dimecres, 12 d’octubre del 2011

Apunts d'economia II

Els estats han d'invertir diners per a garantir el manteniment de les estructures polítiques i socials que dirigeixen. És inevitable, independentment de quin tipus d'estat tinguem, un estat que no pot pagar els sous dels seus funcionaris i les despeses de les seves institucions (parlaments, dirigents, policia, exèrcit, per posar uns exemples que no poden ser acusats de despesa social innecessària) se'n va en orris. Tot estat té unes despeses i per tant ha de tenir uns ingressos per fer-les-hi front, és evident. D'on treu els calés l'estat? D'alguna banda han de sortir.


Avui els treu únicament dels impostos, abans de les privatitzacions també els podia treure de les empreses estatals que generaven benefici, un benefici que després de vendre-les (per poc rendibles!) ara van a parar a mans privades. Els impostos són bàsicament el de la renda (IRPF), el de societats (IS), i l'IVA. N'hi havia un altre, el de patrimoni, que afectava als més rics però que avui l'han tret, no fos cas que deixessin de ser més rics.


La cosa és que els ingressos de l'estat depenen exclusivament de l'activitat econòmica. Amb salaris alts i beneficis empresarials l'estat recapta més i, per tant, té més diners per gastar en el que necessiti, falta aquí veure si se'ls gasta en despesa social que millori la vida dels ciutadans o els malbarata.


Si el creixement ve de la mà d'una bombolla especulativa, com de la que venim, i no d'un augment real de la riquesa, d'entrada l'estat recapta molt, ja que tothom gasta i compra (ajudats per un crèdit fàcil) i sembla que tot es collonut, en aquest moment l'estat el que va fer es, enlloc d'empènyer patrons de creixement basats en la producció, ja que hi havia molts ingressos va donar més facilitats als rics, abaixar els impostos sobre tot als trams més alts i desgravacions fiscals empresarials. Ingressava menys percentualment però com hi havia molt moviment la cosa rutllava.


Quan la bombolla especulativa esclata, la demanda baixa, l'economia s'atura, els empresaris no guanyen diners i la banca talla el crèdit, i l'estat recapta molt menys, i a més té més despeses, com d'atur, per intentar pal·liar els efectes de la crisi. El resultat és que l'estat no té prou diners per pagar el que ha de pagar, fa fallida i entra en deute, el famós deute públic.


Com resoldre el dèficit? Abans l'estat podia imprimir més diners, amb el que la seva moneda es devaluava internacionalment, però li permetia un cert marge de disponibilitat, avui, amb la moneda única això ja no pot fer-ho. Pot demanar crèdit a inversors internacionals en el que es coneix com mercat de deute públic, és a dir a bancs i grans fortunes, que han fet beneficis i han deixat de pagar impostos gràcies a les mesures adoptades pels estats, que poden invertir els “excedents” especulant amb el deute dels altres.


La cosa és, els banccs i els especuladors generen una bombolla especulativa (això vol dir no productiva, no es produeix res) en la que guanyen molts diners, degut a això l'economia entra en fallida i l'estat rescabala aquests bancs perquè no peti tot, i com l'estat es queda sense diners i fa fallida demana als bancs que li deixin els diners amb els que els ha rescabalat pagant-los, això sí, un interès. És d'idiotes, vaja. Això significa que l'estat assumeix encara més deute públic amb els bancs i les entitats financeres que els hi deixen.


Que fan els estats en aquest punt? Reduir la despesa per equilibrar les entrades i les sortides, i en què redueixen? Bàsicament en tres coses, serveis socials, educació i sanitat. Però això deixa a la ciutadania i a la societat encara més pobre del que era amb el que la recaptació impositiva segueix baixant, els treballadors perden i els empresaris també i de retruc l'estat també. Si una societat és pobre ningú inverteix en ella, els empresaris no volen produir per produir, ho volen per vendre, el que els interessa no és el producte en sí, sinó la plusvàlua que comporta vendre'l. Si els salaris baixen, imaginem que a zero, tal vegada podrem produir molt però ningú podrà comprar res. Hi ha d'haver un cert nivell d'ingressos salarials perquè l'economia funcioni. Si no hi ha confiança en el mercat el crèdit que hi pugui haver no es destina tampoc a invertir en productivitat sinó en especulació, el que genera noves bombolles i tornem-hi a començar.


