Capitalisme

Què és el mode de producció capitalista? Quelcom que està en la quotidianitat de les persones i que sovint alguns no sabríem definir ben bé què és. És un sistema de pensament econòmic eminentment burgès, en el que es pretén, o es diu que es pretén, una cosa i en resulta una altra.

Pretensions:

-Fer creure que la llibertat dels mecanismes econòmics de la competència, on es remarca la propietat individual i la igualtat de drets, hauria de produir una maximització de l'ús dels recursos i un creixement econòmic a llarg termini.

-Que la llibertat, la igualtat total dels individus, ja existia des d'un origen en les països que adopten el sistema capitalista

Què hi trobem?:

-L'evolució econòmica i el seu dinamisme només es produeix sota oscil·lacions destructives (crisis) consubstancials al capitalisme.

-L'harmonia econòmica amaga una contradicció social: una divisió en dues classes antagòniques amb interessos oposats.

-La igualtat i la llibertat són en realitat quimeres per la gran majoria d'individus.

-La competència perfecta, adduïda pels defensors del sistema capitalista, du irremeiablement a monopolis i a la concentració de riquesa (i per tant de poder, i per tant de privilegis).

Qui ostenta el domini de la producció capitalista? La classe burgesa, entesa com aquell grup social que ha acumulat els mitjans de producció o el diner per adquirir aquests mitjans. Aquesta classe reivindica la llibertat de mercat i defensa la idea, impossible donada la proposició anterior, que tothom tingui les mateixes possibilitats. Posen la llibertat i la igualtat d'oportunitats com a valor suprem, el seu motiu d'orgull. Aquest “món lliure” es contraposa a les societats socialistes que serien així “societats d'opressió”.

La llibertat del contracte de treball és l'exemple més paradigmàtic de l'antinòmia capitalista. De fet, una de les bases del capitalisme, la reducció de costos, ve donada de la reducció dels salaris, i a això hi ajuda sobremanera una tassa d'atur elevada. A més atur més baixos els salaris. Lo possible, la millora per a tothom, no és lo probable. I lo probable, és a dir, allò estadísticament cert, és que el lloc de partida, des de classe benestant o des de classe popular, genera desigualtats en l'accés a la cultura, la justícia i qualsevol millora de la qualitat de vida. O sigui, dit d'una altra manera, hi ha una palesa i inevitable desigualtat de drets dins de la societat capitalista.

La llibertat de comerç tampoc es compleix, la protecció industrial ha format part del capitalisme des de sempre i, avui dia, els governs corren a salvar el mercat en lloc de deixar que aquest reguli pel seu compte les empreses financeres (bancs) que han fracassat. No es pot, però, fer intervencions de caire social que seria una intervenció desafortunada, diuen.

La democràcia es valora en tant permeti el manteniment de la classe dominant en el poder, palesa més que en el domini polític en el domini econòmic, assegurat per l'educació, l'accés a la informació, el control dels llocs clau, la manipulació d'influències, etc. En cas contrari, el que en podríem dir una sorpresa electoral eventual, allò que eufemísticament es pot anomenar raó d'estat permetrà la possibilitat de suprimir garanties constitucionals o, si m'apures, el cop d'estat.

La bandera del sistema de producció capitalista és la propietat (privada, clar) així, tot i que els defensors d'aquest sistema no deixin de fer-se hereus absoluts del famós lema Liberté, egalité, fraternité, la realitat, repeteixo, la realitat real, estadística, que no és fruit de la voluntat o el desitj, és que això vol dir llibertat de mercat, i d'una propietat, inviolable sota qualsevol altre consideració (llegeixis drets humans) amb una clara desigualtat, segons on estiguis situat en la trama social, de deures vers la societat.

Antonio Gramsci parlava del concepte d'hegemonia segons el qual, en tota societat, hi ha una hegemonia cultural que la impregna i que resulta molt difícil desbancar. En la societat capitalista, la imatge que es difon i fermenta en el mitjans i en l'opinió pública (tot i anant en contra dels seus membres) és el de societat lliure i oberta, quan la realitat és que hi ha una dicotomia entre una classe de persones dirigents, poderoses, capaços d'acumular capital i disposar-ne i una altra massa de persones subordinades i condemnades a treball monòton, mediocre i precari, amb més possibilitats de perdre'l, i caure en la misèria, que de fer fortuna i alliberar-se'n. La idea del triomfador, de l'estalvi i de l'home fet   a si mateix (self made man) és una fal·làcia. Se sol parlar dels beneficis a llarg plaç, cosa que posa als que pateixen en la immediatesa, en el curt plaç, a haver d'aguantar-se en el malestar (deia Keynes que a llarg plaç estarem tots morts).

