divendres, 26 d’agost del 2011

Utopia i dignitat


En aquest viatge del coneixement un es troba amb individus que són francament admirables i fascinants, tot i que sovint resulten difícils de seguir, al menys a mi m'ho resulten, ja que el seu pensament és tan ric que si no tens un cert bagatge no entens res. Cal anar-hi poc a poc. La cosa, però, és que a poc que entenguis un xic què diuen, o deien, resulten d'allò més interessants i encisadors.
Antonio Gramsci és un d'aquests personatges, una vida que corprèn, una ment que deixa estorat per la seva capacitat i agudesa i un compromís que és mirall on intentar igualar-te.
Parla Gramsci, en una de les darreres coses que he après d'ell, que quan es parla d'utopies sempre surten aquells que la tiren pel terra demanant un model de la mateixa, adduint que la utopia és impossible per definició, que no té lloc on existir. La idea que entenc diu Gramsci, és que això es posar l'arada davant dels bous, ja que no es tracta d'establir un model. No podem saber què hi haurà en l'esdevenidor, demanar-se per un model inalterable que signifiqui un lloc on quedar-se i on es compleixin les aspiracions de la humanitat es equivocar-se. La cosa és veure què hi posem per a construir aquest esdevenir, quina serà la substància amb la què el farem el que hàgim de fer, amb la que construirem el topos de la utopia.
La dignitat dels éssers humans ha de constituir el que relligui i amb el què bastir el que vingui. El model anirà variant com la vida mateixa, l'anirem fent, i canviant quan calgui, el que cal, però, en aquest canviar, és no perdre de vista allò que ha de ser-ne fonament. 
No calen models sinó continguts.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada