Perquè
no a la prostitució
(entre altres raons)
A
l'Elena
Des
que la humanitat hi reflexiona, no hem parat d'intentar establir
normes de relació que ens duguin a viure una vida bona —sigui
el que això sigui—, ha
estat aquest un ideal que ens ha ocupat de manera intensa. No hi ha
ningú que decideixi establir o defensar establir un sistema
político-moral basant-se en que aquest és l'idoni per viure una
vida de merda. Perquè, no hi ha remei, som animals socials i
necessitem viure plegats. Però volem viure bé, i volem que se'ns
reconegui que allò que defensem —ho
sigui o no en la pràctica, això és un altre tema—
és ple de bon rotllo.
El
sistema social en el qual els humans ens vam desenvolupar va ser en
un sistema de bandes. En elles la proximitat feia que les relacions
entre els individus fossin pròpiament les que s'estableixen al sí
de tota família que roman unida. Clar, no és això impediment per
les trifulgues ni els desacords, però, tot i així, la proximitat —i
continuïtat— de
la convivència feia necessari, tal com fa necessari en una família
que conviu sense solució, un lligam de relativa harmonia. En les
bandes i aldees que l'antropologia ha estat capaç de ficar el nas
—certament les actuals
prou allunyades de les originals, però, tant se val, les que més
ens hi acosten—, es
comprova que en elles no hi ha grans diferencies d'estatus
entre els individus, es comparteix pràcticament tot, la
desgràcia i l'èxit: no hi ha bandes amb enormes desigualtats, o són
tots rics o són tots pobres, o les passen putes tots o xalen en
comú. Es fa difícil, per no dir impossible, imaginar una banda de
cinquanta individus, que era el gruix de gent que solia conformar
aquests grups, on hi haguera un que manava, amo i senyor, mentre els
altres eren serfs, criats, o esclaus de la seva voluntat. On hi
haguera una divisió de classes, vaja. De fet, com bé va explicar
Marvin Harris (Nuestra
especie. Alianza
Editorial. Pàg 318),
inicialment els primers cabdills eren més aviat els grans
distribuïdors, els que aconseguien generar-se respecte per la seva
capacitat de donar més que no pas prendre. Tampoc és concebible una
banda d'aquest tipus on la misèria, desgràcia, manca d'encert d'un
individu fora emprada pels altres a fi de sotmetre'l encare més.
Tampoc hi havia lloc per l'espavilat, l'aprofitat, el cara dura.
Cert
que el sentiment de comunitat no era sempre, o poques vegades —de
fet d'aquí ens ve el mal—
estès a les altres bandes. Quan dues bandes es trobaven solien
mercadejar i fer intercanvis, però també podia ser que una volgués
sotmetre o extorquir a l'altre, arrabassar-li el territori i/o els
recursos, etc. Això sens dubte deuria dur a un enfrontament agre i
violent, on, al capdavall, quan un grup duia les de perdre, sempre ho
podia resoldre deixant el territori i anant a cercar nous horitzons.
És a dir, els putejats sempre podien, tot i les poques ganes, fotre
el camp. La terra era prou ample. Potser els d'un grup podien agafar
un individu i esclavitzar-lo, però a tota una banda era prou
difícil, mantenir esclaus a molta gent implica un enorme esforç de
control que va trigar prou en arribar. Que consti que no pretenc fer
cap apologia del bon salvatge, els éssers humans destaquem sense cap
tipus de dubte en la polaritat col·laboració egoisme, i de tot hi
ha hagut sempre, sols vull remarcar que davant la imperiositat que et
putegin, —mai
millor dit—
els humans, i això inclou a les humanes naturalment, preferim
gairebé sempre fotre el camp a una altra banda, si podem.