Al detentor del capital, sobre tot entès com a classe, li passa com a la banca del casino, que sempre guanya, els riscos en què incorren són a la llarga compensats pel mercat o l'estat. El proletariat, recordem que absolutament necessari per a la producció de bens i de capital, només té la força de treball i la necessitat del salari, sempre perd.

No hi ha dubte, quantitativament el capitalisme ha guanyat, ha demostrat ser capaç de produir més bens de consum que mai, és indiscutible, altra cosa és que això hagi significat una millora de la qualitat de vida de la immensa majoria de persones, sense parlar del deteriorament ambiental i l'esgotament dels recursos naturals.

Bé, de moment estem aquí, i sembla que n'hi ha per estona.

Tot això està extret de Capitalismo, Pierre Vilar, Oikos Tau, Barcelona 1988.

Utopia i dignitat

En aquest viatge del coneixement un es troba amb individus que són francament admirables i fascinants, tot i que sovint resulten difícils de seguir, al menys a mi m'ho resulten, ja que el seu pensament és tan ric que si no tens un cert bagatge no entens res. Cal anar-hi poc a poc. La cosa, però, és que a poc que entenguis un xic què diuen, o deien, resulten d'allò més interessants i encisadors.

Antonio Gramsci és un d'aquests personatges, una vida que corprèn, una ment que deixa estorat per la seva capacitat i agudesa i un compromís que és mirall on intentar igualar-te.

Parla Gramsci, en una de les darreres coses que he après d'ell, que quan es parla d'utopies sempre surten aquells que la tiren pel terra demanant un model de la mateixa, adduint que la utopia és impossible per definició, que no té lloc on existir. La idea que entenc diu Gramsci, és que això es posar l'arada davant dels bous, ja que no es tracta d'establir un model. No podem saber què hi haurà en l'esdevenidor, demanar-se per un model inalterable que signifiqui un lloc on quedar-se i on es compleixin les aspiracions de la humanitat es equivocar-se. La cosa és veure què hi posem per a construir aquest esdevenir, quina serà la substància amb la què el farem el que hàgim de fer, amb la que construirem el topos de la utopia.

La dignitat dels éssers humans ha de constituir el que relligui i amb el què bastir el que vingui. El model anirà variant com la vida mateixa, l'anirem fent, i canviant quan calgui, el que cal, però, en aquest canviar, és no perdre de vista allò que ha de ser-ne fonament. 

No calen models sinó continguts.

La massa

Des de l'època clàssica vivim un canvi de paradigma que ha anat transformant el món inexorablement. Del món de la justícia grega vam passar al món del dret romà. Un canvi substancial, ja que a partir d'aquí la idea de justícia quedava en entredit, en suspens, i des d'aquí sols el poderosos podien assolir el domini de la societat. El dret no és justícia ni de bon tros, per molt que així se'ns vulgui fer creure. La consolació pel poble, i la manera de tenir-lo callat, va ser el famós panem et cirquenses.

La Revolució Francesa del 1789 va donar de nou un salt considerable en aquest camí al establir que els éssers humans eren subjectes de dret i no individus de valor. Els drets són quelcom intangible que marca la vida dels éssers humans sense tenir en compte la realitat del que significa viure en pau i en justícia. I, sobre tot, es va impulsar un dret per damunt de tots els altres, un que és inqüestionable en gairebé cap sistema polític dels que existeixen avui, que es remarca sempre amb un pleonasme, la propietat privada.

La Revolució va ser simplement l'ascens de la burgesia al poder social, un canvi des d'una aristocràcia podrida a una altra classe dominant que ha acabat estant tant podrida com l'anterior. Els drets esventats foren sols elements de persuasió per un poble que feia falta per a que el canvi es produís.

