diumenge, 20 de febrer de 2011

Del treballar


Som éssers socials. Això vol dir que hem de viure en societat inexorablement, ser un ésser humà implica viure amb els demés. Això és tan així que només arribem a ser persones en tant que empenyem aquest viure social. La unió dels individus conforma la societat i la societat conforma els individus en una relació que es retroalimenta.

En aquest viure en societat estructurem una serie d'institucions que ens permeten atènyer i empènyer aquest construir-nos com a individus. Des de les institucions polítiques fins a les de tot tipus, socials, culturals, esportives, lúdiques, artístiques, familiars, etc., etc.. La cosa és, però, que el fonament de la societat en la que vivim, la societat liberal capitalista, està sustentat per un tipus de relació força contradictori amb el dit fins ara. El treball.

El treball no és una institució social humana, i no ho és perquè el seu fonament no és el desenvolupament de les persones sinó del capital. En aquesta institució les persones no són l'element al voltant del que gira l'acció. Les persones hi són, de fet, perfectament prescindibles. Així podem substituir, i ho fa la industria abastament, els treballadors per robots, i no passa res. I quan no es poden substituir per robots s'exploten igual que si ho fossin. En canvi, en qualsevol altre relació social, això seria un absurd. Imaginem una obra de teatre, o un partit de futbol, o una conferència, o un parlament, o el que sigui, on els espectadors i/o actors fossin robots, seria una estupidesa, un sense sentit.

En aquesta institució especial que en diem treball, inevitablement les persones en resulten alienades, excloses en tant que éssers humans, i sols se'ls valora en relació a la productivitat econòmica i no el desenvolupament com a individus. D'altra banda, quan els països calculen la seva riquesa, el seu PIB, no tenen en compte mai una enorme quantitat d'activitats que formen part de la societat i sense les quals res funcionaria, com el treball de les mestresses de casa, de les associacions sense ànim de lucre, del creixement personal dels individus, de la capacitat de generar benestar feta sense comprar ni vendre res. Es calcula el capital i prou. Les persones no compten per res.

La idea que hem vingut aquí a treballar és una idea burgesa que neix amb la revolució industrial, a la burgesia capitalista li era imprescindible inserir en el coco de les persones aquesta idea o es quedaven sense mà d'obra. Treballar, treballar, treballar, tota la vida perduda treballant. Viure per treballar i no treballar per viure com havia sigut sempre. A sobre dins d'un sistema que inevitablement comporta un alt nivell d'atur que la competició comercial és incapaç d'evitar. Les societats desenvolupades tindran sempre un percentatge d'aturats, un atur estructural, amb els que no sabran com manegar-se.

Les persones es veuen abocades a acceptar uns treballs escandalosament indignants només perquè la necessitat els empeny, una necessitat que va de la mà de l'enriquiment d'una minoria. I es vol fer d'això una virtut.

Caldria qüestionar-se perquè produïm. Produir per augmentar el capital d'uns quants és una enorme bestiesa. Subordinar el benestar humà a la lògica de la productivitat no em sembla una idea gaire intel·ligent. Cal veure per què, per qui i com produïm. Estem immersos en una dinàmica que es mou en torn a la producció-consum-ocupació, i on el desenvolupament i l'emancipació de les persones en resta exclòs.

Tot això, de fet, comença amb el neolític, quan amb l'agricultura es va començar a produir més del que es podia consumir, i van aparèixer uns espavilats que van decidir que ells, que serien els amos del tros, es quedarien una part de tot el que produïen els altres, acumulant en unes poques mans la productivitat del conjunt. És el que se'n diu cleptocràcia, i en ella seguim.

2 comentaris:

  1. Com trenquem aquesta inèrcia?
    Si hi hagués la possibilitat de viure i quan dic viure vull dir tenir cobertes totes les necessitats, dedicant-nos només a nosaltres, fomentant les nostres aficions i cultivant-nos, penso que molts renunciariem a treballar diàriament. Potser si em quedés sense feina, primer em preocuparia moltíssim i després, aprenent de la situació, m'adonaria que no és tan dolent i que puc passar amb menys, però és molt difícil renunciar a la feina per caure en la incertesa del què em passarà demà.
    Segurament no som prou valents, si, segurament és qüestió de valentia. Salut!
    @

    ResponElimina
  2. Hola.
    La qüestió és cobrir totes les necessitats, caldria veure què vol dir això. Demà sempre tindrà un component d'incertesa.
    El que és realment astorador és que en un món ric i on sobren els béns hi hagi persones que no tinguin els mínims per tenir una vida digna.
    No sé com s'ha de fer, o sí, em temo que tothom sap com però ningú fa res.
    De fet, com deia Kant, l'acció moral ha de sortir de dins de l'individu no d'una imposició social dita pels demés, així que un ha de cercar a dins i veure què li sembla.
    Salut.

    ResponElimina