divendres, 4 de febrer de 2011

Plaer i dolor


Em diu un bon amic meu que ell el que vol a la vida és ser feliç. Bé, sembla una aspiració ben lícita i que ha significat una aproximació a les relacions humanes, com apuntava en altres entrades, a la cerca d'una ètica i una moral, d'una política que maximitzi la felicitat i el benestar.

Però, és això possible de manera absoluta? Quin preu estem disposats a pagar per a ser feliços? Què vol dir ser feliç? L'absència de dolor? Aconseguir tots els nostres desitjos? Omplir-nos de plaer? No tenir desitjos? Tot plegat sembla prou irreal.

Segons Aristòtil la felicitat absoluta seria la fi de l'acció. Si un està bé ja no vol que res més succeeixi, quedar-se com està seria el més desitjable. Gairebé una negació de la vida, ja que aquesta canvia constantment. La virtut i el bé no són coses que es tenen sinó que es fan. I la felicitat no pot ser una situació sobrevinguda -fruit de l'atzar- sinó que ha de ser el resultat d'una tria, d'un acte conscient, d'una voluntat. Per Aristòtil la felicitat no la dóna el coneixement sinó la voluntat, el caràcter. El terme mig, la mesura, seria cabdal per a no caure en infelicitat.

Per Kant la cosa és diferent, cal coneixement per a fer el bé i actuar de manera correcta, un coneixement interior, així Kant no diu mai què ha de fer un sinó com ho ha de fer, sota quin paraigües ha de conduir els seus actes. L'imperatiu categòric ens diu, des de la individualitat, quina acció és correcta, indiferentment del resultat de la acció. L'acció correcta és aquella que es completa en si mateixa. Així fer una acció correcta no ens du necessàriament a la felicitat.

Volem la felicitat a qualsevol preu? Una felicitat basada en l'acció incorrecta no sembla que ens atregui gaire (i aquí cadascú sap què vol dir incorrecte per a ell). Una felicitat basada en el dolor aliè no sembla que sigui molt desitjable (tot i que per algú potser sí). Una felicitat sense justícia no sembla gaire atractiva. Primer la justícia i després ja procurarem ser feliços.

Tampoc una felicitat sobrevinguda ens sembla una cosa gaire atractiva. Aquí cap fer menció d'aquell experiment fet amb ratolins als que se'ls posa un elèctrode al centre del plaer i se'ls ensenya que pressionant una palanqueta activen una descarrega del plaer, es passen la resta del seu temps a la palanca de marres, oblidant-se fins i tot de menjar. Un plaer d'aquest tipus no sembla que ens faci feliços. Volem alguna cosa més.

A la vida hi ha moltes coses que no ens poden fer feliços. La vida significa un constant enfrontament amb la tragèdia, això ja ho sabien els grecs. Lo tràgic és tot allò que implica un mal i que no té remei en absolut. La vida n'és plena. Unamuno també va fer una assaig sobre el sentit tràgic de la vida. Un neix i sap que ha de morir, més tragèdia impossible. La vida és un constant anar renunciant, a la fi ningú se'n durà res a cap banda. La vida és incertesa i si tenim alguna certesa aquesta és tràgica, ens hem de morir.

Clar que convertir això en un drama no em sembla gaire intel·ligent. Tràgic sí, dramàtic, no. Les religions monoteistes diuen que hem vingut aquí a patir i que serem feliços en una altra vida, que cal aguantar el sofriment, una visió carregada d'estoïcisme. Els budistes també demanden una absència de desitj per assolir el nirvana, un estat on ja res vols i ja res et fa mal. Per Shopenhauer el desitj i la individualitat significaven també un constant xoc amb la realitat i una font de dolor, així que recomanava eliminar-los. Era un paio molt pessimista. Francament haver de deixar de ser per a no ser infeliç, tampoc em sembla gaire interessant.

Epicur em sembla és qui procura una millor aproximació a aquest enrenou. També per ell el plaer és la màxima que mou la vida, certament ens mou molt més el plaer que el dolor. Però el seu concepte de hedone, traduït com a plaer d'una forma grollera, inclou una visió molt més sofisticada i interessant que una cerca absurda del plaer a qualsevol preu. Podríem traduir-ho millor com joia de viure, saber que l'atzar de l'existència ens durà plaers i dolors i que el que el savi fa és viure'ls sense quedar atrapat en cap d'ells, sense que el nostre ésser més profund resti pertorbat per l'absència o la presència de cap d'ells, el que ell anomenava ataràxia.

Nietzsche va recollir això postulant l'amor fati, estimar tot allò que la vida et presenta doncs tot això és la vida que tens. Afirmar la vida, endinsar-se en ella, aquesta és la qüestió.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada