L'ètica formula preguntes sobre allò que és bo. La paraula prové del grec Ethos, que vol dir caràcter, un caràcter que es relaciona amb les costums de vida, amb els hàbits. Se sol distingir, tot i que és una distinció un xic forçada, entre ètica o reflexió i moral o acció, o sigui teoria i praxi. Forçada ja que en realitat no van mai dissociades sinó juntes inevitablement. En tot cas l'ètica ve a ser l'element crític de la praxi.
Tot allò que som ho fem, per tant estem immersos en una praxi, en una moral, vulguem o no. Que aquesta moral sigui ètica o no, és a dir, que ens dugui al bé o a lo bo, és una altra cosa. Clar que només coneixem què és el bé fent-lo, la praxis no sempre va darrera la teoria. El bé és també quelcom difícil de determinar. En tot cas remeten sempre a obligacions, o sigui a fets o actes que poden ser variats, poden evitar-se, poden fer-se d'altra manera, poden ser font de tria. Si no hi ha possibilitat de tria no hi ha acte moral ni ètica que el sostingui. La llei de la gravetat no és un acte moral perquè no és una obligació sinó una necessitat inevitable de la realitat.
La moral depèn sempre de quan es produeix l'acte en canvi l'ètica té un registre més restringit. Hi ha una tensió entre la moral i l'ètica que es correspon entre allò que passa i allò que hauria de passar. La moral, allò que he fet, és un element social i històric, canviant i immediat; i l'ètica, allò que cal fer, ho és individual i racional, perenne i conceptual. No hi hem de cercar contradicció entre ambdós conceptes sinó tensió, voluntat de concordança.
La tensió es dirimeix entre dues posicions fonamentals, la finalitat i la manera, la teleologia i la deontologia. Rebuig o submissió a l'obligació. El jo dec kantià, l'imperatiu categòric, que segons Nietzsche és un nihilisme i que ell demana substituir pel jo vull. El deure deontològic pot dur al dogmatisme més absolut, i el rebuig al deure a un immoralisme perillós. Segurament el deure més important que ens trobem és saber quins deures ens atorguen llibertat i cal seguir i quins no, o sigui el deure racional. En tot cas un acte ètic i moral no pot ser imposat sinó que ha de ser fruït d'una tria lliure. Una tria lliure implica coneixement, en cas contrari no és lliure. El deure ha de ser allò que vull, i haig de poder voler-ho des de la meva autonomia, d'aquí que Kant i Nietzsche potser estan més a prop del que sembla.
Decidir què és el bé i què no ho és és una cosa molt complicada, així que cal anar amb compte en anar fent el bé. Deia Manuel Sacristán que fer el bé no és el millor camí per a conduir-se. És molt millor el camí negatiu, és a dir, no fer el mal, quelcom més fàcil de dirimir què és. De fet, en nom del bé és quan s'han produït els mals més grans de la humanitat, com ara dur la religió vertadera a qui no la tenia. Millor que cercar la llibertat és cercar la fi de l'esclavatge. Millor que cercar la felicitat és cercar la manera de pal·liar la desgràcia. Millor que voler pels demés el que vull per mi és no voler pels demés el que no vull per mi.
Si l'ètica cerca el bé i el bo, l'estètica és una reflexió sobre el bonic o el lleig. L'estètica està íntimament relacionada amb els sentits, en com rebem allò que passa, amb la sensació, per tal cosa és summament subjectiva, el que és bell per a mi no té necessàriament de ser-ho per altri. L'estètica, tot i ser una reflexió, per tant una racionalització, sempre recau sobre la natura de les coses, sobre allò que és, allò que fem, sobre els actes i objectes reals. Segons Kant l'estètica no té concepte i no té més finalitat que assolir harmonia entre l'enteniment i la imaginació. Si l'ètica i la moral van de la mà, l'estètica també s'embolica amb elles, quan fem alguna cosa aquesta pot ser bonica o no, l'art és la seu paradigmàtica de l'estètica però, de fet, tot allò que fem (cal no oblidar que art si és alguna cosa és una cosa que fem) s'ens mostra emmarcat en una estètica inevitablement.
Val a dir que això de bonic és un terme molt ambigu i que ha anat transformant-se al llarg del temps. Els clàssics identificaven el bell amb la natura, la creació artística era així un intent de mimesi, d'imitació. La modernitat va trencar els canons i va esdevenir una idea del bell, de l'art, força diferent. Podríem dirimir-ho en què hi ha dues vessants, l'art per l'art, o l'art amb implicacions d'alguna mena. Ha de tenir l'estètica quelcom més que la bellesa? Tolstoi en un llibre que es titula Què és l'art? Fa una reflexió al respecte que des que la vaig llegir no puc evitar tenir-la en compte: l'art sense una visió social no serveix per res, no és ètic. En tot cas és cert que tots tenim una certa idea d'allò que ens plau i allò que no i diria que, si l'ètica i l'estètica són una reflexió, això vol dir que són quelcom que s'aprèn. Aprendre està bé, però no si val sol, cal veure què estem aprenent.
La realitat actual és que ens envolten esdeveniments i fets socials, des de l'art fins a l'entreteniment (potser una de les maneres en què ha esdevingut l'art contemporani), l'esport, etc., plens d'una estètica atractiva però buits d'ètica. A tall d'exemple: l'automobilisme, estèticament molt atractiu però èticament impresentable.
Diria que en allò que fem cal considerar tots els aspectes, tots formen part de la realitat humana i no hem de menystenir-los, així val la pena cercar una ètica que sigui estètica i una estètica que sigui ètica, o ens fallarà la cosa per alguna banda.
