dilluns, 14 de febrer del 2011

Respecte i tolerància


Avui està molt en boca de la gent la paraula tolerància. La paraula deriva del mot llatí tolerantia que significa paciència. L'Enciclopèdia Catalana la descriu com acció de respectar les conviccions de l'altre en matèria religiosa, política, ètica, artística i no impedir-li el seu exercici.

Però he de reconèixer que sempre que algú em parla de tolerància tinc una estranya sensació, alguna cosa grinyola en el mot i la postura. De fet, més que una postura és una impostura, un posar-se pel damunt de l'altre i atorgar-li el beneplàcit personal a la seva existència, com si un, el que tolera, fora l'arbitre superior que determina, que permet a l'altre ser i estar. O sigui, va, tolero que hi siguis! No sé, em sona fatal, francament.

La tolerància va molt lligada al relativisme. Quan la societat europea, profundament teològica, va descobrir que el món era molt gran i que hi havia moltes altres maneres de entendre'l, tot i seguir pensant que la seva societat i els seus valors, els burgesos naturalment, eren la base de tota bona societat, va començar a desfer-se la idea dogmàtica que aquí érem els únics que teníem la veritat, es van descobrir altres cultures, altres maneres d'entendre les coses i no va quedar més remei que tenir-les en compte. Van aparèixer també altres religions, el protestantisme bàsicament, que provocaren enormes conflictes dins dels estats, i no hi havia més remei, si es volia la pau, que reconèixer-les i tolerar-les. Locke, el gran pensador anglès, va fer un escrit sobre la tolerància on bàsicament es deslligava la religió de la política. En aquest escrit ja no ho tolerava tot, però.

Això està bé assumir-ho, nosaltres, jo, no som, sóc, els únics en aquest món. Ara bé, és tot relatiu? Són vàlids qualsevol valors? Hem de tolerar-ho tot? Qui té raó? Qui es pot posicionar en una posició de superioritat?

Inevitablement en les societat que tenen un mínim de llibertat, suposem les societats democràtiques, les discrepàncies i les diferències han d'aparèixer per força. Fins i tot podem estar d'acord en defensar determinats valors però discrepar en com dur-los a terme. Sembla que només una reflexió racional que no sigui excloent pot proporcionar-nos eines per a dirimir què i com hem d'atènyer els valors socials que ens permetin una vida digna.

L'acció de tolerar tot allò que passa sols pel fet que passa i que existeix pot semblar respectuosa d'entrada però amaga un acriticisme i una falta de reflexió profunda sobre la realitat. La diversitat, la diferència, és fonament de les societats humanes, però la diversitat que dóna lloc a establir diferències en quan a desigualtats que beneficien a uns i perjudiquen a altres no és un valor interessant a perseguir. Llibertat no vol dir arbitrarietat. La llibertat sempre és quelcom condicionat a alguna cosa, a alguna acció. Una acció que ha de sorgir de la pròpia persona, és una acció moral que executa l'individu al fer una tria. No tota tria és moral.

Està clar que la veritat és fugissera, i que som tots plegats presa de la nostra veritat parcial i partidista, tenim els nostres condicionants i valorem als altres segons això. No sempre podem imposar la veritat, però sembla més fàcil en negatiu, podem veure la mentida, l'acció que és irrespectuosa amb els altres. No podem tolerar lo intolerable, ja que això no ens du cap al bé de cap manera. Sabem com anar cap al bé? Potser no, però des del mal no anirem mai cap al bé. Si ho tolerem tot podem acabar tolerant la intolerància i això seria una molt mala posició.

Respecte és un mot més interessant. Respectar vol dir tenir en compte, situar, saber de l'existència, reconèixer l'altre, considerar-lo. Cal respectar fins i tot, i potser sobre tot, als teus enemics. El respecte no ho accepta tot ni és tolerant en qualsevol cosa. El respecte implica una visió crítica, la tolerància pot incloure una indiferència sobre els fets. En tot cas si hem de tolerar quelcom ha de ser quelcom que empenyi l'assumpció constant de la llibertat dels éssers humans. La tolerància és un acte passiu i el respecte és un acte actiu. La tolerància pot ser destructiva i el respecte serà sempre constructiu.

Respecte per a tothom i intolerància per allò intolerable.

4 comentaris:

  1. Locke tenía un sentido de la tolerancia muy selectivo:

    "Por último, no han de ser tolerados en modo alguno aquellos que nieguen la existencia de Dios. Las promesas, los pactos y juramentos, que son los lazos que unen a la sociedad, no significan nada para el ateo. Al apartarse de Dios, aun en su espíritu, se disgrega todo. Asimismo, aquellos que no creen en nada, al socavar y destruir toda religión, no pueden tener pretexto religioso alguno para pretender el privilegio de la tolerancia".
    (LOCKE, John. 'Carta sobre la Tolerancia'. 1977; 33)

    ResponElimina
  2. Claro, Locke era un hombre de su tiempo, y eso nos tiene presos a todos, a nosotros nuestro tiempo. Fíjate, si a un pensador como este se le escapa la intolerancia en aspectos tales como no habremos nosotros de hilar fino. De todos modos el ya intuye que todo no puede tolerar-se, aunque tu y yo diferimos en el qué.
    De hecho los tiempos cambian, pero hay valores que permanecen, o debieran. La libertad y la dignidad de todas las personas. Empujemos eso.

    ResponElimina
  3. Penso que al costat de la llibertat hi ha sempre la responsabilitat. La llibertat porta implícita l'atribució d'un subjecte responsable dels seus actes. Amb la llibertat és imprescindible establir responsabilitats perque sense aquestes responsabilitats no és possible la convivència en cap tipus de societat. Assumir la nostra llibertat, suposa acceptar la responsabilitat del que fem. I per tant, això comporta admetre la nostra culpabilitat si els actes comesos no son correctes. La llibertat, doncs, no sempre és un premi, si no també una càrrega i per això moltes persones prefereixen renunciar a ella i traspassar-la a un líder perque sigui aquest el que prengui les decissions. Fixeu-vos en els règims totalitaris.

    ResponElimina
  4. Totalment d'acord. La llibertat no és gens fàcil, és més fàcil fer de borrego. I tal com dius la llibertat i la responsabilitat van de la mà, i són de l'individu, ningú et pot fer lliure ni responsable, és un mateix qui assumeix els seus actes i la seva responsabilitat, per això tots tenim la mateixa llibertat i la mateixa responsabilitat, la que ens prenem, la que som capaços d'assumir.

    ResponElimina