diumenge, 6 de febrer de 2011

Coneixement i drets



Qui és tan eixerit que tot s'ho inventa? Jo diria que ningú, de fet, la tan anomenada creativitat és sempre el resultat d'una copia, que ve d'una copia, d'una altra copia, i així ad líbitum. Si ho mirem bé, la vida és una copia constant, un procés de copia que porta uns 3500 milions d'anys ininterromputs copiant-se constantment -amb variacions continues- i que gràcies a això ha donat lloc a la diversitat que la caracteritza. Si no copiem no avancem, aquesta és la cosa. Agafar una idea i dur-la un xic més enllà és el que permet l'evolució.

Al llarg de la història humana els drets d'autor no van aparèixer fins a l'arribada de la societat capitalista que tot ho mercantilitza. Amb tot, val a dir que el que es pretenia amb els drets d'autor era inicialment protegir al consumidor, permetent que els generadors de coneixement trobessin incentius per a difondre el coneixement, i que així arribes a tothom. És a dir, es volia protegir al consumidor, no l'autor. L'evolució, una mala copia, de tot això ens ha dut a l'extrem contrari, la privatització del coneixement i l'impediment de la copia, que és quelcom que va en contra del desenvolupament i del consumidor.

Els que defensen el copyright diuen que si no es fa així la cultura s'acabarà. Jo diria que tenen una concepció de la cultura molt pobra. D'altra banda el paral·lelisme que es fa entre la copia i el robatori em sembla un despropòsit. Quan un roba alguna cosa a algú aquest es queda sense la cosa, quan un copia una idea a algú aquest continua tenint-la, amb l'avantatge que, segurament, li vindrà ampliada i millorada.

La cultura sempre s'ha desenvolupat en base a la copia, des de l'origen de la humanitat. S'ha copiat el fer foc, els sistemes de conreu i ramaderia, les armes (com no), els usos socials, els alfabets, els mites, els vaixells, etc., en definitiva els coneixements de tot tipus. La immensa majoria dels clàssics els coneixem gràcies a que van ser copiats per altres individus - no només copiats sinó també comentats- i així no s'han perdut. Músics com Bach copiaven altres músics que els agradaven i en feien variacions. En fi, els exemples són moltissims.

Avui hi ha milers de persones que moren per no poder tenir lliure accés a la cultura, al coneixement, a medicació. Les patents -una variant de la restricció molt més contundent que el copyright- impedeixen que es beneficiïn de millores en la seva qualitat de vida enormes quantitats de població. I, a més, la ciència no pot desenvolupar-se amb els drets que privatitzen la copia ja que el seu fonament és precisament agafar les idees d'altri i, qüestionant-les, dur-les més enllà, el que ajudaria a trobar millores més eficaces contra grans problemes de la humanitat. I el mateix passa amb la industria, les arts, i tot plegat.

El copyright significa que s'ha de respectar l'autoria d'una obra, així si -suposem- hom pot demostrar que ha escrit, per ex. Romeo i Julieta, exactament igual al de Shakespeare, però ho ha fet sense tenir coneixement de l'obra d'aquest, és a dir, ho ha fet de manera autònoma, el copyright ha de respectar l'autoria independent. En canvi la patent impedeix que cap altre individu que arribi pel seu compte a una idea pugui fer-la servir si un altre l'ha registrat primer. Aquí la cosa és haver-la registrat, no inventat. Quelcom summament pervers, jo diria. De fet, la majoria de patents i de drets d'autor no estan en mans dels autors sinó d'empreses privades que les mercantilitzen.

Els drets d'autor són un tipus de dret molt particular, són uns drets que es poden comprar i vendre. Algú s'imagina que el dret a la dignitat es pogués vendre? O a la llibertat? No quadra. Per evitar aquest atzucac les lleis preveuen que hi ha una mínima part del dret d'autor que és invendible, una part tan mínima que significa un pur nominalisme, de fet es venen i es compren a dojo. A tall d'exemple, els propietaris dels drets de les cançons dels Beatles no són ells precisament. I, d'altra banda, són uns drets que caduquen amb el temps. Algú s'imagina un dret humà que caduqui amb el temps? Quin tipus de dret més tort, no? La caducitat dels drets d'autors s'ha anat augmentant amb el temps, d'uns pocs anys a l'inici de la seva implantació fins als setanta o vuitanta anys -segons els països- d'avui després de la mort de l'autor. Quan els drets recauen en una persona no física que no mor mai, com molts d'ells, la cosa no té final.

Vol dir tot això que els autors no han de guanyar-se la vida? Home, no, el que cal és trobar maneres de redistribuir més equitatives i que permetin empènyer la cultura. La privatització no va amb el desenvolupament del conjunt social, la prova n'és el món en que vivim. Clar, en el supòsit que vulguem el desenvolupament del conjunt social. Si fins fa ben poc la copia cultural necessitava tota una industria avui, amb la informàtica, això ha canviat i cal un replantejament de com ens aproximem a aquest fet. Hi han alternatives a la industria cultural que permeten viure del que un fa sense restringir-ne l'ús. Els autors s'han de guanyar la vida com tothom. Tothom té dret a una vida digna.

La cosa és que a dia d'avui -fonament del sistema capitalista- uns viuen del seu treball i altres del treball dels altres. Alguna cosa grinyola. Tothom hauria de viure del seu treball, i la riquesa hauria de repartir-se equitativament. No es tracta de condemnar ningú a la misèria -els autors en aquest cas- ans el contrari, es tracta que tothom visqui dignament. Els privilegis només els gaudeixen les minories i sempre a costa de les majories. No em sembla gaire just. De fet, a mi em sembla evident que quan algú es fa ric no ho aconsegueix perquè treballi molt.

Hi ha un dret fonamental de la humanitat que és el lliure accés a la cultura i el coneixement. Per a molts sembla que subsidiari a interessos partidistes i minoritaris. Jo penso que caldria respectar-lo abans que restringir-lo. 
Està clar que, avui per avui, la cosa no funciona així.

1 comentari: