Compreu, compreu, maleits!

La més imperiosa necessitat del sistema neoliberal capitalista és que hi hagin consumidors. Si no, la cosa s'atura. I per a que hi hagin consumidors cal generar un cercle viciós d'insatisfacció permanent.

Els consumidors d'avui tenen com a paradigma la insatisfacció permanent.

Les necessitats satisfetes no són font de consum, només la creació d'elements que seran rebuig a molt curt plaç fomenta la imparable recerca de satisfer la insatisfacció. Comprem coses que l'única permanència que tindran serà la de rebuig, la de deixalles, tant bon punt hagin satisfet una sola cosa: ser comprades.

Avui, la distància que hi ha entre l'aparició d'una necessitat i la seva obsolescència és curtíssima. No és estrany que els objectes que produïm siguin això, obsolescents. No tenen altre destí que ser rebutjats a curt termini.

Si abans, en l'eclosió del capitalisme i la industrialització, l'element important era l'ús, l'efectivitat del producte, avui això ha estat substituït per la necessitat d'apropiació, una pulsió que no s'atura mai.

El consum sembla que ha d'omplir les expectatives, la realització personal del qui compra. Però la realitat és que això aturaria el mercat, gran dimoni a exorcitzar, i la solució està en presentar promeses de realització que sempre queden curtes, les promeses dels productes sempre són un engany, han de conduir necessàriament a la frustració del que proclamen, a fi de mantenir la recerca de satisfacció. Entre que comprem una cosa i la llencem a les escombraries passa realment molt poc temps. I el que vol el sistema és que sigui com menys temps millor.

El consumisme és una economia de l'engany, de la mentida. I la contrapartida d'aquest engany són muntanyes de deixalles que ja no serveixen per res, enormes dosis d'esforços que no han servit per res, un desgast de la humanitat i de la natura que no serviran mai per res ... bé, o serviran per omplir les arques d'alguns pocs, això sí.

Una societat així és una societat del balafiament, de l'excés, i paradoxalment de la insatisfacció permanent. En aquesta recerca de satisfacció de la insatisfacció insaturable, el mercat absorbeix tot allò susceptible de ser vengut, sigui producte o idea o moviment social. Fins i tot allò que inicialment sembla que li va en contra, com l'ecologisme, els moviments contestataris, el punk, el hippisme, la imatge del Che, etc., La cosa està en què pugui fer-se'n producte de consum i generar expectatives que no siguin definitives.

La única cosa que li fa mal, que atura, a aquest sistema és no comprar. O si es vol, consumir només el necessari. O si es vol, estar satisfets.

Per saber més. Zygmunt Bauman. La vida líquida. Paidós. Barcelona 2009.