dijous, 1 de setembre de 2011

El conte del pa


En Joan va aconseguir un miracle en el seu sí, va pensar que feia pa i va aparèixer un pensament de pa que va esdevenir real, un cop pensat ja no va caler res més, el pa era allí i ja no desapareixia mai. Poder fer pa només pensant-lo, tot i ser un fet que l'estranyava, li esdevenia una cosa molt simple, s'imaginava pa i aquest es materialitzava sense solució, com una replica de la multiplicació dels pans i els peixos, tant en pensava tant en sorgia, sense fi ni esgotament, el seu pensar va ser de tal magnitud que per molt que es fes servir aquell pa, o sigui que se'l menges algú, sempre es mantenia en la mateixa quantitat, no minvava de cap manera.
En Joan es va dir: fixat, has trobat un filó, puc vendre aquest pa que no s'esgota de cap manera i em faré immensament ric. Com tothom necessita pa hauran de comprar-me'l inevitablement, i com finalment qui l'ha pensat sóc jo, és just que el benefici sigui per mi.
Així que es va dedicar a vendre aquest pa fruit del seu pensament a tots els altres conciutadans, i va adquirir una enorme fortuna i poder. Mentre els demés només tenien la força del seu treball per a pode viure, un treball que s'esgotava en sí mateix, a ell només li calia la força del pensament. I amb el que produí amb el seu pensar podia quedar-se una part del benefici de la força de treball dels altres. Era just, es deia. I molts li van donar la raó.
Cada vegada que els altres, els seus conciutadans, les persones que vivien amb ell, menjaven el seu pa inesgotable, havien de pagar-li una taxa. El problema era que, si per alguna raó esotèrica, algú podia arribar a menjar d'aquest pa sense que ell ho sabés, és a dir, segons ell, li robava part d'aquest pa i no li pagava el que ell demanava, tampoc ho podia notar, ja que, de fet, sempre hi havia la mateixa quantitat en l'estoc.
Això preocupava molt i molt al Joan. Havia d'inventar-se una altra idea que impedís que ningú, ni que fora per necessitat, pogués menjar el seu pa imaginat/real sense passar per caixa i es va inventar una fòrmula esplèndida: el copypa, un dret d'autoria de pa que el govern del país va acceptar i va regular per decret ja que en Joan, gràcies a les vendes de molt de temps, havia aconseguit molts diners i havia adquirit molt poder.
No hi feia res que a altres els fes falta per a desenvolupar-se com a persones i/o no tinguessin recursos, no hi feia res que signifiques un detriment de la qualitat de vida social i una polarització econòmica i de privilegi, uns vivien del treball i altres de les idees, no hi feia res que qui tenia diners no li venia d'aquella taxa però que a qui no en tenia no poder compra-lo li significava l'absència d'aliment bàsic per a fer-se persona, el que polaritzava encara més la societat, no hi feia res que el pa no s'esgotés mai, havia de pagar-se a cadascú el que Déu li havia donat. O el govern, que pel cas és igual.
Els que aconseguien burlar el copypa i es feien amb un tros d'aquell pa, que n'hi van haver d'agosarats i gamberros que ho feien, van ser titllats immediatament de pirates, lladres i perill social, la solució era posar-los a la garjola una estona, fer-los pagar una multa extraordinària i copiosa i, si reincidien, tancar-los per sempre, ja que eren un perill social i impedien amb la seva conducta que el pa, o millor dit, el benefici del pa, circules de manera lliure i natural.
Clar que va seguir essent difícil, ja que el pa, com dèiem, no minvava mai, així que calia més control, i per aquest motiu van posar la policia darrere de tothom i de tota transferència de pa, els ciutadans van perdre la llibertat i els seus actes van passar a quedar sempre més controlats per una entitat adient, l'Spae, i pobre de tu que no els tinguessis en compte.
No hi ha res com donar a cadascú el que li pertoca. D'això en deien, en Joan i els governants d'aquell país, una societat ètica.
I colorín colorado, este cuento...

Naturalment, això només pot passar en un país imaginari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada