzida imparable i l'esport no
n'era, evidentment, aliè.
L'esport porta implícits
uns valors, una ideologia i uns models, aquests són els que la
civilització occidental imposa als altres; un model etnocèntric,
consumista i magnificent (Olivera 1993: 17).
Si
bé els valors més explícits que tendim a associar amb l'esport
—superació, esforç,
treball en equip, col·laboració, merit personal, honestedat, salut,
germanor, etc.— han
acompanyat a la seva aureola des de l'inici fins a dia d'avui, no és
menys cert que l'esport es constitueix, com tot allò humà, dins
d'un marc ideològic particular que avui és el que defensa el
liberalisme: l'individualisme, l'enfrontament, la competitivitat, la
victòria per damunt de tot, l'exclusió dels menys capaços, etc.
L'esportista professional ha de tenir un alt nivell d'agressivitat.
Si vols guanyar es fa difícil desitjar el millor al contrari. Al
final, de vencedor sols n'hi ha un, els perdedors no tenen lloc en
aquest teatre.
En
l'esport trobem tot un seguit d'elements que conformen una època
històrica, i que podem il·lustrar en les idees d'alguns dels
pensadors que, des de la sospita vers el que donem per descomptat,
han modificat la manera com veiem la manera com ens relacionem.
L'esport s'origina en una societat totalment industrialitzada
i classista al mateix moment en què Marx publica el Manifest
Comunista (1848) i El Capital (1867-1894), on posa en
evidència que el capitalisme transforma tota la relació
socioeconòmica i converteix el valor d'ús de tot allò que toca en
valor de canvi, amb la consegüent fetitxització de les mercaderies.
En aquella societat, l'esport esdevé una mercaderia més. En aquell
mateix moment, Darwin publica l'Evolució
de les Espècies (1859)
que, tot i apartar-se notablement del què el mateix Darwin
proposava, difondrà la idea neodarwinista de la lluita per la vida,
de concebre la vida humana com una competició on guanyen els
millors. D'això en parlarà uns anys després
Thorstein Veblen al seu llibre Teoria de la classe ociosa
(1899), on es remarca l'empenta social d'un consum ostensible en
alça, de balafiament, que té com a resposta una emulació social i
popular dels usos de les classes benestants i elitistes. Com també
ho havia fet Nietzsche a la seva Genealogia de la moral
(1887), que explica que allò que considerem bo ho és en tant els
interessos de les elits o dels vencedors, i llençara la perillosa
idea de la magnificació de l'heroi, el superhome. George Simmel
dedicarà els seus anàlisis a inicis del segle xx
a exposar com la moda i l'evolució social està regida per un
moviment d'imitació en el que la buidor dels continguts es
transformen en elements místics i transcendents. I poc després
pensadors com Antonio Gramsci ens parlaran, relligant amb l'exposat
anteriorment, del pensament hegemònic que impregna la societat i que
va des de les classes elitistes, les que detenen el poder, cap a les
que el sofreixen. Michel Foucault ens dirà posteriorment com la
societat moderna adopta un nou paradigma de poder, on el biopoder, el
control i culte del cos esdevé fonamental. Guy Debord ens parlarà
de la societat de l'espectacle, un espectacle que serveix per alienar
encara més als individus.
La
mirada que hem fet a les pàgines precedents han mostrat com
l'esport, tot i reclamar una sèrie de valors de caire positiu, ho fa
sempre subsumint, sublimant i en definitiva legitimant, un esperit de
competitivitat que acaba anorreant els valors positius que defensa
—en tot esport, però
sobre tot en l'esport espectacle—.
L'esport és un element indestriable de la cultura capitalista, i de
la mateixa manera que es fa difícil establir un capitalisme amable,
ja que la seva dinàmica el du inqüestionablement a la depredació
pura i dura, un esport amable que elimini del seu sí l'ànima
competitiva tampoc sembla viable.
Més
enllà de l'anàlisi històrica de les afinitats entre capitalisme i
esport, com a institució legitimadora de la competitivitat per sobre
de la cooperació, no es voldria acabar aquestes conclusions sense
fer unes reflexions personals que entronquen amb la motivació de
fons de tot aquest viatge: la convicció que la possibilitat d'una
relació pacífica no passa per la competitivitat. Amb això anem
sense solució a la divisió entre uns i altres, i al conflicte. El
nacionalisme —o
regionalisme— associat a
l'esport, n'és un clar exponent. Competir en igualtat d'oportunitats
no sols és una fal·làcia sinó que, en cas de ser possible,
elimina la competició i ho deixa tot en mans de l'atzar. Atorgar
valor a això no deixa de ser caure en el nihilisme.
No
es tracta, però, d'eliminar el mèrit, sinó d'eliminar el mèrit de
la victòria, el culte a l'èxit. En aquest sentit:
Admiramos,
sí, la fuerza de voluntad, aunque esté al servicio del asesinato;
admiramos el afán de superación, aunque se trate de superar el
récord de bombas lanzadas sobre Iraq; admiramos el sacrificio,
aunque uno se sacrifique para poder violar más niños; admiramos el
esfuerzo y el tesón, aunque el objetivo sea dirigir una mafia,
derrocar un gobierno legítimo o eliminar todos los elefantes del
planeta.
El problema, por tanto, no es que falten virtudes sino, que, como
decía Chesterton, están mal colocadas (Alba Rico 2010: 58).
Col·loquem-les
bé, doncs. Una societat amable seria aquella on hi cap tothom en
igualtat de condicions —els més
i els menys dotats—, i això, més que competitivitat
implica redistribució. Implica consciència d'espècie. El punt de
vista que aquí se sustenta és que, en cas contrari, anem de dret al
naufragi antropològic.
La
fantasia ens permet encabir-ho tot. Freud citava Plató dient que els
homes bons són aquells que s'acontenten en fantasiejar el que els
dolents fan. El joc és el regne de la fantasia, del com sí, on
hi ha joc la realitat resta fora, quan acaba el joc acaba la
fantasia. En tot cas, si posem la competició en el joc, aquesta
hauria de quedar allà. «Lo peligroso [...] no es jugar con cañones
de juguete sino jugar con cañones de verdad» (Alba Rico 2010: 65).
Quan un juga, ha de saber que juga, que tot és fantasia, i que quan
acaba el joc acaba la fantasia. Jugar al que sigui —uns
amics jugant un partit de futbol—
ens hauria de permetre
tornar a la realitat amb res més que allò que és constitutiu del
joc, el pur gaudi de tots els qui juguen.
Els
éssers humans som éssers morals, però conciliar l'ètica i la
praxis sempre resulta complexe. Felicitat i virtut no van de la mà.
La vida no és perfecte, espiritual, angèlica. Sempre trobarem
elements del nostre propi viure —egoisme,
malfiança, picaresca, etc.—
que
contradiuen la dimensió ètica que nosaltres mateixos proposem. Amb
tot, no hi ha dubte que hi ha quelcom en nosaltres que ens empeny al
bé. La dimensió ètica, reflexiva —racional—,
no serveix de manual d'ús, però sí ens permet entendre què i quan
d'aquest bé estem duent a terme, especialment amb aquells actes
morals que, d'antuvi, els plantegem com carregats de bondat. L'acte
moral no necessita recompensa, la recompensa, en tot cas, està en
l'acte, no li cal res que vingui de fora.
Sovint, massa sovint, ens
trobem que no sabem què fem quan fem el que fem. No es tracta
d'eliminar la porfídia humana, l'afany d'anar més enllà,
l'obstinació d'aconseguir un objectiu. Es tracta de porfidiejar per
aconseguir un món millor. Un món de ciutadans lliures que, cal
insistir en això, conviuen amb ciutadans lliures. Per assolir-lo,
creiem que cal educar en l'Estat de Dret, en la participació, en la
solidaritat, en la igualtat, en la fraternitat. Jugar més i fer
menys esport.
Ens hi juguem molt.
Alba
Rico, Santiago; Fernández
Liria, Carlos (2010). El naufragio del hombre.
Guipuzkoa: Ed. Hiru, 2010.
Blom,
Philipp (2008). Años de vértigo. Cultura y cambio en occidente
1900-1914. Barcelona: Anagrama, 2010.
Bourdieu,
Pierre (1984). Sociología
y cultura. México D.F.:
Grijalbo, 1990.
Bunge,
Mario (2003). Cápsulas.
Barcelona: Gedisa, 2008.
Caillois,
Roger (1967). Los juegos y los hombres. La máscara y el vértico.
México: FCE, 1986.
Cagigal,
José María (1976).
Deporte y Agresión.
Madrid: Alianza Editorial, S. A., 1990.
Cagigal,
José María. (1979). Cultura intelectual y cultura física.
Buenos Aires: Ed. Kapelusz, 1979.
Carreras
i altres (2009). «L'arcaisme». A, El
món clàssic.
