dimarts, 20 de setembre de 2011

La posició


Tot es comença partint d'una posició determinada. Hi ha dues maneres de posicionar-se a la vida:
  • Posar-se de part dels desafavorits
  • Posar-se de part dels afavorits
A partir d'aquí es genera tota l'ontologia que conforma el que un és. I el que un fa. La moral, les relacions, el que entenem per dret i deure, la justícia, la producció econòmica, el treball, l'art, l'amor i l'odi que sentim, la societat que bastim, etc.
La primera posició, la que a mi em fa més el pes, està molt desprestigiada en la societat en la què vivim. Les esquerres han estat minades reiteradament per la societat capitalista, on la socialdemocràcia, amb el seu estat del benestar, ha aconseguit maquillar la realitat espoliadora que li és característica. No hi ha ajudat gens la mala praxi dels països anomenats comunistes que han fet molt poc en defensa de les llibertats de les persones. El comunisme, compartir, no era allò companys.
En el món en què vivim, com a molt s'entén la col·laboració com una caritat que fan els que han aconseguit viure amb un nivell de riquesa vers el que no tenen aquesta sort. És una almoina voluntariosa i plena de condescendència, un fet jeràrquic. En la caritat sempre hi ha un que dóna, que està al damunt, i un que rep, que està a sota. La caritat és vertical i classista. De manera general, el que té sempre se sent justificat del què té.
Les necessitats dels que se la xalen bé augmenten de manera irreflexiva, en una apropiació que impedeix que molts altres tinguin les necessitats bàsiques cobertes. Però, per què un es fa ric? Ho va dir Marx i per mi està claríssim, ningú es fa ric treballant. Et fas ric apropiant-te de la plusvàlua, o sigui, de part de la riquesa que no reverteix en aquell que l'ha produït. Quelcom que hem institucionalitzat en el nostre món. Cleptocràcia institucionalitzada.
La solidaritat és horitzontal, no es reparteix segons la voluntat sinó segons el que pertoca, així la justícia es fa present, ningú està per sobre ni per sota i no hi han drets que siguin fruit de l'almoina.
Molts diuen que aquella màxima hobbessiana que diu que l'home és un llop per l'home és una realitat inqüestionable. Això ho defensen sobre tot i exclusivament els que trien la segona opció, és a dir els que ho són. Però hi ha molts homes i dones que de llops no en tenen res i són perfectament humans, només cal mirar al voltant per a veure'ls. Jo me'ls trobo arreu. I estic convençut que molts dels que van de llops per la vida no ho serien si se'ls permetés no ser-ho,  tot i que accepto que alguna excepció hi deu haver.
Si volem fer una societat humana cal excloure als llops de la mateixa. cal impedir que apareguin llops. 
En una societat solidaria no hi fa cap falta la caritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada