dimarts, 30 d’agost de 2011

Capitalisme


Què és el mode de producció capitalista? Quelcom que està en la quotidianitat de les persones i que sovint alguns no sabríem definir ben bé què és. És un sistema de pensament econòmic eminentment burgès, en el que es pretén, o es diu que es pretén, una cosa i en resulta una altra.
Pretensions:
-Fer creure que la llibertat dels mecanismes econòmics de la competència, on es remarca la propietat individual i la igualtat de drets, hauria de produir una maximització de l'ús dels recursos i un creixement econòmic a llarg termini.
-Que la llibertat, la igualtat total dels individus, ja existia des d'un origen en les països que adopten el sistema capitalista
Què hi trobem?:
-L'evolució econòmica i el seu dinamisme només es produeix sota oscil·lacions destructives (crisis) consubstancials al capitalisme.
-L'harmonia econòmica amaga una contradicció social: una divisió en dues classes antagòniques amb interessos oposats.
-La igualtat i la llibertat són en realitat quimeres per la gran majoria d'individus.
-La competència perfecta, adduïda pels defensors del sistema capitalista, du irremeiablement a monopolis i a la concentració de riquesa (i per tant de poder, i per tant de privilegis).

Qui ostenta el domini de la producció capitalista? La classe burgesa, entesa com aquell grup social que ha acumulat els mitjans de producció o el diner per adquirir aquests mitjans. Aquesta classe reivindica la llibertat de mercat i defensa la idea, impossible donada la proposició anterior, que tothom tingui les mateixes possibilitats. Posen la llibertat i la igualtat d'oportunitats com a valor suprem, el seu motiu d'orgull. Aquest “món lliure” es contraposa a les societats socialistes que serien així “societats d'opressió”.
La llibertat del contracte de treball és l'exemple més paradigmàtic de l'antinòmia capitalista. De fet, una de les bases del capitalisme, la reducció de costos, ve donada de la reducció dels salaris, i a això hi ajuda sobremanera una tassa d'atur elevada. A més atur més baixos els salaris. Lo possible, la millora per a tothom, no és lo probable. I lo probable, és a dir, allò estadísticament cert, és que el lloc de partida, des de classe benestant o des de classe popular, genera desigualtats en l'accés a la cultura, la justícia i qualsevol millora de la qualitat de vida. O sigui, dit d'una altra manera, hi ha una palesa i inevitable desigualtat de drets dins de la societat capitalista.
La llibertat de comerç tampoc es compleix, la protecció industrial ha format part del capitalisme des de sempre i, avui dia, els governs corren a salvar el mercat en lloc de deixar que aquest reguli pel seu compte les empreses financeres (bancs) que han fracassat. No es pot, però, fer intervencions de caire social que seria una intervenció desafortunada, diuen.
La democràcia es valora en tant permeti el manteniment de la classe dominant en el poder, palesa més que en el domini polític en el domini econòmic, assegurat per l'educació, l'accés a la informació, el control dels llocs clau, la manipulació d'influències, etc. En cas contrari, el que en podríem dir una sorpresa electoral eventual, allò que eufemísticament es pot anomenar raó d'estat permetrà la possibilitat de suprimir garanties constitucionals o, si m'apures, el cop d'estat.
La bandera del sistema de producció capitalista és la propietat (privada, clar) així, tot i que els defensors d'aquest sistema no deixin de fer-se hereus absoluts del famós lema Liberté, egalité, fraternité, la realitat, repeteixo, la realitat real, estadística, que no és fruit de la voluntat o el desitj, és que això vol dir llibertat de mercat, i d'una propietat, inviolable sota qualsevol altre consideració (llegeixis drets humans) amb una clara desigualtat, segons on estiguis situat en la trama social, de deures vers la societat.
Antonio Gramsci parlava del concepte d'hegemonia segons el qual, en tota societat, hi ha una hegemonia cultural que la impregna i que resulta molt difícil desbancar. En la societat capitalista, la imatge que es difon i fermenta en el mitjans i en l'opinió pública (tot i anant en contra dels seus membres) és el de societat lliure i oberta, quan la realitat és que hi ha una dicotomia entre una classe de persones dirigents, poderoses, capaços d'acumular capital i disposar-ne i una altra massa de persones subordinades i condemnades a treball monòton, mediocre i precari, amb més possibilitats de perdre'l, i caure en la misèria, que de fer fortuna i alliberar-se'n. La idea del triomfador, de l'estalvi i de l'home fet   a si mateix (self made man) és una fal·làcia. Se sol parlar dels beneficis a llarg plaç, cosa que posa als que pateixen en la immediatesa, en el curt plaç, a haver d'aguantar-se en el malestar (deia Keynes que a llarg plaç estarem tots morts).
Al detentor del capital, sobre tot entès com a classe, li passa com a la banca del casino, que sempre guanya, els riscos en què incorren són a la llarga compensats pel mercat o l'estat. El proletariat, recordem que absolutament necessari per a la producció de bens i de capital, només té la força de treball i la necessitat del salari, sempre perd.
No hi ha dubte, quantitativament el capitalisme ha guanyat, ha demostrat ser capaç de produir més bens de consum que mai, és indiscutible, altra cosa és que això hagi significat una millora de la qualitat de vida de la immensa majoria de persones, sense parlar del deteriorament ambiental i l'esgotament dels recursos naturals.
Bé, de moment estem aquí, i sembla que n'hi ha per estona.



Tot això està extret de Capitalismo, Pierre Vilar, Oikos Tau, Barcelona 1988.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada