El vel de la ignorància

"Així com la veritat és la primera virtut dels sistemes de pensament, la justícia és la primera virtut de les institucions socials... ... les lleis i les institucions, per molt eficients i ben arranjades que estiguin, han de ser reformades o abolides si són injustes".

Amb aquest text comença John Rawls el seu llibre Una teoria de la justícia, editat recentment, 2010, per la Universitat de Girona. És un llibre dens i espès però no menys interessant. Presenta una concepció de la justícia contractualista, és a dir, basada en el mutu acord entre les parts (recull el testimoni dels autors clàssics en filosofia política com Locke, Rousseau o Kant), i per a dur a terme aquest acord cal veure quin seria l'ideal de justícia a assolir i de quina manera seria possible.

De fet, ell no fa política sinó filosofia política, és a dir, planteja un model al que podem anar a parar i permeti la sostenibilitat i compleixi el que es vol atènyer.

Avui vivim immersos en un sistema polític, el capitalisme neoliberal, que, com a model, ja és un fracàs. Si funciona ho fa només per a una minoria de la població, la immensa majoria en queda exclosa i alienada, i, d'altra banda, sempre genera una crisi econòmica sistemàtica inevitable o sigui que, tot i assolint l'èxit en dur-lo a terme, tindrem sempre un món injust. Resulta incomprensible mantenir-se dins d'aquest ideari, però és el que fem.

Rawls planteja una idea que em sembla molt interessant i alliçonadora del que pot ser un sistema just (i que dec al meu amic Plácido el ferme-la saber). La justícia que defensa és un contracte equitatiu que parteix d'un principi d'igualtat entre les parts. El que ell anomena justícia com a equitat. Aquesta equitat s'establiria en una situació -ideal- on les parts estan en una situació característica, ningú sap quin lloc ocupa en la societat. És la idea del vel de la ignorància.

Imaginem-nos que ens diuen: ara naixeràs, aniràs a parar al món, i pots triar quin tipus de societat vols per a viure, quines normes socials i de justícia t'agradarien per a aquest món al que aniràs a parar. Amb tot, tu l'únic que saps de cert és que hi aniràs a parar, però no saps on, ni de quina raça seràs, ni si tindràs un cos físicament fort o feble, ni si seràs molt intel·ligent o poc, si seràs mascle o femella, si tindràs un cos vigorós i saludable o malaltís i nyicris, o qualsevol combinació de tot plegat que és el que ens constitueix a cadascun de nosaltres els humans.

Les parts estarien en una situació desinteressada respecte a grups o partidismes. I se suposa que les parts que assolissin aquest acord serien éssers racionals, és a dir, capaços d'adoptar els mitjans més efectius per els fins determinats.

Bé, molta gent li ha retret a Rawls que això no és un bon punt de partida ja que ens remet a una situació ideal i la realitat és una altra. Però a mi em sembla que permet albirar que el món que tenim no seria precisament el que triaríem si poguéssim tenir l'ocasió. Pensar-ho des d'aquest punt dóna molt de joc per plantejar-se un món més satisfactori. Una idea que empeny inevitablement la cooperació mútua.

Ell arriba a dues conclusions bàsiques. Primer, hauria d'haver igualtat d'assignació de deures i drets bàsics per a tothom. Segon, les desigualtats econòmiques i socials només poden ser tolerades i justes si resulten en beneficis compensatoris per a tothom i en especial pels menys afavorits.

Un món democràtic i lliure donarà com a resultat inevitable distintes concepcions de la realitat, i sovint a més de distintes poden arribar a ser antagòniques. Només evitarem la violència que genera la injustícia evitant la injustícia, conciliant interessos.

Jo diria que tothom ho sap això però estem immersos en un altre vel d'ignorància que ens fa despreocupar-nos-en. En el que J.K. Galbraith en digué la societat de la satisfacció. Ja ens va bé i tira milles.