La
possibilitat de control de grans grups de població va arribar, això
sí, amb el neolític —d'això
fa uns dotze, quinze mil anys—,
quan la terra va passar a ser propietat privada, els grups es varen
establir, créixer, i —això és fonamental—
aconseguir tenir excedents acumulables en mans de pocs. Ja sé
que ho faig molt resumit, però podem dir que va ser a partir
d'aleshores que el problema polític, d'organització en estats,
comunitats, ciutats, reialmes, imperis, etc., com els vulguem dir, va
sorgir. Sobre tot perquè va aparèixer l'esca del mal, doncs va
començar a haver rics i pobres, i amb això, un determinant de
poder. Poder es la capacitat de fer el que a un li plau, i de fer fer
als altres el que a un li plau. No fa falta llegir a Foucault per
adonar-se que en tota relació el poder s'hi fa palès, sia de manera
més o menys ferma o difosa. I no hi ha dubte, tampoc calen moltes
llums ni estudis elaborats, si ets ric tens més poder que si ets
pobre. Això són faves comptades.
L'aparició
de societats complexes va venir aparellada —com
deia a l'inici—
amb la discussió de com havien de regir-se les relacions en
el seu sí, si bé originalment els rics i poderosos —ser
ric es poder, entre altres coses de pagar soldats i coaccionar—
van imposar la seva llei, això va
dur a tenir un enorme
conflicte social. En el procés de civilització, això és a l'època
clàssica, el conflicte entre rics i pobres —no
parlem aquí d'esclaus o de dones, que això són figues d'un altre
paner que té el seu propi marro, sinó de ciutadans que es
consideraven lliures—
va marcar profundament
les reflexions i actuacions polítiques. Tot i que situar la
democràcia —la nostra, la que entenem avui— al que succeí a
l'Hélade fa dos mil cinc-cents anys no deixa de ser una projecció
un xic agosarada, sí que sorgeix allí el germen del que això
significa. Soló, un dels set savis de l'antiguitat, va legislar
dient que els rics havien de perdonar els deutes als pobres i no els
podien esclavitzar, ja que les tensions que d'això es derivaven
generava un malestar social considerable. Les disputes sobre si la
democràcia havia de estar sota l'empar de rics, dels pobres o de
tots plegat ve de lluny.
Des
de ben aviat, val a dir,
des de l'inici, les
societats humanes civilitzades —potser també abans apareix ja el
germen del masclisme però segurament d'una manera molt més tènue—
es van conformar en societats classistes i masclistes, on uns pocs,
els poderosos —i això vol dir poder coactiu per la força i per la
riquesa, com ja s'ha dit dues coses que solen anar juntes—
determinaven la vida dels menys poderosos. Al
final de l'equació sempre les dones sotmeses. Els
romans —dels qui hem heretat la cosmovisió jurídica, per bé o
per mal—ho tenien clar, hi havia els sui
iuris, això és els
que podien determinar com viure la
seva vida, els que tenien
a les seves mans la capacitat de fer amb la seva vida el que els
semblava, els que tenien la llibertat de viure com volien, i els alia
iuris, que eren els
que depenien d'un altre per a poder viure (d'aquí el mot alienat,
tots els qui no viuen sota la seva pròpia determinació sinó
sota la d'un altre). Els alia
iuris eren, per
començar, les dones, seguit dels esclaus, estrangers, serfs i tota la
patuleia que segueix. Naturalment, si eres esclava,
estrangera,
serva a més a més de
dona, ho tenies xungo sobre xungo.
L'evolució
del pensament social, polític i moral dels últims dos
mil anys no ha fet més que intentar llimar aquestes diferències,
o al menys que no fossin
el resultat d'una imposició forçada
—tots els tirans tenen
ínfules de bones persones—,
això és, que fossin el resultat de la natura, o del que déu havia
determinat, o de la raó. Un intent fallit, costa entendre que el
sotmetiment d'uns al poder dels altres sigui un fet raonable i
natural.
Al
llarg dels temps sempre hi ha hagut persones sotmeses, alienades,
esclavitzades, i, naturalment dones arraconades per
la misèria i, a més a més, pel
masclisme. Amb tot, no ha estat fins l'arribada de la modernitat i el
capitalisme més flagrant que això resulta més conflictiu, si
més no perquè ens toca de ple.
Els éssers humans han
lluitat per alliberar-se de la dependència, de l'esclavatge, de la
submissió, de la prostitució —això és vendre's a un mateix per
necessitat—, i les dones —i val a dir entre elles, al menys
alguns homes— han lluitat per alliberar-se també
del masclisme. Hi ha
hagut avenços i retrocessos —massa retrocessos— en les
conquestes socials, sempre resultat d'una enorme i sagnant lluita.