L'imperialisme napoleònic i la Restauració subsegüent no van fer més que confirmar l'impuls burgés que atiava la revolució, implementant una societat classista, continuació o transformació d'un feudalisme tradicional, on es va transformar que el que marcava el domini de classe ja no era la sang o l'ascendència sinó el diner i el poder econòmic.

L'engany era fomentar allò de que si vols pots, el triomf com a paradigma de l'èxit, no ja social, sinó existencial. La realitat és que molt pocs poden triomfar, pocs són els escollits i molts els perdedors. La idea de progrés ha calat en la societat sense que aquesta s'hagi adonat del mal que li ha fet aquest suposat progrés. D'altra banda, aquesta idea elimina l'atzar del panorama de la realitat, un element que és indissociable de la realitat i que significa bàsicament l'absència de control.

Al segle XIX es produeix la revolució de les revolucions, la revolució industrial, que va transformar les maneres de produir bens socials, i de retruc riquesa. El proletariat que hauria pogut mantenir una lluita de classe per tal d'exigir un lloc digne dins de la societat va ser transformat a traves del dret i els estats en una societat de consumidors, de propietaris en potència, que es veien reflectits en els burgesos benestants, en les elits socials, i no tenien cap interès en perdre les expectatives, l'única cosa real que tenien i tindran. La societat de classe va ser transformada en una societat de consumidors, o sigui en una societat de massa.

L'individu, que era l'element fonamental de la revolució burgesa ha estat substituït per un atomisme anodí dins del conjunt social., de la massa Per això triomfen tant els clubs de futbol i similars, les pàtries de la massa. Sentir-se part d'una identitat col·lectiva esdevé fonamental quan s'ha perdut la pròpia individual. Un espai on triomfar passa pel damunt de qualsevol altre aspecte. L'esport és l'antítesi de l'humanisme, de la solidaritat.

Deia, si no m'erro, B. Brecht irònicament, que als governs els convenia dissoldre el poble i escollir-ne un altre, i sembla que això és el que han anat fent al llarg del darrer segle. Avui més que un poble tenim una massa social. Una massa que està al servei d'un sistema de producció de riquesa. Els governs no es preocupen de les necessitats del poble sinó de les necessitats del sistema, una entelèquia que pren carta de realitat. Una realitat sostinguda per un imaginari no pot ser de cap manera una realitat, no ja feliç, sinó simplement satisfactòria amb la vida real de les persones.

Canviar de govern no sembla que hagi d'arreglar-ho, és el mateix amb una altra fesomia. Per girar la truita sembla que l'única manera seria canviar, destruir, la massa per aconseguir desvincular els individus consumidors de la idea de club, de nació, del sistema de drets i recompondre una societat d'individus on valors com la justícia o la dignitat els substitueixi.

Hi ha crisis ens diuen, mai a la història de la humanitat hi ha hagut tanta riquesa com avui. Certament hi ha crisi, però no és econòmica.

Què diu el Papa?

Es fa difícil afegir res més al que molt han dit sobre la vinguda del  Papa de Roma a Madrid. Ha quedat clar, per tot aquell qui vulgui veure-ho, que la llibertat i la discrepància estan renyits amb els dogmatismes religiosos.

Alguns vídeos que circulen per la xarxa corprenen i fan vergonya, veure una policia venguda, vil, mal educada, perillosa, terrible, braç d'un poder corrupte que no defensa el poble sinó que ajuda a sotmetre'l. I el Papa no diu res d'això.

Res de nou sota el cel, ja ve de lluny això, l'Església aliada sempre amb les dictadures i les elits poderoses. Hipocresia pura i dura. Què diu el sant Pare de tot plegat?

Seixanta-sis

,

Aquests dies ha fet 66 anys que van llençar això a Hiroshima i a Nagasaki. el 6 i el 9 respectivament.

L'era nuclear ens ha dut a un món d'allò més pervers que demostra que l'estupidesa humana no té límits. Això és una reconstrucció del què va passar.

L'únic país que ha fet servir la bomba atòmica, ho ha fet contra població civil i ho ha fet dues vegades, ha estat els Estats Units, els defensors de la llibertat i la democràcia, que tenen a Déu aliat amb ells, els que diuen lluiten contra el terrorisme. Si això no és terrorisme ja em direu.

