dimarts, 8 de febrer de 2011

Una de democràcia


El món occidental s'ha auto-anomenat garant de la llibertat i la democràcia. No sé si la democràcia que vivim és garant de la llibertat, però així sembla que ens ho creiem. I així la volem imposar arreu, una llibertat imposada, quina cosa.

La democràcia que vivim és hereva de l'evolució de la modernitat, dels contractes socials empesos per una burgesia farta d'estar exclosa de la política, fins aleshores en mans d'una aristocràcia de sang. De l'aristocràcia de sang es va passar a l'aristocràcia de mèrit. Home, alguna cosa va canviar, però no tant.

Amb la modernitat els absolutismes van haver d'entrar en el que es va anomenar despotisme il·lustrat, és a dir, un govern pel poble però sense el poble. No podien obviar les necessitat de generar riquesa, i la riquesa, ja se sap, no surt de les pedres mirant-les, cal que algú les piqui.

Amb aquest rerefons es van produir les revolucions adients, unes revolucions sempre amb el poble empenyent-les, un poble fart de morir-se de gana i de ser l'etern oblidat. Sembla, però, que cap de les revolucions va produir-se on devia. Ni la revolució francesa va ser fruit d'un poble il·lustrat, ni la americana d'un poble igualitari, ni la russa d'un poble proletari. De fet, la revolució de les revolucions, la que va triomfar vertaderament, va ser la revolució industrial capitalista i burgesa, que sense fer tant de soroll, va escolar-se per tota la societat occidental, empenyent l'explotació del món i dels humans per part d'una minoria. La que avui governa les democràcies occidentals.

Un fet sorprenent és que, un cop assolit el sufragi universal, els treballadors -que són, o eren, la immensa majoria- no aconseguissin imposar un sistema de govern que els fos favorable. La minoria que governava, que tenia la propietat dels mitjans de producció, els que es quedaven la riquesa, es van adonar ben aviat que calia més tenir un poble content que sotmès per la força, i que si el poble augmentava un xic les seves expectatives hi guanyaven encara més. Hi guanyaven en ambdós sentits, d'una banda feien més negoci, i de l'altra deixava de queixar-se. I així va esdevenir que les classes proletàries van passar a ser petits burgesos, de ciutadans van passar a ser consumidors.

El resultat fou que, amb aquest petit trastocament, els de baix volien estar on estaven els de dalt, no millorar com a grup social sinó individualment, i la manera era -sustentada per una fal·làcia que diu que si vols pots- el treball i l'esforç, el mèrit personal, tant aconsegueixes tant vals. Però sempre amb una minoria determinada a dalt de tot. Això permeté un canvi notable, ara ja no era el govern pel poble però sense el poble sinó el govern del poble però per a uns quants. La democràcia representativa no deixa de ser una fal·làcia amb la que ens donen peixet, però sempre segueixen manant els mateixos i pels mateixos interessos.

Aquesta minoria que mana al món occidental -i de retruc al món global- no veu amb bons ulls els governs que li van en contra. Els que li són favorables sí. I així es titllen de dictadures horribles i mancades de drets humans, i es fan intents constants de desestabilitzar-les, amb tancs o econòmicament, amb una arbitrarietat i una hipocresia absoluta, només alguns que, en bona part de casos tenen molt a ensenyar-nos respecte a la igualtat i la llibertat, al benestar de la majoria. I als quals, quedi clar, també se'ls pot fer crítica, faltaria.

En canvi, els que són favorables, per molt dictadures que siguin, no sols se les tolera i no se les crítica sinó que se les empeny. Així se'ns omple de noticies terribles sobre Chávez, sobre Fidel, sobre Morales, etc., que, valga'm déu, fan coses pel poble! Però si el poble es revolta a llocs com Tunísia, Egipte, Palestina, i pretén establir un nou marc de relacions i desempallegar-se de dictadors favorables als interessos occidentals, compte! no fos cas que acabessin guanyant.

I després hi ha altres llocs que ni se'n parla, Guinea, Camerun, Turkmenistan, Chad, Aràbia Saudí, Etiòpia, entre altres. Aquí la mamella raja i, per tant, més val no tocar res.

Tot plegat fa tanta pudor que el més astorador és que no hi hagin més revolucions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada