Els mites d'avui

Quan un es posa a estudiar el món clàssic el primer que se'ns diu és que a Grècia hi va haver un fet cabdal, el pas del mite al logos, quelcom que va trasbalsar tot el coneixement i la societat. I certament és així. És així?

Quan un s'endinsa una mica més en l'estudi del món clàssic s'adona que, de fet, només uns quants d'aquells homes (aquí encara no val parlar de les dones, era així) van fer aquest pas, la immensa majoria es va quedar ancorada en el mite. I si mirem el món modern passa exactament igual. Estic segur que, si el món no se'n va a la merda, que prou fem per que així sigui, d'aquí a uns mil·lennis miraran la nostra societat com una societat plena de mites i creences, de falta de veridicitat en les coses que pensem, creiem i fem, amb l'exempció d'alguns individus que anaven a contracorrent.

Si mirem el nostre món podem veure que hi ha una quantitat molt gran de pseudoconeixement que és admès de manera absoluta per el gruix de la població i que determina la seva realitat, la seva vida, la seva conducta. I el pitjor, la conducta social aliada a ells. Quelcom que contradiu la idea que estem immersos en el logos, en la recerca de la veritat, en la comprensió de la realitat. En la racionalitat.

Alguns d'aquests crèduls posen en qüestió que hi hagi una veritat última, segons ells hi han veritats paral·leles, individuals i cadascú és ben lliure de tenir la seva. Això, a més de fals, ens aboca a un relativisme perillós. O acaben dient que la veritat és incognoscible. Cosa aquesta que contradiria tot coneixement, inclús el fals.

És real la realitat? Home! Hem de partir de la base que sí. Jo parteixo de la base que sí. Si no, ja podem plegar, s'ha acabat qualsevol indagació que iniciem o que pretenguem. La ciència parteix de la base que la realitat és real i, a més, és cognoscible. Hem assolit un coneixement absolut de la realitat? No, la ciència es caracteritza per la falta de dogmatisme, per ésser capaç d'acceptar tot allò que la qüestiona, sempre i quan ho demostri. Però sí hem avançat molt, sabem més que no sabíem, això també és inqüestionable.

I el problema no rau només en les pseudociències que són més fàcilment detectables (astrologia, quiromància, grafologia, etc), i quan dic més fàcilment de cap manera vol dir que sigui fàcil en vistes del seu èxit, sinó en les pseudociències que estan dins de la pròpia ciència i que s'envolten d'una aura de cientificitat inqüestionable, més difícil d'esbrinar, com per exemple, la psicoanàlisi, la homeopatia, la sociobiologia, les teories cosmològiques, el creacionisme, etc.).

Per què tenen èxit aquestes aproximacions? Les més populars perquè els humans tenim una enorme necessitat de creure. I una enorme mandra en esbrinar, en fer un treball intel·lectual un xic intens al respecte. Ens va millor si ens donen la fórmula. Les més científiques? Un xic pel mateix i perquè empren l'engany i, quan no de manera conscient, fan servir una metodologia falsa, errònia, des de bon començament. Contenen en alguna banda el que Mario Bunge en diu un “gazapo filosófico” contundent.

La ciència és materialista, naturalista, la psedociència no ho és, és idealista; la ciència se sustenta en una filosofia que no admet els autoenganys i la pseudociència els fomenta; la ciència és caracteritza per la recerca honesta del coneixement del món real, per les lleis que regulen aquest món, la pseudociencia no proposa mai lleis; la ciència admet la seva ignorància i la psedociència no; la ciència proposa i assaja novetats la pseudociència es queda amb les seves veritats inamovibles; la ciència es caracteritza per tenir una coherència lògica, i per estar en constant debat, la pseudociència sovint es carrega la lògica; la ciència és un sistema que ha de concordar entre sí, la pseudociencia és sempre parcial.

Abandonarem el mite alguna vegada? Tant de bo.

Si voleu saber més: Mario Bunge. Las pseudociencias. Vaya timo! Laetoli. Pamplona 2010.