Amics així no gaires...

Avui entre varis països tenen emmagatzemades bombes d'aquestes a dojo (bastant més potents), l'estupidesa persevera.

Els que vetllen pel bé del món

Tenim un món ple d'organismes que vetllen perquè visquem bé. És tot un descans el saber-ho. Entre aquests hi han organismes com la FAO (Food and Agriculture Organisation), el FMI (Fons Monetari Internacional), el Banc Mundial o la OMC (Organització Mundial de Comerç). No cal patir que no són els únics, n'hi han més.

Gràcies a aquests organismes els països amb problemes solen... tenir-ne més. En general suposen que cap país pot sortir per sí mateix dels problemes que té i els forcen a adoptar polítiques, gairebé sempre, i el gairebé és de cortesia, que els van en contra i els fa més i més dependents de les ajudes.

La FAO diu que cal augmentar la producció d'aliments per a pal·liar la fam, però resulta que al món hi ha aliments de sobres, el que passa és que estan mal repartits (veure el que en diu Esther Vivas al respecte). S'impulsen els cultius que no responen a les necessitats dels pobles sinó als interessos mercantilistes, l'ús de transgènics, que si bé semblen una solució per a collites més productives i resistents finalment fan que els agricultors pobres depenguin de les multinacionals, tant en el subministre de llavors com de fertilitzants, i això fa que s'empobreixi la diversitat del planter i la fertilitat del terreny, el que a la llarga fa més dependents als agricultors pobres.

Les causes de la fam no són de producció d'aliments, ni pels desastres naturals, sinó polítiques. Els preus dels aliments es determinen en les borses occidentals, que com ja sabem al que es dediquen és a especular. La borsa és la catedral de l'especulació i està molt ben santificada al nostre món. L'especulació reverteix inevitablement en el preu final, ja que si no es fa riquesa de la producció d'alguna banda han de sortir les garrofes, i qui paga en són els pobres del món que tenen dificultats per a simplement menjar. Compres a 10 i vens a 400, negoci rodó.

L'FMI i el BM el que volen, sobre tot sobre tot, és que els països endeutats paguin els deutes independentment de cap altre plantejament, qui ha ocasionat el deute, on ha anat a parar, a qui ha afavorit, etc. Sovint uns deutes que han servit per espoliar al país i enviar riquesa al primer món. A ells els queda sols el deute. Dit en català: cornuts i pagar el veure.

El BM i l'FMI donen crèdits als agricultors perquè puguin finançar les seves collites, créixer i pagar les deutes que han adquirit, però això el que fa de bon començament és endeutar a la població pobre, i són, a més, crèdits dirigits a determinades activitats que generalment, també un generalment dit per cortesia, provoquen deteriorament ecològic i mediambiental. Crèdits que s'han donat regularment a països amb una manca evident d'estructura política i social, sota la direcció de dictadors corruptes, el que agreuja encara més la cosa. Finalment, els agricultors pobres, al no poder resistir l'escomesa dels mercats o el deteriorament de l'entorn, han d'abandonar les terres que han conreat durant generacions. Terres que acaben, com no, en mans dels inversors estrangers.

L'FMI demanda, per a donar crèdit, reformes estructurals i estabilitat als països receptors. Aquesta estabilitat del consum es cerca reduint la despesa pública i aquesta reducció afecta invariablement als pobres, als rics no els cal l'ajuda pública que ja s'ho poden pagar ells el que els calgui. Si no hi ha despesa pública, dirigida per l'estat, llavors l'increment de l'economia es lliura a la inversió privada, al lliure mercat, que ja se sap que de lliure no en té només que el nom. Els qui fan l'agost són els mercats financers i d'inversió que es queden a baix preu el que per a altres es vital: terres, fonts de regadiu, recursos naturals, patrimoni, etc.

La OMC ajuda als països pobres demanant que no hi hagi cap tipus d'aranzel ni subvenció en la circulació de productes, ja que aquests, diuen, distorsionen el mercat. Això si, els països centrals, occidentals, capitalistes per entendre'ns, mantenen les subvencions a una industria agroalimentària pròpia, el que se'n diu dumping, que està molt més desenvolupada i industrialitzada, el que provoca puguin vendre a preus molt competitius (a tall d'exemple, una vaca als EEUU té dos $ de subvenció diaris, més que la immensa majoria de persones del món, uns 3000 milions, que passen gana) i amb una caiguda de preus totalment deslleial enfonsen encara més els sistemes agrícoles del tercer món... i llavors aquests s'han d'endeutar encara més.

