Exclosos que molesten

La societat en que vivim es fonamenta en el binomi producció-consum, per tant, fan falta imperiosament consumidors. La societat no vol ciutadans sinó consumidors. Un consum, però, que no és la fita, la fita és incrementar el capital, no produir bens i serveis, aquests són els mitjans que el capital emprà pel seu fi.

Tota producció du associat un inevitable generar residus i, de la mateixa manera, el consum que se'n deriva genera una serie de residu social del consum. El residu social humà de les societats contemporànies. Són tots aquells que resten fora de la dinàmica econòmica. Aquells que són valorats per les instàncies governamentals o els estudiosos de l'economia com a fruit de la demanda del mercat, de la pressió de la competència, de l'eficiència econòmica, els danys col·laterals, amb l'afegit que, sembla, ningú n'és responsable, no hi ha una decisió atribuïble a cap persona de l'exclusió de una enorme quantitat d'éssers humans que tenen nom i cognom. És el sistema qui ho porta en el seu si estructuralment. Una contradicció del propi sistema.

Al capital li interessa tenir quants menys treballadors millor, i pagar quan menys millor per una feina determinada. I si fa això els treballadors no poden consumir, és una roda força esquizofrènica. Els treballadors tenen però un component determinant, necessiten cobrir les seves necessitats biològiques bàsiques. Les quals són una mínima part, molt petita, del que necessita el capital per a créixer. No en té prou i per tant aquells que només consumeixen a nivells de supervivència no són rendibles socialment.

Els individus que no consumeixen són un element incomode per la societat capitalista, no els pot colonitzar, no els pot incloure a la roda, i són, a més, éssers que demanden cobrir les seves mínimes necessitats, és a dir, una font imparable de despesa pel capital. El capital si té por a alguna cosa és a la despesa no productiva, a tot allò que augmenta la despesa però no el benefici. Un benefici que només es contempla des de l'òptica del capital.

A la societat capitalista sempre li ha fet nosa tota aquella població que no podia incorporar al consum. Abans els feia fora, conquerint nous territoris balders, o plens de poblacions autòctones a qui calia espoliar o fer desaparèixer per a que fossin balders, i on els desheretats del sistema podien reprendre de nou la mateixa dinàmica que els havia fet excedents abans, generant així un nou cicle. Països formats en base a la pura immigració que han esdevingut pròspers avui tenen unes lleis antiimmigració durissimes.

Els que resten exclosos són titllats de ganduls, faltats d'iniciativa, de creativitat, poc previsors, improductius, incompetents, paràsits, etc. Una xacra,, vaja, per la societat. I són ells els primers que reben quan cal retallar ajudes, primer s'ajudarà a que els qui tenen el poder de fer anar la roda consumista no la perdin que a bastir un sistema que alliberi a la població de la misèria més absoluta. És a dir, no se centra en resoldre el problema dels que no tenen sinó en mantenir les expectatives dels que ja tenen. El proclamat estat del benestar necessita impostos per redistribuir, i això no li agrada gens al capital, l'estat del benestar tendeix a mantenir el benestar dels que tenen benestar.

Els desposseïts només podran accedir-hi si poden pagar. Com poden pagar? Doncs gairebé inevitablement netejant la merda que fem, mentre nosaltres ens dediquem a pensar meravelles i dirigir el "cotarro", i naturalment cobrant un salari que nosaltres no acceptaríem per indigne.

Sempre n'hi han hagut de marginals i exclosos al sistema, però avui comença a haver-n'hi un excés, sobre tot en un món que esdevé global. Veurem com resolem aquest embolic. qui ho faci serà un bon desembolicador.