dimecres, 21 de setembre de 2011

L'esport


L'esport ha esdevingut una de les més aclamades activitats del nostre temps. Avui sembla que si no t'agrada l'esport o hi tens cap tipus de prevenció ets una persona forassenyada, arreu s'emfatitzen les seves virtuts i la seva importància social, l'esport és un puntal de les relacions socials del món en què vivim. Així, forma part del model educatiu de manera rellevant, no hi ha escola o col·legi que no tingui els seus equips esportius, i a EEUU forma part del món universitari d'una manera molt intensa, de fet tots hem vist un munt de pel·lícules on el bon jugador del que sigui (tot i ser un xic tanoca) aconsegueix una beca a la millor universitat.
L'esport com a paradigma de la societat vol dir que vivim en una societat profundament competitiva. A moltes persones això els sembla perfectament vàlid i natural, l'ésser humà és un ésser intrínsecament competitiu, la vida, per aquestes persones, és una competició constant i cal aprendre i preparar-se per a competir, per a lluitar, per a vèncer, per a triomfar.
La paraula esport ve etimològicament del llatí deportare, o sigui, portar a una altra banda alguna cosa que originalment no hi era. Què es porta?, què es deporta?: la rivalitat. L'esport és una paràfrasi, una versió de la guerra. Si es vol, molt millor, ja que en principi no es llencen bombes ni es mata a ningú, però l'esperit és el mateix. Un no pot estimar, ser amic del seu enemic, del seu contrari. Ser amic implica voler el millor per l'altre i ningú s'imagina una competició esportiva on facilitis que l'altre guanyi.
Fixem-nos en això, quan un pare juga amb el seu fill petit a futbol, què fa? Li posa la cosa fàcil, li permet que el guanyi, l'ajuda a que pugui gaudir del joc. No pas el “maxaca”, l'ensorra, o el sotmet a la seva superioritat. Igualment, quan jugues amb un amic al que sigui, a ping pong, per exemple, et permets deixar-li la bola perquè pugui lluir-se, per fe un joc divertit, per simplement passar-ho bé. Si estàs competint això és impensable.
L'esport té totes les mateixes manifestacions estètiques que la guerra i els exèrcits, un uniforme, un himne, un sentiment de pertinença a un determinat grup, un enemic declarat, banderes, estratègies, capitans, generals o entrenadors, llenguatge especific (humiliar al contrari, fer-li mal, enfonsar-lo, derrotar-lo...), etc. I odi cap al contrari. Tot i que això molt ho neguen, ja que és políticament incorrecte, només cal observar la realitat esportiva del nostre país. Veure un partit de futbol i no sentir un seguit de “fills de puta” és impossible.
Curiosament hi ha una relació directa entre conflictivitat social i esport, a més conflictivitat social, més importància de l'esport en detriment de qüestions molt més importants i necessàries. Hi ha més tensió entre seleccions de futbol, la dimensió social els fa d'infladors. que en els combats de boxa, per exemple. L'esport és una versió actual del panem et cirquenses de l'antiguitat. Fixem-nos en els diaris, la premsa esportiva acapara la notorietat més absoluta front d'altres noticies que són summament més importants per la societat. Qualsevol diari dedica més planes a l'esport que a la política o a les guerres, a explicar el què de l'economia o a difondre la veritat del món en què vivim.
Hem de distingir entre jugar i fer esport, o entre fer activitat física i fer esport, una dicotomia que se sol fer anar parella però que no  té perquè anar. Són dues coses distintes. En el joc el gaudi està en el mentrestant, en l'esport el gaudi està en el final. En el joc l'objectiu és passar-s'ho bé, en l'esport l'objectiu és guanyar. L'aspecte agonístic forma part de l'esport indestriablement i no en forma part del fet de jugar (l'activitat física pot ser un joc o un esport segons com se l'emprengui).
En el joc no, podem jugar a futbol un grup d'amics i en acabar anar-nos-en tots plegats a sopar i xerrar, compartir vivències i esperances, abandonar l'agonística i la rivalitat, però això no passa en l'esport, o passa en tant poques ocasions que és anecdòtic més que ontològic de l'activitat, algú ha vist que dos equips rivals acabin sopant junts i tenint una relació amigable? Fins i tot en la vessant més light de l'esport, l'escolar, les males paraules, el joc brut, estan a l'ordre del dia. Per molt que hi hagi excepcions la realitat és aquesta i, si no, només cal anar a veure algun partit d'escolars i respirar l'ambient que s'hi cou. I són, cal ressenyar-ho, els pares i els adults qui més fomenten aquest tarannà de rivalitat.
En el joc la facilitat és fonamental, fer-ho fàcil i aprofitar-se'n, en l'esport impera el més difícil, el més dur, el més... Curiosament esport i circ tenen un origen comú, i tots hem sentit aquella famosa frase de: Más difícil todavía. I per què no més fàcil? No hi ha dubte que una component humana és empènyer les pròpies capacitats, anar més enllà del que un ha aconseguit, aprendre més coses, ser capaç d'assumir reptes i resoldre les contingències de la vida. I això implica un esforç, no ho nego. Però, què té més mèrit, l'esforç que un ha posat en realitzar un objectiu, el com ha estat desenvolupant-se en el repte, o el resultat final? El mèrit em sembla bé, cal que donem mèrit a allò que en té, el que cal veure, però, és què té mèrit, a què donem mèrit.
Diria que l'objectiu ha de ser viure una vida satisfactòria i això implica viure-la, és a dir, el mentre tant va passant. Com deia Deleuze, som nòmades, l'essència de la vida és la seva característica nòmada, anem d'una banda a una altra de manera constant i els llocs on ens aturem no són la part important, la part important és el viatge no l'arribada. La part important de la vida és la vida no l'arribada a la fi, o sigui la mort. Penso que no importa on anem, el que importa és, sobre tot, com hi anem, què fem mentre estem anant a qualsevol banda. I aquesta estona és la que ens ha de fer sentir bé.
És clar que les habilitats ens meravellen, quan veiem algú que té una enorme facilitat i mestratge en fer alguna cosa sentim admiració, en aquest cas solem dir, quin art que té (art vol dir fer bé una cosa, la que sigui), però convertir això en una qüestió de jerarquització i d'enfrontament em sembla un absurd. Ben mirat, tots tenim alguna capacitat que ens és pròpia i el que cal és estimular-la per aconseguir que tothom es desenvolupi de manera harmònica. Ningú és tant bo en res que mereixi ser idolatrat. En aquesta societat fins i tot les manifestacions artístiques, que són subjectives per definició, esdevenen objecte de competició: el millor actor, el millor guitarrista, el millor el què sigui. Què tindrà a veure Paco Ibañez amb Andrés Segovia? per exemple, no precisament un aspecte competitiu de qui toca millor la guitarra, això és un absurd considerar-ho, caldria aprendre a valorar el fet expressiu més que el fet competitiu. I cadascú té el seu propi igualment valuós. O això o s'acaba la comunicació de la subjectivitat. De fet tots som igualment valuosos, o ho hauríem de ser.
D'altra banda, què tindrà de tant extraordinàriament valuós que algú sàpiga córrer molt de pressa amb un cotxe, o que toqui la pilota amb gran habilitat, o que jugui al tennis o al futbol meravellosament bé? No vull desmerèixer res ni ningú, però no crec que tingui tant de mèrit com se n'hi dóna. Molts altres aspectes de la realitat tenen molt més mèrit, al meu parer, i són perfectament obviats i silenciats per la societat competitiva. La societat segueix vivint en el mite constant i mitifiquem persones i activitats sols per la fama i el glamur que els acompanya, no pel seu valor intrínsec. De fet, si un té la sort de conèixer aquest mites d'una manera propera, s'adona que no tenen res del que se'ls atorga socialment, d'aquesta aura d'extraordinàrietat, és a dir, que són éssers humans igual que qualsevol altre, amb defectes i virtuts, com tot déu. El mite s'esvaeix amb el coneixement.
Certament ens calen valors, diuen els defensors de l'esport que aporta valors educatius als joves i a la societat. No sé, depèn dels valors que vulguem per aquesta societat. Si el valor que defensem és guanyar, potser sí. Si defensem altres valors, com la generositat, la col·laboració, l'amistat, el desenvolupament com a persona, com a ésser solidari... en tinc els meus dubtes. En l'esport la moral queda sempre relegada a la victòria, qui no ha sentit a parlar de la mano de Dios? Hi ha també un constant maniqueisme i parcialitat en la manera de contemplar-lo, al nostre equip se li perdonen, valoren o justifiquen coses que a l'altre se li retreuen o se li menystenen.
La societat en la què vivim és una societat altament competitiva i no sembla pas que sigui un model de societat que hagi aconseguit reeixir en una vida satisfactòria per a la generalitat de les persones, com a molt per una petita part, sempre que no es tingui en compte que aquesta també està en el mateix vaixell i el deteriorament d'aquest l'afectarà inevitablement.
Pot ser una societat no competitiva? Jo tinc el convenciment que seria una societat molt més humana i satisfactòria, l'esperança que sigui així la tinc, ho reconec, un xic acoquinada vist el que ens envolta.

2 comentaris:

  1. Hola Arcadi,
    tu no parles d'esport, parles d'altres coses que no son esport, com deia el Cruyff, parles de l'entorn, de tot el que el rodeja, parles de persones que utilitzen l'esport per barallar-se, però això no es esport.
    L'esportivitat que ha de ser sempre present en la pràctica esportiva, vol dir honradesa, lleialtat i observança de la norma.

    Veure-hi a l'esport tot el mal que tú li veus es com assenyalar la lluna i veure-hi el dit, no la lluna.

    Petons,

    mercè

    ResponElimina
  2. Benvolguda Mercè,
    Jo parlo del què veig, per mi es tant visible que em sobta que no ho vegi tothom. La premsa esportiva, les competicions constants i les declaracions dels propis esportistes i comentaristes, tant banals i buides de contingut, la dinàmica que les envolta, la inflació de la transcendència que se li atorga, la manipulació econòmica que comporta, la manca d'honestedat palesa de manera constant, la mentida que significa que l'important és participar quan el que importa és guanyar, la bogeria col·lectiva, l'estupidització social que comporta, la separació entre éssers humans, entre els meus i els altres, etc...
    Es poden jugar molts jocs on ningú guanya ni perd, simplement es juga i es comparteix, ni ha molts i són francament divertits. I fomenten perfectament la solidaritat, la col·laboració, l'esforç, la superació de fer-ho més bé, la integració, el gaudi...
    I això és el que veig, un món competitiu exclou a molta gent, la inclusió de tothom exclou la competició.
    Petons.
    Arcadi

    ResponElimina