És una roda que no para! I una vergonya!

Fins quan durarà?

Diuen que cal augmentar la productivitat, que som poc productius, que treballem poc, vaja. La productivitat és la relació que s'estableix entre allò produït i el temps, recursos, destinats a produir-ho. A més màquines, més inversió empresarial, més productivitat. Alhora que, a més productivitat més producció per treballador i recursos. O sigui, com més augmenta la productivitat, l'empresari més hi guanya i els treballadors més hi perden. A més inversió en maquinària i tecnologia menys necessitat de treballadors i més atur. Una baixada dels preus de consum i més competitivitat en el mercat.

La cosa és que, l'augment de la competitivitat, de la productivitat, no implica de cap manera l'augment de l'oferta de treball. Els empresaris en aquest món en què vivim el que volen és tenir quants menys treballadors millor, és a dir quantes menys despeses millor. El treball, un dret universal, ves per on, no és una institució social, no està enfocat cap aquí sinó cap a la mera obtenció de beneficis per part de l'empleador.

La productivitat europea no ha parat de créixer al llarg del darrer segle i... l'atur també. L'augment de la productivitat no ha implicat de cap manera una disminució de les hores de treball dels treballadors ni un augment dels seus salaris, ans al contrari.

Així han disminuït les rendes del treball i augmentat les del capital. Però resulta que els impostos els sostenen les rendes del treball i els capitals se'n “escaquegen” tot el que poden i més. Qui menys guanya ha de pagar més.

Com més es vinculen els salaris a la productivitat més baixen aquests. Com més baixen els salaris més baixa el consum i la capacitat adquisitiva. Finalment, els diners els fa el capital amb l'especulació. És a dir, amb un sistema que no crea riquesa sinó que la destrueix.

Davant l'atur la resposta neoliberal és abaratir encara més el treball amb el que els treballadors en surten molt més mal parats. I els estats, que li fan el joc, disminueixen els recursos destinats a objectius socials per destinar-los a incentivar les empreses i la inversió del capital.

Les Sicav, societats d'inversió de capital variable, on les empreses puixants amaguen els beneficis, sols tributen un 1% enlloc del 30% que els correspondria. Un xollo vaja! I a més el govern suprimeix l'impost del patrimoni que redueix els ingressos de l'estat en una munió de diners, prop de 2.000 milions de €, any i per a resoldre la manca d'ingressos redueix les pensions. És que són la hòstia!

La banca espanyola és la que més beneficis ha tingut en tota Europa els darrers anys, amb unes pujades de sous del 50% per els seus directius.

Mentre als treballadors se'ns puja l'IVA, el cost de les energies com el butà o la benzina, se'ns augmenta l'edat, i el temps necessari, de jubilació, se'ns escatimen assistències sanitàries i drets en educació.

Diuen que cal disminuir la despesa pública, una despesa que ha estat llarga en cobrir les falles dels bancs i del les caixes, de les entitats financeres,  unes caixes que fins ara eren entitats sense ànim de lucre i a partir d'ara ja no ho seran. Una enorme despesa pública que ni ha incentivat el mercat de treball ni ha significat una millora pels ciutadans, sols una despesa.

Els diners que s'han introduït en les entitats financeres aquestes els destinen a invertir-los en fons d'especulació, que els donen més rendibilitat, que no en donar crèdit a les empreses. Això augmenta la prima de risc dels estats amb la banca, Grècia n'és el cas paradigmàtic.

La cosa és que a més es desestabilitza el mercat i la societat, tot i que hi guanyin molt els inversors, estan matant la gallina dels ous d'or, i el final serà desastrós. Com ho ha estat diverses vegades al llarg del segle XX.

De fet, és més del de sempre, socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.

No hi haurà canvi si no hi ha un canvi polític, una altra distribució de la riquesa, un desenvolupament diferent de la realitat social, una altra manera de repartir.