Fins quan durarà?

Diuen que cal augmentar la productivitat, que som poc productius, que treballem poc, vaja. La productivitat és la relació que s'estableix entre allò produït i el temps, recursos, destinats a produir-ho. A més màquines, més inversió empresarial, més productivitat. Alhora que, a més productivitat més producció per treballador i recursos. O sigui, com més augmenta la productivitat, l'empresari més hi guanya i els treballadors més hi perden. A més inversió en maquinària i tecnologia menys necessitat de treballadors i més atur. Una baixada dels preus de consum i més competitivitat en el mercat.

La cosa és que, l'augment de la competitivitat, de la productivitat, no implica de cap manera l'augment de l'oferta de treball. Els empresaris en aquest món en què vivim el que volen és tenir quants menys treballadors millor, és a dir quantes menys despeses millor. El treball, un dret universal, ves per on, no és una institució social, no està enfocat cap aquí sinó cap a la mera obtenció de beneficis per part de l'empleador.

La productivitat europea no ha parat de créixer al llarg del darrer segle i... l'atur també. L'augment de la productivitat no ha implicat de cap manera una disminució de les hores de treball dels treballadors ni un augment dels seus salaris, ans al contrari.

Així han disminuït les rendes del treball i augmentat les del capital. Però resulta que els impostos els sostenen les rendes del treball i els capitals se'n “escaquegen” tot el que poden i més. Qui menys guanya ha de pagar més.

Com més es vinculen els salaris a la productivitat més baixen aquests. Com més baixen els salaris més baixa el consum i la capacitat adquisitiva. Finalment, els diners els fa el capital amb l'especulació. És a dir, amb un sistema que no crea riquesa sinó que la destrueix.

Davant l'atur la resposta neoliberal és abaratir encara més el treball amb el que els treballadors en surten molt més mal parats. I els estats, que li fan el joc, disminueixen els recursos destinats a objectius socials per destinar-los a incentivar les empreses i la inversió del capital.

Les Sicav, societats d'inversió de capital variable, on les empreses puixants amaguen els beneficis, sols tributen un 1% enlloc del 30% que els correspondria. Un xollo vaja! I a més el govern suprimeix l'impost del patrimoni que redueix els ingressos de l'estat en una munió de diners, prop de 2.000 milions de €, any i per a resoldre la manca d'ingressos redueix les pensions. És que són la hòstia!

La banca espanyola és la que més beneficis ha tingut en tota Europa els darrers anys, amb unes pujades de sous del 50% per els seus directius.

Mentre als treballadors se'ns puja l'IVA, el cost de les energies com el butà o la benzina, se'ns augmenta l'edat, i el temps necessari, de jubilació, se'ns escatimen assistències sanitàries i drets en educació.

Diuen que cal disminuir la despesa pública, una despesa que ha estat llarga en cobrir les falles dels bancs i del les caixes, de les entitats financeres,  unes caixes que fins ara eren entitats sense ànim de lucre i a partir d'ara ja no ho seran. Una enorme despesa pública que ni ha incentivat el mercat de treball ni ha significat una millora pels ciutadans, sols una despesa.

Els diners que s'han introduït en les entitats financeres aquestes els destinen a invertir-los en fons d'especulació, que els donen més rendibilitat, que no en donar crèdit a les empreses. Això augmenta la prima de risc dels estats amb la banca, Grècia n'és el cas paradigmàtic.

La cosa és que a més es desestabilitza el mercat i la societat, tot i que hi guanyin molt els inversors, estan matant la gallina dels ous d'or, i el final serà desastrós. Com ho ha estat diverses vegades al llarg del segle XX.

De fet, és més del de sempre, socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.

No hi haurà canvi si no hi ha un canvi polític, una altra distribució de la riquesa, un desenvolupament diferent de la realitat social, una altra manera de repartir.