La roba

No fa gaires dies al Congrés dels Diputats van establir una norma que impedeix l'accés a les persones que van mal vestides. Que no guarden la decència adient. Això també ho diu a l'entrada de moltes catedrals i esglésies i l'Ajuntament de Barcelona ha fet una llei per impedir que les persones vagin despullades pel carrer.

Decent ens remet a una idea de convenient, o sigui de conveni, i com sol passar en gairebé tot, les classes benestants són les que dirigeixen aquest conveni. Així, anar decentment vestit vol dir anar vestit com les classes benestants, les elits, determinen. Al final la roba acaba essent un uniforme, una uniformatització que ens identifica amb determinat grup social. Amb determinada concepció del viure.

En origen els éssers humans anaven, i encara hi van a les societats paleolítiques que queden pel món, despullats. Vestir-nos va ser una resposta a les inclemències del clima i a una certa comoditat. D'aquí a esdevenir un element d'estatus hi va haver un pas ben petit.

Deia H.D. Thoreau, al seu recomanable Walden, que ell no era una perxa on penjar la roba que determinat dissenyador de París havia decidit que calia dur. La moda ha estat un dels imperatius de les societats des de fa força temps. Per Thoreau la roba havia de complir un servei de comoditat, i dedicar gaires esforços a vestir-se, sobre tot a vestir-se amb novetats quan un ja té un munt de roba per a fer-ho, li semblava una bestiesa, cosa que subscric totalment.

Quan va venir Evo Morales per primer cop a Espanya va ser molt criticat pel seu jersei, els diaris n'anaven plens, amb una sornegueria totalment ridícula, res, o ben poc, es deia que per primer cop un indígena havia assolit la presidència d'un país amb població majoritàriament indígena, una població pobre i sotmesa a la que s'intentava donar millors condicions de vida. L'interessant era el “look” del senyor president. La forma era més interessant que el fons. Em pregunto si el deixarien entrar al parlament vestit així. O si deixarien entrar a Ghandi tal com anava. O si deixarien entrar a un cabdill de l'Amazònia (suposant que ens fes una visita).

A les darreres manifestacions dels indignats també se'ls qualificava com a perro-flautes per la seva manera de vestir, cosa que els posava en descrèdit i deixava de banda les seves reivindicacions polítiques i socials. Tenim molts prejudicis al veure les persones com vesteixen, si algú va amb grenyes, tatuatges o pírcings, amb robes que no encaixen en els canons de la decència, ja no és gaire ben vist (en els ambients elitistes, clar).

Els magatzems i comerços de la societat en què vivim ens omplen de necessitats, ens diuen que són “especialistas en ti” i que ells saben què ens convé. Ens empenyen a consumir roba i complements que no ens fan cap falta ja que tenim l'armari a vessar. Mentre un munt de persones es moren de fam altres en un any es gasten en roba el que les trauria de la misèria i les permetria menjar. El luxe no s'adiu amb la solidaritat.

És allò que deia en un altre post, hi ha estètiques que no són ètiques. Segurament som allò que duem, no ho poso en qüestió, tots expressem una tendència amb la nostra manera d'abillar-nos. Clar que caldria veure què significa dur determinada roba o moda i dur-ne una altra. Potser si ho veiem sota una altra òptica resultarà que el que ens sembla decent i “guai” no ho és gaire.