Per sortir d'aquí l'estat ha d'invertir en creixement econòmic, no hi ha volta de full, i no gastar de qualsevol manera sinó en despesa pública que millora la vida ciutadana i estimula l'economia al generar llocs de treball amb salaris adients i beneficis empresarials a les empreses que no tenien feina. I aquí pot apujar els impostos amb el que ingressa més, i apujar-los de manera progressiva, el que fa que qui més té més pagui, amb el fet que si no incrementa a les classes mitjanes aquestes no perden poder adquisitiu i segueixen podent gastar i estimulant l'economia (que finalment sempre dona beneficis als més rics). També ha d'empènyer la lluita contra el frau fiscal, un forat en els ingressos de l'estat considerable, i combatre l'especulació que genera bombolles sense produir res.


Si es retalla la despesa pública s'afavoreix als rics, perquè ells si poden seguir pagant en educació sanitat i demés i, a més a més, es facilita l'aparició d'empreses privades que facin el que hauria de fer l'estat, servir a les persones necessitades, que si ho necessiten s'endeutaran per a operar-se o estudiar o desplaçar-se, amb el que el deute públic passa a ser deute privat i benefici dels que poden invertir, els rics.


De moment els governs que tenim CIU i PPSOE ens duen a més crisi i no resoldran la vida de les persones.

4 comentaris:

  1. (he actualitzat el vídeo de youtube)
    Bona nit, Arcadi.

    Em seria de gran utilitat la teva crítica a la tesi que exposo en la presentació que he penjat com a movie:

    http://www.youtube.com/watch?v=2VVG_tXB5Qg

    La tesi és la següent: ha estat la baixada continua dels sous (global, en tant que entesos com part del PIB + impostos directes convertits en serveis)la rao última de l'actual crisi.

    D'alguna té que veure amb el que dius, i cito: "Que fan els estats en aquest punt? Reduir la despesa per equilibrar les entrades i les sortides, i en què redueixen? Bàsicament en tres coses, serveis socials, educació i sanitat. Però això deixa a la ciutadania i a la societat encara més pobre del que era amb el que la recaptació impositiva segueix baixant, els treballadors perden i els empresaris també i de retruc l'estat també. Si una societat és pobre ningú inverteix en ella, els empresaris no volen produir per produir, ho volen per vendre, el que els interessa no és el producte en sí, sinó la plusvàlua que comporta vendre'l. Si els salaris baixen, imaginem que a zero, tal vegada podrem produir molt però ningú podrà comprar res. Hi ha d'haver un cert nivell d'ingressos salarials perquè l'economia funcioni. Si no hi ha confiança en el mercat el crèdit que hi pugui haver no es destina tampoc a invertir en productivitat sinó en especulació, el que genera noves bombolles i tornem-hi a començar."

    Una segona tesi que exposo té que veure amb la impossibilitat de sortir d'aquesta crisi sense comptar amb la resta del món i que això significa reduir la funcio producció-consum i modificar la distribució.

    Rep una cordial salutació

    ResponElimina
  2. Hola Rafa, què tal? M'alegra veure't per aquí! Et dic alguna cosa al teu cau, que segueixo sempre amb interès.
    Salut,
    Arcadi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicens Navarro, a 'Nueva Tribuna'

      http://www.nuevatribuna.es/articulo/economia/-bajar-los-salarios-para-salir-de-la-crisis/20120814103855079779.html

      Elimina