Barcelona: UOC, 2009.
Corriente,
Federico; Montero,
Jorge (2011). Citius,
altius, fortius. El libro negro del deporte.
Logroño: Ed. Pepitas de Calabaza, 2011.
Debord,
Guy (1967). La sociedad
del espectáculo.
València: Pre-Textos, 2010.
Deleuze,
Gilles (1969). Lógica
del Sentido. Barcelona:
Editorial Planeta, 1994.
Diamond,
Jared (2012). El mundo
hasta ayer. ¿Qué podemos aprender de las sociedades tradicionales?
Barcelona: Debate, 2013.
Damasio,
Antonio (1994). El error
de Descartes. Barcelona:
Drakontos, 2006.
Darwin,
Charles (1871). El origen
del hombre. Barcelona:
Austral, 2009.
de
Waal,
Franz (2009). La
edad de la empatía. ¿Somos altruistas por naturaleza?
Barcelona: Tusquets, 2011.
Díaz,
Santiago (2011). «Juego arte y belleza. Deleuze y la ludosofía».
A, A parte rei... revista
de filosofía. Maig del
2011. Disponible a: http://serbal.pntic.mec.es/~cmunoz11/diaz75.pdf
(juny 2014).
Dunning,
Eric (1999). El fenómeno
deportivo. Estudios sociológicos en torno al deporte, la violencia y
la civilización.
Barcelona: Editorial Paidotribo, 2003.
Elias,
Norbert, El proceso de la civilización. Investigaciones
sociogenéticas y psicogenéticas. México: FCE, 1987.
Gillet,
Bernard (1971). Historia
del deporte. Barcelona:
Oikos Tau, 1971.
Hobsbawm,
Eric (1995). Història
del siglo xx.
Barcelona: Crítica, 2010.
Huizinga,
Johan (1954). Homo
ludens. Madrid:
Alianza Editorial, 2012.
Mandell,
Richard D. (1984). Historia
cultural del deporte.
Barcelona: Edicions Bellaterra, 2006.
Marx,
Karl. (1867). «El
carácter fetichista de la mercancía y su secreto». A El
Capital. Tomo 1. El proceso de producción del capital.
Madrid: S. XXI Editores, 1988. Pàg. 87-102.
Meneses,
Juan Pablo (2013). Niños futbolistas. Barcelona: Blackie
Books, 2013.
Olivera
Beltrán, Javier (1993). «Reflexions sobre l'origen de
l'esport». Apunts. INEFC
1993, nº 33. Pàg.12-23.
Puyol
González, Ángel (2006). «Filosofía del mérito». A,
Contrastes, revista internacional de filosofía,
Vol xii,
Pàg. 169-187. Universidad de Málaga 2007.
Polanyi,
Karl (1957). La gran transformación. Los origenes políticos y
económicos de nuestro tiempo. México: FCE, 2011.
Poundstone,
William (1992). El dilema
del prisionero. Madrid:
Alianza Editorial, 2006.
Salvador,
José Luís (2004). El deporte en occidente. Historia, cultura y
política. Madrid: Cátedra, 2004.
Sánchez
Ferlosio,
Rafael (2007). Sobre
la guerra.
Barcelona: Destinolibro, 2008.
Sánchez
Ferlosio,
Rafael (2010). God
& Gun. Apuntes de polemología.
Barcelona: Austral, 2010.
Veblen,
Thorstein (1899). Teoría
de la clase ociosa.
Madrid: FCE, 2002.
Vidal
de la Rosa,
Godofredo (2008). «La Teoria de la Elección Racional en las
ciencias sociales». Revista
Sociológica. Nº
67, maig - agost de 2008. pàg. 221-236. Disponible a :
http://www.revistasociologica.com.mx/pdf/6709.pdf
(abril 2014).
Wright,
Robert (2000). Nadie
pierde. Teoría de juegos y la lógica del destino humano.
Barcelona: Tusquets, 2005.
aboca a una concepció competitiva de que t'he dit
1Com
a exemple, basti comentar que les noticies sobre l'esport ocupen en
els diaris, ràdios i televisions més espai informatiu que les que
s'ocupen de la política o afers internacionals, així com també és
font de comentaris i converses omnipresents i intenses entre la
ciutadania d'arreu, siguin els seus membres més o menys
afeccionats.
2Tot
i que podem rastrejar activitats similars en la història de la
cultura humana, no hi ha dubte que l'esport és, com dèiem, un
fenomen contemporani, ocupant un lloc preeminent en el món
sociocultural actual. No sembla que puguem fer un paral·lelisme
gaire acurat entre les activitats anteriors a l'esport i el que això
és avui. El joc, la festa, la celebració, el mite, el culte,
l'activitat física, les necessitats més peremptòries, etc., es
barregen en el sí de les activitats precedents i del propi esport
desdibuixant una línia evolutiva clara i distingida que ens dugui
de les unes a les altres. Sembla ser que alguna cosa hi ha hagut en
el desenvolupament històric que ha permès l'aparició d'una manera
de fer, l'esport, que abans no existia. Per molts apologistes de
l'esport, aquest seria la manera contemporània de dur a terme
activitats arrelades en la humanitat de manera secular. Cal fer,
però, una bona dosi de malabarismes per establir que els jocs de
pilota d'algunes cultures ancestrals tinguin gaire a veure amb
quelcom com la lliga de futbol professional. Però, això a banda,
tampoc es pot negar que els paral·lelismes hi són.
3La
competitivitat s'ha infiltrat de tal manera en la nostra societat
que esdevé un valor, el Valor, positiu per antonomàsia. Un valor
que s'ontologitza com un element supraindividual que conforma la
societat actual. En la concepció general, competitivitat i progrés
van avui de la mà. Sense competitivitat sembla que les coses
s'haurien d'aturar i estancar en un conformisme i una abúlia
inevitable. De la competitivitat en sorgeix una particular
meritocràcia, de tal manera que el mèrit de la victòria passa per
damunt de qualsevol altre mèrit, el que dóna peu a una particular
concepció jerarquitzant de la societat. L'acceptació formal de la
victòria com a valor, fa que l'erística passi pel damunt del
diàleg o de qualsevol altra consideració.
4Dos
bàndols enfrontats, uniformes, himnes, banderes, capitans,
llenguatge agressiu, honor, etc.
6Això
és molt palès en la famosa frase que li va esbotzar l'entrenador
argentí Carlos Bilardo al massatgista del seu club: «Al enemigo ni
agua».
7Per
exemple, mentre es redacten aquestes línies, al diari Publico,
trobem una noticia
sobre els Tangu, un poble d'Indonèsia, que en conèixer el futbol
hi jugaven amb delit però es negaven a acabar el partit si no hi
havia empat, no podien concebre la idea de guanyadors o perdedors.
http://blogs.publico.es/strambotic/2014/04/tangu/
(7 d'abril de 2014).
8La
TER es proposa com a objectiu l'elaboració científica de progrés
moral, per tant, el que cerca és el bé comú, però parteix de la
base que cada jugador o individu cerca el seu propi profit, el que
vol és guanyar. En la seva formulació més acurada podríem dir
que pretén agregar la individualitat a un criteri d'utilitat
col·lectiva.
9A
l'Atenes de Pèricles, l'ideal aristocràtic va adquirir un caire
menys bèl·lic, omplint-se els jocs i l'activitat atlètica d'un
caràcter més higiènic i espiritual. La paideia
tindrà l'educació física en molta consideració però encaminada
a la kalokagathia,
això és, una formació que cerca la bellesa i el bé, el cultiu de
l'excel·lència o areté.
10La
famosa frase de la sàtira de Juvenal, Orandum
est ut sit
mens
sana in corpore sano,
que recull l'herència hel·lenista, ha fet fortuna com a defensa
del cultiu del cos però cal entendre que s'aplicava a una concepció
de caire més espiritual que no pas l'entenem avui. L'educació
integral tenia un vessant intel·lectual però també un de físic
que, a més d'un ideal atlètic, incorporava el refinament i la
bellesa corporal, objectius necessaris per assolir la virtut i la
perfecció (pels clàssics, els cossos deformes eren menyspreats
fins al punt d'abandonar els nadons amb malformacions).
11El
tractat anomenat De arte gimnastica, aparegut al 1569, del
metge italià Mercurialis, és el primer manual d'educació física
(Corriente, Montero 2011: 58).
12Així
amb el jogging,
el pilates,
els gimnasos i les seves màquines de córrer o fer peses, els
passejos en bicicleta, el senderisme, i tantes altres maneres.
13Que
el món animal i humà hi participin de la mateixa manera ens indica
que en el joc no hi trobem una connexió racional. En el seu
caràcter de superficialitat (el seu excés no li fa falta al
determinisme biològic) Huizinga hi veu un caràcter supralògic que
ens permet entendre que els éssers vius són quelcom més que un
simple mecanisme biològic.
14D'aquí
la relació existent en moltes cultures entre el joc i el sagrat,
del que un exemple clar en serien els Jocs Olímpics de
l'antiguitat.
15El
pallasso ens podria servir com a paradigma del jugar. El pallasso
diu sempre sí (en cas contrari s'acaba el joc), sempre ara i aquí,
sense defugir cap repte al que, per inversemblant que sigui, tota
proposta li és adient, i la procurarà dur a terme amb empeny,
porfidiosament, però això sí, trastocant el temps i l'espai,
fent-se les seves pròpies normes, saltant-se-les quan li convingui,
organitzant una altra lògica amb què relacionar les coses, i
acceptant el fracàs de la porfídia perquè, al capdavall, tot i
que s'ho pren seriosament, no importa, és un joc.
16Es
pot competir per qualsevol cosa, fins les més inversemblants, de
les què el llibre Guinness en fa un ampli recull.
17Costa
imaginar un jugador professional de qualsevol esport que davant
d'una derrota, sobre tot si és significativa, declarés que s'ho ha
passat d'allò més bé i que guanyar era el que menys importava. El
jugador de la selecció espanyola de futbol Sergio Ramos demanava
perdó al país per haver estat eliminats del campionat del món de
2014.
http://www.republica.com/2014/06/19/ramos-pide-perdon-al-pais-y-casillas-dice-que-el-grupo-no-merecia-acabar-asi_819431/
(juny de 2014)
18La
cursiva és de l'original.
19Els
qui s'hi dedicaven eren els membres dels mateixos estaments socials
que duien a terme la guerra, o sigui, l'aristocràcia guerrera. Els
nobles, i lliures, tenien un enorme menyspreu pel treball, sols
entenien com honorable dedicar-se a l'agricultura —de
la pròpia terra, naturalment—,
la guerra i la política.
20No
foren els únics, hi havia els Jocs Pítics, els Jocs Ístmics, els
d'Argòlida, així com mots altres de caire local (Carreras i altres
2009: 19).
21En
la restauració dels Jocs Olímpics Moderns, aquest vessant, tot i
ser contemplat, mai es va dur a terme.
22A
Anglaterra, però no perquè els anglesos siguin especialment més
esportius que cap altre cultura, sinó per la situació
socioeconòmica i política que va sorgir. L'aristocràcia
britànica, després de la Revolució Gloriosa (1688), havia
mantingut, augmentada per l'ascens imparable de la burgesia, la seva
influència social a través del parlamentarisme britànic —cosa
que els va empènyer a organitzar-se i aplegar-se en partits i
clubs—.
«Con
más frecuencia que en el resto de Europa, los nuevos ricos ingleses
y los burgueses se granjeaban el favor real y, con ello, las tierras
y el título de legitimidad sobre éstas, lo que equivalía a un
ascenso oficial a la aristocracia. [...] Al revés de lo que ocurría
en el continente, el status
de aristócrata dependía más de la riqueza, de la influencia en la
política y de logros cuantificables que de los meros antepasados»
(Salvador 2004: 308). L'estat
centralitzat —apuntalat
pel fet de ser un estat-nació-illa—,
homogeneïtzador dels costums i dels esforços- era el garant de la
defensa nacional, alliberant així a la noblesa de fer aquesta feina
—ni,
cal dir, cap d'altre—,
convertint-se aquesta en una classe desocupada i plena de temps
lliure.
23Definir
què és civilitzat o no resulta molt difícil, qualsevol fet social
pot estar en un lloc o l'altre segons la consideració que se'n
faci.
24Arnold,
de fet, no inventa res de nou, sinó que sistematitza, reglamenta i
reorganitza activitats ja existents.
25La
Rugby School, fundada al 1567, està ubicada a la ciutat de
Rugby, al comptat de Warwickshire, a l'oest d'Anglaterra. Avui
continua essent una de les escoles públiques més prestigioses.
26Les
escoles públiques britàniques van sorgir a l'Edat Mitjana,
inicialment com un servei benèfic per educar el clergues i pobres
més necessitats, però al final del xviii
i principis del xix,
s'havien
convertit en
internats de pagament per alumnes de les classes socials mitja i
alta (Dunning 1999: 111). Unes escoles autoritàries, amb una moral
molt religiosa, plenes de càstigs i de normes, molt competitives,
el que donava lloc a una jerarquia meritocràtica molt acusada.
27Els
reglaments que sorgeixen immediatament donaran lloc a les diferents
maneres de jugar a pilota que practiquem avui, en unes es permetia
l'ús de les mans i en altres no. Totes elles eren football,
i se segueix dient així a les particulars maneres amb què han
triomfat arreu (football americà, canadenc, australià, etc.). Es
deia soccer,
com es coneix a molts llocs el futbol que coneixem a casa nostra, al
fet de jugar en associació (Dunning 1999: 100).
28Cal
tenir en compte que els encercaments de comunals i les polítiques
d'acaparament de terres del segle xvii,
va impedir que a Anglaterra aparegués una classe petit burgesa, de
petits pagesos o o artesans, quedant la major part de la població
sense mitjans de subsistència, formant una multitud desposseïda de
tot menys de la força del treball.
29Els
clubs són institucions de caire aristocràtic que s'originen al
segle xviii. En el
moment del sorgiment de l'esport al segle xix,
trobem els primers clubs esportius en el futbol (i les seves
vessants), al ser l'activitat esportiva fonament de l'esport
general, i sens dubte la més estudiada. El primer registre d'un
d'aquests clubs de futbol el trobem a Sheffield, el Sheffield
Footbal Club, en data de 1855 (Dunning 1999: 118). Els
primers clubs extraescolars els van fundar, precisament, els antics
alumnes d'aquests centres —els
old
boys—,
on
es posa de relleu la importància que tindrà la iniciativa privada
en el desenvolupament de l'esport. Uns clubs que seran el lloc des
d'on les classes benestants organitzaran les seves competicions i
esdeveniments esportius.
30Uns
reglaments tan ben estructurats que sobreviuen a dia d'avui amb molt
poques modificacions. Les mesures emprades per comptar els cops, les
distàncies i mesurar els camps eren les tradicionals britàniques,
fet que fa que, avui, moltes d'elles no concordin amb el sistema
decimal.
31Les
competicions se solien celebrar el dissabte a la tarda, ja que el
diumenge era el dia del senyor i no s'hi podien celebrar activitats
prosaiques (a no ser, clar, que es fessin dins d'instal·lacions
privades com les de les elits), d'aquí arrenca la instauració de
la mitja jornada dels dissabtes (Corriente, Montero 2011: 106).
32Philipp
Blom (1970- ) anomenarà els primers anys del segle xx
els anys de vertigen (Blom 2008), quan l'eclosió de la segona
revolució industrial va transformar la societat de manera
extraordinària i frenètica. El motor d'explosió, la fotografia,
el cinema, els automòbils, el telèfon, la ràdio, l'electricitat,
l'aviació, etc., canviaran profundament la societat de principi de
segle. En aquest ambient, les competicions de tota mena feien
efervescència arreu, apareixien estadis per acollir les multituds i
l'espectacle esportiu va adquirir una potent atracció al voltant de
la qual girava la cultura popular, estem ja plenament en una
societat de masses.
33En
els inicis no hi havia hagut cap exaltació de l'amateurisme,
l'esport era una activitat d'una classe acomodada que no tenia
aquest problema. De fet, en èpoques preindustrials la
professionalització, tant en quan a pràctica com en quan a
l'obtenció de beneficis, no estava mal vista (apostes, combats,
curses de cavalls), i molts esports, de fet, neixen d'aquelles
pràctiques inicials.
34Corriente
i Montero fan notar que, si bé aquesta enorme difusió a donat lloc
a consideracions d'essencialisme obrer, de pedigrí proletari, a la
pràctica del futbol, Marx havia apuntat a Miseria de la
filosofia, que en una societat fonamentada en la misèria, els
productes més miserables eren els que tenien la prerrogativa de ser
emprats per la majoria (Corriente i Montero 2011: 111).
35La
negació per part de certs clubs a què això tingues lloc va dur, a
l'Anglaterra de fi de segle xix,
a la ruptura federativa entre el nord, favorable als pagaments, i el
sud, contrari (Corriente, Montero 2011: 110).
36A
Anglaterra trobem que es regula una professionalització oficial a
l'any 1885, a Itàlia al 1896 i a Espanya, on trigarà un xic més,
al 1926.
37Se'n
celebraren quatre, a Frankfurt (1925), Moscou (1928), Viena (1931 i
Anvers (1937).
38El
mercat de nens futbolistes ens remet a la més pura explotació. «La
compraventa de un niño futbolista es más hermética y oscura que
la de un terreno» (Meneses 2013: 10).