A
banda de tot això, el
capitalisme, que vol dir bàsicament que tot es compra i es ven i on
l'objectiu final és el benefici per damunt de qualsevol altra
consideració, va necessitar una enorme transformació de les
condicions sociopolítiques preexistents per a poder aparèixer,
perquè el poder per a
poder ser exercit de manera «natural», és a dir, sense anar
repartint bufes constantment, li manca una certa estructura
(Karl Polanyi ho explica molt bé en el seu magnific treball La
gran transformación.
FCE.), bàsicament i ras i curt, la despossessió de les masses de
població de qualsevol recurs que les permetés desenvolupar la seva
vida pel seu compte. Tancaments, enclotures, privatitzacions,
eliminació de comunals, etc., van deixar als camperols i als pobres,
al poble,
sense res, i de retruc van diluir els lligams de les comunitats en
les que aquests vivien. Els
va deixar sense la possibilitat d'anar a una altra banda, com podien
haver fet abans del neolític, o com es feia gràcies a la
colonització de territoris verges (no entrem aquí en si aquests
tenien pobles al seu sí, suposem que fossin verges). En
aquest procés, les dones, a més d'estar explotades a dins l'àmbit
familiar, essent subsidiàries
al pare, al marit i a la cura dels fills, quan no sotmeses a la
prostitució pura i dura, van tenir afegida
«l'alliberació» de
poder ser explotades a la fàbrica. Lliurement,
és clar, ningú «empitona» amb una pistola per obligar.
Per si no n'hi havia
prou, si al llarg dels
temps fer de puta era quelcom malvist i menyspreable, els
qui defensen la prostitució les volen atorgar també la llibertat de
poder fer de putes, de nou, lliurement, respectabilísimament,
és clar.
Com
digué Marx, els pobres van quedar alliberats de tot, de
rei, de senyor, de costums, de recursos, de lligams socials, se'ls
va deixar només amb una mà davant i l'altra darrera, sense cap lloc
on caure vius
—qualsevol lloc és
bo per caure mort— amb només
la seva força
de treball com a possibilitat d'obtenir recursos per viure. Marx
es fa ressò de la història
de Mr. Peel, qui va voler importar el procés capitalista a
Austràlia, enduent-se fins l'últim cargol per muntar la fàbrica i,
amb això, també, ja
que no era idiota,
naturalment els obrers, però no va endur-se'n les condicions
estructurals que permetien que els obrers estiguessin desposseïts de
tot, amb el que al
haver terra lliure, aquests desagraïts preferien anar a fer-se un
hortet pel seu compte que no pas anar a la fàbrica a guanyar-se el
sou (no van trigar gaire en importar també l'estructura de marres)
Plató
i Aristòtil
i Kant i altres ja ho deien, democràcia
sols pot ser
possible si els qui voten són lliures, si
també voten els qui depenen d'un altre, es donen vots al patró dels
dependents, amb el que un home (les dones van trigar encara a poder
fer-ho) un vot ja no era veritat. Lliure sols és qui té recursos
per viure pel seu compte, ni que això sigui ser propietari d'un
eximi tros de terra que permet conrear
el necessari per viure. La seva solució, la
d'aquests prohoms, va
ser fer un cens
censatari, olé!, que
votin només els rics i el pobres que s'aguantin.
La solució de Marx s'encaminava
a alliberar els
dependents i fer-los lliures, a
que els alia iuris
passessin a ser sui
iuris. Clar que això
volia dir canviar
l'estructura social, recuperar
d'alguna manera la disposició dels desposseïts a posseir els
mitjans que els permetes viure sense dependre d'un altre. Quan tota
la terra té propietari, i la riquesa té una distribució
esbiaixada, es fa difícil una redistribució, als afavorits per
aquesta història no els fa cap gràcia deixar
anar el que han acumulat,
i als qui no ho han estat, d'afavorits,
per allò que va dir Gramsci de l'hegemonia cultural, potser tampoc,
perquè al que aspiren és a passar a ser part de l'altre bàndol.
Amb
això arriben les lluites dels obrers, dels pobres, dels desposseïts,
que són les que han anat conquerint els drets dels que avui fem
gala, uns drets
fruit d'una
lluita mortal i violenta, de dolor i patiment, on els retrocessos són
tant constants com els avenços. Avui
estem en un moment de franc
retrocés, la victòria del neoliberalisme i del capitalisme més
salvatge, del benefici i la compra venda de tot, impregna els
esperits de la majoria de persones, l'hegemonia
cultural es fa més evident que mai.
Mentre, seguim essent
molts que
lluitem per assolir una societat on les persones siguin lliures i
puguin dirimir la seva vida sense haver-se de sotmetre ni vendre's a
l'arbitri d'un altre; on, en tot cas, l'únic que cabés
fora l'intercanvi d'allò que un o una produeix de manera lliure. Una
societat de persones
lliures que conviuen amb persones
lliures.
En
aquesta lluita la prostitució és un element que genera una agre
discussió entre els
qui n'estan
a favor i els qui n'estem en contra. Diuen aquells que estar en
contra la prostitució no és res més que una visió puritana i
estreta de la capacitat de qualsevol de fer servir el seu cos com
bonament li plagui, que les relacions entre persones són un afer que
les incumbeix a elles i els demés no tenim res a dir-hi, que
llogar el cony és el mateix que llogar les mans o l'intel·lecte.
Que, posats aquí, les dones que es prostitueixen —i els homes que
també n'hi ha algun tot i que molts menys— ho fan perquè això les
satisfà, els va bé i
amb això són persones
lliures i emancipades.
La
cosa és, però, que
qui es prostitueix ho fa perquè necessita aconseguir mitjans de
vida, és a dir, per obtenir recursos, i això normalment va lligat a
la manca de llibertat de viure una vida raonable sense dependència
de ningú. En una societat on les persones que hi viuen, homes i
dones, o com diu el segon article de la declaració de drets humans,
de qualsevol condició que sigui, tinguessin garantits els recursos
per existir sense dependència de ningú, on les dones, que és el
cas que ens ocupa, poguessin
desenvolupar la seva vida sabent que tenen cobert l'aliment,
l'habitatge, l'educació, la
sanitat, la cura dels
fills, el seu desenvolupament com a persones, que poden aspirar sense
més través que les contingències existencials a ser metgesses, o
enginyeres, o tractoristes, o dissenyadores, o agricultores, o
professores, o treballadores que tenen el poder sobre la seva
productivitat, o posi-s'hi aquí
el que es vulgui, potser
sí que alguna optaria per fer de puta i guanyar algun diner
d'aquesta manera (no hi
ha gaires putes que vinguin de les classes benestants, si un té la
vida resolta això està fora de lloc)
però serien tant poques que no pagaria la pena institucionalitzar la
cosa com a una funció social, quedaria reduït a l'àmbit
estrictament personal (i
no entrem aquí, ho faria molt llarg i, penso, tampoc cal, en si
davant la llibertat d'algú a vendre's hi ha la llibertat d'un altre
a comprar-la, comprar-lo. Penso que podríem estar d'acord en la
primera part, un és amo de sí mateix i pot fer el que vulgui amb sí
mateix, però mai en la segona, un no pot ser amo, posseir, d'un
altre sota cap condició, amb el que la cosa acaba).
Perquè
alliberar les dones no passa perquè puguin ser putes lliurement, del
que es tracta és
de donar-les la llibertat de no ser
putes, no
la llibertat de ser-ho, el
mateix passa amb el burka, no es tracta de prohibir o permetre que
puguin dur el burka, es tracta que tinguin la llibertat de no dur-lo,
cosa que sens dubte farà que el portin molt poques dones, que
es prostitueixin molt poques dones.
Es tracta que siguem amos
de la nostra vida, sui
iuris, homes i dones,
és tracta, per seguir
amb el que s'ha dit abans, de tenir sempre l'opció d'anar a fer-se
un hort a una altra banda, de que ningú se senti en la «llibertat»
de triar entre la «bolsa o la vida»,
i llavors haurem conformat un món on podrem deixar que cadascú faci
lliure i bonament el que cregui convenient, abans d'això, parlar que
la regulació de la prostitució és
un alliberament només és marejar la perdiu i com deia Manuel
Sacristán, no anar en serio.
