Apunts d'economia I

L'essència d'una bona societat és que tots els seus habitants tinguin una vida satisfactòria. És possible una societat així? De moment està costant dur-la a la pràctica tot i que teoria no en falta.

En les societats actuals la producció és més important per la necessitat de treball, l'ocupació que proporciona, que pels bens que produeix.

Res nega tant la llibertat com la falta o escassetat de diners.

És propi de tota posició privilegiada desenvolupar una justificació política que sembli plausible, ningú vol semblar el dolent de la pel·lícula.

Dicotomia eterna: capital front treball.

Els menys afavorits només tenen veu en tant són ajudats pels més afavorits.

Pels pobres l'estat és una garantia, pels rics una càrrega (excepte quan apareixen moments difícils i calen rescats per fallida).

L'atur és conseqüència de la industrialització.

La diversitat d'interessos durà sempre a una diferenciació entre els individus, a una diversa adquisició de bens i d'ingressos, això, però, no hauria de significar l'establiment de privilegis de classe i l'estat hauria de garantir que tothom tingués una igual accessibilitat a les oportunitats. Per uns l'adquisició de riquesa és el leit motiv de l'existència i per altres no. Acceptar les diferències de motivació i gratificació fonamenta una bona societat, el que no pot ser és l'acumulació de poder per part de minories.

Hi ha fonts d'ingressos que una bona societat no pot permetre (monopolis, especulació, usura, compra d'influències, beneficis de productes que van contra la salut pública, etc...). No hi ha doctrina per a dirimir-los, la realitat ho mostra constantment.

Igualtat d'oportunitats significa benestar social, la violència social va lligada inevitablement a la pobresa.

Per resoldre el conflicte social no serveix implementar un sistema policial sinó l'eradicació de la pobresa.

En una societat funcional ningú ha de quedar al marge de tenir ingressos, de tenir un habitacle, i de poder satisfer les seves necessitats bàsiques.

Se sol posar com a excusa pel control de les ajudes socials l'existència d'un grup social que no vol treballar i pretén viure a expenses dels demés, però això és una fal·làcia, els únics que viuen, o poden viure, a expenses dels demés, és a dir, que no produeixen i viuen una vida ociosa, són els rics.

Oportunitats de treball no vol dir activitat forçosa, això seria esclavatge.

Una bona societat ha de tenir un estat que reguli les diferències i ajudi als menys afavorits. Calen impostos progressius.

Les societats de consum, com la nostra, es fonamenten en la demanda de bens de consum, el que activa l'activitat econòmica i genera ocupació i possibilitats de consumir, en un cercle constant.

Quan aquest cercle es trenca, quan cau la demanda global, apareixen problemes econòmics i socials, els economistes proposen varis mecanismes per reactivar-la.

• Abaixar els tipus d'interès, el que ajuda a la demanda de crèdit, a la inversió en risc tant empresarial com de consum privat. En realitat no funciona, ja que si no hi ha perspectives en el mercat la gent no s'arrisca, o posa els diners en activitats segures que no fomenten l'ocupació.
• Abaixar els impostos, amb el que es pretén deixar més recursos en mans dels individus per a consumir. Sol passar, però, que les persones i les empreses prefereixen l'estalvi, la retenció de la liquiditat, abans que la inversió, amb el que això tampoc ajuda.
• La intervenció activa de l'estat per a crear ocupació. Per a fer això, donar feina a qui no en té, l'estat no té més remei que endeutar-se, un deute que no implica una barrera pel desenvolupament, ja que si augmenta l'ocupació, augmenten els ingressos i s'estimula el consum general. Com la inversió es fa, o s'hauria de fer, en elements socials, escoles, carreteres, hospitals, etc, augmenta el benestar de la societat en conjunt. La recuperació econòmica ha de permetre l'abandó de l'estat d'aquesta política i recuperar-se del dèficit adquirit.

Quan hi ha recessió es sol dir que els treballadors millor qualificats se'n surten millor, una fal·làcia ja que, en recessió, tots, els qualificats i els que no ho estan, en surten perjudicats.

En una economia model, plena ocupació i consum elevat, hi haurà inevitablement inflació. A un augment de la demanda de productes, augmenta la necessitat productiva i la necessitat de treballadors, els salaris pugen i el producte s'encareix, amb el que el cicle s'inverteix. La inversa, preus estables, implica un atur constant inevitable. En aquest cas, preferit per la majoria, ja que l'atur té menys costos que la inflació, cal una política solidària amb els aturats i això implica a tots els actors socials, empresaris, treballadors i estat, però això costa de conciliar i, a més, aboca a una part de la societat a l'ociositat forçada i a l'exclusió. La disjuntiva atur-inflació forma part de les societats de consum. Sembla que el més intel·ligent és cercar un equilibri entre ambdós aspectes, inflació i atur. El mínim atur amb la màxima estabilitat de preus al consum.

La despesa pública pot:

• Invertir en coses inútils que empitjoren la situació.
• Invertir en coses que serveixen per mantenir l'aparell de govern.
• Invertir en coses que ajuden a resoldre el problema econòmic present.

Un bon govern ha de ser capaç de distingir-los.

A l'argument que l'endeutament hipoteca les generacions futures cal posar-hi certes objeccions, el primer és que dependrà del tipus d'endeutament, és a dir, en què s'endeuti l'estat. Si fa carreteres les generacions futures en gaudiran, per tant pagaran per allò que fan servir, Si incrementa la sanitat hi haurà menys persones malaltes amb el que la despesa sanitària es reduirà. Si inverteix en educació i en evitar l'exclusió social incorporarà més individus productius al conjunt social, que pagaran impostos en lloc de gastar en ajudes, i eliminarà conflictes.

Això no és senzill, cal que hi hagi un equilibri entre la despesa pública i els beneficis que atorga, però és inevitable que hi ha d'haver un tant per cent de deute estatal per mantenir el benestar social. Hi ha un dèficit que és necessari i imprescindible.

Acceptant que els éssers humans estem molt lluny de la solidaritat absoluta hem de reconèixer que hi haurà sempre diferències en la distribució de la riquesa. Per l'afany distint que en acumular-la mostren els propis humans, com en les capacitats que en tenen individualment, el que finalment dóna més èxit a uns que a altres. Inevitablement, sembla, l'avarícia és el mecanisme fonamental d'impuls d'activitat (tot i que no l'únic).

Això no treu, però, que cal una política de distribució de la renda que eviti injustícies i no atii el conflicte social. La riquesa social no pot, o no hauria, d'estar en mans d'una minoria. Tot i que tothom està d'acord en justificar com a just i com a legitim allò que rep, hi ha moltes retribucions de renda que són injustes i injustificades.

L'eina més eficaç per a combatre les desigualtats de renda (a banda de l'eliminació de paradisos fiscals, monopolis, informacions privilegiades, control d'inversions fraudulentes o especulatives, etc., que ja s'han comentat) és l'establiment d'impostos progressius. Un element al que les classes benestants s'hi oposen de manera notable i coneguda. La distribució de la renda deriva en definitiva de la distribució de poder. El poder permet tenir més ingressos i més ingressos permeten tenir més poder, un cercle viciós. Un estat fort que redistribueixi seria la solució, clar que cal que els poderosos el permetin.