dilluns, 24 de gener del 2011

De la naturalesa humana


Que et pressionin i et posin contra les cordes, obliga a que un tingui clar què diu o pot rebre un clatellot. Sempre ben vingut, ajuda a estar atent. Cal dir que un està escrivint aquí per mirar d'aclarir-se, no perquè ho tingui tot clar. Què més voldria!

Amb tot, el que si tinc clar és que el debat, el posar les idees i concepcions a la palestra, permet fructificar en algunes de noves i, si més no, veure les distintes maneres d'entendre les coses. Sembla doncs important anar a parar a llocs on hi hagi debat i les idees es belluguin. Si un es queda amb el que creu o sap estarà sempre allà mateix. Quan un no es qüestiona el que sap va bé que ho qüestionin els altres.

La cosa que discutim és, què determina (si és que alguna cosa determina, clar) la conducta humana? El medi, la biologia, els gens, la natura; o bé, la cultura, és a dir, tot allò que aprenem i no està inscrit en la informació genètica o en la natura que ens envolta, la manera com responem a lo natural i/o biològic. Jo diria que són extrems que no duen a cap banda, ja que sembla prou possible que ambdues parts hi tinguin alguna cosa a dir.

De fet, de natura i genètica n'hi ha una i de cultures un munt, la genètica humana es caracteritza per permetre una enorme resposta adaptativa, d'aquí l'èxit de l'espècie. Els humans no som tant diferents, o si? El que si hi ha són cultures diferents fins i tot en el mateix entorn natural. La resposta humana té això, es fa difícil de determinar. Podríem aplicar, i de fet es fa, la mateixa evolució de les espècies a les cultures -els memes de Dawkins- i, home, cal reconèixer-li una bona dosi de credibilitat. Però, jo em pregunto, estem condemnats a una societat en la que es prioritzin els ideals -els memes- de la desigualtat i la injustícia? De fet si mirem el món, aquests són els que tallen el bacallà. O, a lo millor, podem fer alguna cosa per empènyer que siguin uns altres. O a lo pitjor, no, ves!

Tenim llibertat? O estem durament determinats? Mmmm! Un no sap què és pitjor, ja que en un cas el món està fatal perquè ha d'esta-ho i en l'altre per culpa nostra. La natura ens remet a una naturalesa humana inexorable? La gran qüestió és, quina és la naturalesa humana?

Per Hobbes l'home era un llop per l'home, i per Locke una colla d'egoistes que només miren el seu propi interès; la societat, el pacte social, havia d'harmonitzar aquests interessos contraposats. Rousseau s'en va anar a l'altre extrem i deia que originalment érem tots collonuts -allò del bon salvatge- i que era la societat i la cultura el que ens convertia en éssers egoistes i ens abocaven al mal. Per Rousseau el progrés no era tal progrés. I potser tenia raó vistes les coses. Kropotkin, molt darwinista ell -i molt interessant- defensava que en la natura el que és més fonamental en l'evolució és la cooperació.

Tots van pensar que calia un pacte social -estatal o anarquista- que resolgués les diferències i ens permetes viure plegats sense estar tirant-nos els plats pel cap. Queda clar que pensar una cosa no vol dir aconseguir-la. Bé, de fet sí, va guanyar Locke, amb la defensa dels drets inalienables basats sobre tot en un, el dret a la propietat. Un dret que a mi em resulta molt sospitós.

El món és així necessàriament o és una contingència? Deia Leibniz que aquest és el millor dels mons possibles, ja que Déu no podia haver creat un món defectuós. Els optimistes pensen el mateix, aquest és el millor dels mons possibles, i els pessimistes...

...els pessimistes creuen que malauradament tenen raó.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada