dissabte, 29 de gener de 2011

D'amor i literatura


Havent hagut d'endinsar-me en els orígens de la literatura europea, una mica a contra cor, tot sigui dit, he de reconèixer que el meu desinterès inicial s'ha trastocat per una satisfacció que només atorga el coneixement de les coses.

Tot i que la literatura europea comença amb les gestes èpiques, amb lloances als herois i a les virtuts socials i vassallàtiques, a l'ordre establert en les corts i el feudalisme, apareix seguidament, als inicis del segle XII, la poesia trobadoresca. I amb aquesta l'amor cortès, la fin'amors (en llengua d'oc amor és femení) i s'obra la porta a un element que ha perviscut inexorablement present en la cultura i l'imaginari de les persones des de llavors fins al dia d'avui.

No és que abans no hi hagués hagut amor, una passió digna i desitjable, Safo i el seu cant de la sensualitat o Teòcrit que ens parla, en els seus poemes pastorals, del sofriment de l'amant -entre molts altres-, però tot plegat emmarcat en un erotisme desvinculat de l'amor com a ideal de vida.

Al segle XII, dins d'una societat petita, de senyors feudals semiindependents, políticament inestables, un grup de poetes inventen una nova manera d'aproximar-se a les relacions amoroses. L'amor cortès és el nom que hem donat avui a aquella aproximació, contraposició de la cort amb el poble, però ells en digueren fin'amors, o sigui amor purificat, refinat. Inventen un codi de l'amor. I foren un grup, és a dir fou una obra col·lectiva, una demanda social i no l'empremta d'un creador individual.

Aquest amor fou un amor desvinculat de la procreació però també del mer fet carnal. Vehiculat en poemes per a ser escoltats més que llegits, i escoltats per les dames a qui anaven adreçats, el que denota d'entrada un canvi en les relacions respecte del món clàssic -i el propi ordre feudal- on les dones -excepte les hetaires- estaven excloses dels banquets i celebracions. Al segle XII, el sud de França esdevé camí d'encreuament entre orient i l'Al'Andalus, entre tradicions i costums, que junt amb les croades i les absències dels cavallers permeten que les dones assoleixin una independència inexistent fins aleshores. Una independència que serà, després, truncada per l'església i la societat aristocràtica cristiana.

La fin'amors s'aparta de les ensenyances de l'església en matèria de relacions, fonamentades en la possessió, en el domini, en el contracte i en un erotisme vertical, i s'endinsa en una altra cosmogonia amorosa. Condemna el matrimoni i enalteix les relacions fora del matrimoni -sempre que no estiguessin basades en la lascívia pura i dura-. Hi ha una transposició dels papers, ara la dona és el senyor i l'amant el servent, i això és realment una novetat fins aleshores inexistent. De serva la dona passa a ser senyora. Si es vol, està clar que això no els dóna drets socials o polítics, però és un canvi transcendental en les relacions home-dona, en la visió del món.

Els amants transcendeixen la seva condició temporal i són transportats a un altre existir. Un transport que no és intel·lectual sinó emocional. Però no consisteix en un transport místic sinó humà, una elevació del sentir humà. No és una via de salvació, no és una idolatria, l'amor és un acte -una passió- ennoblidor sigui quina sigui la condició social dels amants. Un amor que s'encadena a l'erotisme i amb aquest a la sexualitat amb la pedra de toc de la llibertat d'elecció com a bandera.

Emmarquen aquest amor i el fan diferent d'altres passions humanes elements que són antitètics: atracció/elecció, un -o una- se sent atret però alhora tria; llibertat/submissió, igualment un se sent lliure però sotmès alhora; fidelitat/traïció la desfeta de l'una comporta l'aparició de l'altra; ànima/cos ens trasbalsa a tots nivells, física i espiritualment.

Avui som hereus d'aquesta revolució, l'amor com a lliure expressió que es pateix emmiralla les relacions humanes, sigui assolit o no, és l'ideal a tendir, i emmarca qualsevol narració literària o cançó popular. Ho devem als trobadors del segle XII.

Un bon llibre per aproximar-se al tema de l'amor, i d'on surt part del que aquí s'explica: Octavio Paz. La llama doble. Seix Barral. Barcelona 1993.





3 comentaris:

  1. Una entrada molt interessant, Arcadi. Gràcies per oferir-nos aquesta perspectiva de l'amor.

    ResponElimina
  2. Hola Plácido.
    L'amor -en lloc de la competició i l'egoisme- com a motor de les relacions humanes canviaria el món, no trobes?
    Tot i que se'ls pot criticar en moltes coses els hippies van inventar un lema collonut. Fes l'amor i no la guerra!
    Fem-lo doncs.

    ResponElimina
  3. Bueno, a los hippies se les adelantó un tipo que vivió hace 2.000 años, y que decía cosas tan extraordinarias como "ama a tu prójimo como a ti mismo".

    Y ahora, tanto tiempo después, la iglesia que dice tenerlo por guía habla de "amar a Dios sobre todas las cosas", pero el prójimo... ¿quién es el prójimo? No parece que lo tengan muy claro.

    ResponElimina