El llop jeràrquic

Hi ha molta gent que diu que el comunisme, el socialitzar les coses, els béns, repartir-nos equitativament la riquesa, no s'adiu amb la naturalesa humana, profundament egoista, àvida i individualista. Sembla que allò que deia Hobbes, "Homo homini lupus", està força assumit per bona part de la població humana. Alguns postulen que som una espècie jeràrquica i que sempre hi haurà un individu que voldrà, i aconseguirà, convertir-se en líder, sotmetent als demés als seus impulsos i determinacions individuals.

Quan un mira com va la societat i la història humanes gairebé acaba no tenint més remei que donant-los-hi la raó. Però... Hi ha un però, o molts. De fet, si bé és cert que les coses funcionen així, un acaba preguntant-se d'on sorgeix l'establiment d'una moral que obligui als demés a mantenir l'estatus de privilegi del lider, o grup social, en qüestió? Nietzsche va dir que la moral és sempre la que determinen els guanyadors; val, d'acord, però això no implica l'aquiescència dels perdedors, de fet, en un ramat el lider sempre ha d'anar amb molta cura de què fa per a no perdre el seu estatus davant d'un altre individu que se senti capaç d'arrabassar-li. I sempre acaba els seus dies arraconat i com a perdedor.

Si som uns llops uns pels altres, quina moral serà la que caldrà instituir? Els que dominen pretenen que els dominats acceptin sense protestar l'ordre que s'ha establert; tota la legalitat, el dret, s'encamina cap aquí, a mantenir una determinada ordenació social. Un ordenament que sempre li cal la violència, de la que n'és detentor, en última instància, l'estat.

Si no hi ha un cert equilibri arriba sempre un punt on els de sota es revolten contra la situació que els oprimeix; cerquen, i si ho fan hauríem de concloure que lícitament, fer el mateix que fan els que estan a sobre: espolsar-se del damunt l'opressió i acaparar privilegis. Davant d'una conducta social determinada per l'egoisme tots farem el que bonament puguem per assolir el nostre benefici sense que cap moral ens pugui dir res en contra, mana la moral de l'acaparar.

Si jo sóc més espavilat i em prenc privilegis sempre hauré d'estar pendent que un altre faci el mateix i es situï pel damunt meu sotmetent-me a la seva voluntat i benefici. Maquiavel ja deia al seu Príncep que calia no tenir enemics gaire grossos i governar amb una certa equitat si no es volia haver d'estar sempre pendent de guerrejar i defensar l'estatus del príncep a base de violència.

Si es tracta de construir una societat on alguns poden arrambar més que altres, fem licita aquesta conducta per a tots (només cal la presa de consciència per part dels sotmesos), i això ens aboca, més a la curta o a la llarga, necessàriament a conflictes. Si tu m'extorsiones i aquesta és la moral natural, llavors jo tinc dret a, al menys, intentar-ho també.

Potser caldria mirar altres maneres que ens permetin relaciona-nos sota altres paràmetres. Primer per una qüestió de justícia i segon per una qüestió pragmàtica. Si tots els individus de la societat assolissin una vida digna la moral s'encaminaria cap a mantenir això, i de ben segur que viuríem més tranquils i millor. Què pot ser això d'una vida digna? Potser que tinguem les necessitats bàsiques cobertes i que, tant aquestes com aquelles que no ho són, que també hi tenen cabuda, no siguin obtingudes en base a l'extorsió de ningú.

No sé si és possible però si desitjable.