El mèrit del mèrit

Vivim en l'època de la meritocràcia. I potser pot semblar una manera justa de distribuir les riqueses i els privilegis, sempre i quan, clar, ens sembli bé que hi hagi qui tingui privilegis, és a dir, condicions de vida millor que els altres. De fet, sí sembla que això agradi a una bona part dels éssers humans.

Al llarg de la història els humans hem anat canviant a com ens acostàvem a aquesta cosa dels privilegis. Al paleolític, quan el fet tribal, és a dir el conjunt, valia més que el fet individual, la redistribució era fonamental per a mantenir la cohesió i la dinàmica del grup. Després la redistribució va donar pas al acaparar per una minoria més béns que l'altra majoria; per a mantenir un estatus de distinció, van aparèixer les elits, les aristocràcies, els que són millors, i que, naturalment, han de tenir més, necessiten més, es mereixen més.

En un primer moment aquest acaparar es va fer en base a la força, si sóc més fort que tu doncs et prenc lo teu i t'obligo a obeir-me. Després això va donar pas a establir un sistema jurídic que mantingués aquesta dinàmica i es van fer un munt de lleis per a tal fi. Avui fem el mateix amb les lleis. El dret romà és un clar exemple. L'establiment d'una legalitat no vol dir necessàriament l'establiment de la justícia. Roma mateix va bastir un imperi gràcies a que al llarg de la seva història va mantenir un exèrcit extraordinari, amb el que sotmetre a tot "quisqui" que no estigués d'acord amb ells (sona bastant al que passa amb altres imperis). Va ser un mil·lenni de guerres constants. Tot un mèrit basat en la força. Al final va aparèixer un altre exèrcit més ben organitzat que el seu ja força desgavellat, i es va acabar el seu sistema de vida.

Ara parlem del mèrit d'una altra manera, ja no és el més fort sinó el més espavilat qui te dret a tenir privilegis. Home, pot semblar que alguna cosa hem avançat però em temo que no gaire. Sempre pot arribar un de més espavilat i treure't el lloc, com abans arribava un de més fort. D'altra banda, és el mèrit una qüestió exclusivament d'esforç personal? Jo diria que, el que en diem triomfadors han tingut, a part d'un esforç personal, també una enorme component de sort. Se'm dirà que hi ha molts aprofitats que no fan, fem, res. Val, potser sí, però hi ha un munt de persones que fan molts esforços per tirar endavant la vida i no guanyen res, a tots aquests se'ls deprecia sense contemplacions. Aquests,  la immensa majoria de persones, no tenen cap dret a privilegis. De fet, en una competició, guanyar, guanyar, només guanya un, els demés perden per molt que s'esforcin, és el que té. El resultat és que si triomfes tens dret a privilegis i si no, no. No sembla gaire equitatiu francament.

Després quan parlem de mèrit de què parlem, del mèrit de ser persona? De la generositat? De la cerca de la justícia? Què és el que té mèrit? Què és el que mereix respecte? L'avidesa? L'acaparació? L'exclusivisme? El ser més fort que els altres? El ser més espavilat? O més intel·ligent? O tenir més sort? Està clar que l'esforç no, ja que, ja he dit, molts s'esforcen un munt i no es mengen una rosca.

A les societats paleolítiques el que obtenia respecte, el que tenia mèrit, era qui menys acaparava i demostrava més generositat, qui més era capaç de redistribuir. Avui el mèrit va per un altre camí. Està clar que no estem al paleolític, deu ser per això.