Em diu una bona amiga que quan parlo de lo correcte estic entrant en el camp del dogmatisme, instituint un camí com a vàlid i desprestigiant-ne altres com a no vàlids. Potser sí que té raó, tot i que no voldria caure-hi sembla fàcil caure en el dogma. Els humans ho hem fet abastament al llarg del temps.
Tots pensem que el que pensem és el correcte, això ja ho va dir Descartes en el Discurs del Mètode:
"El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne ben proveït..." I seguint això Descartes prefereix el camí de la desconfiança que no pas el de la presumpció del seu saber. Per això inventa un mètode que l'ajudi a esbrinar quin sentit real tenen les coses, el món.
Amb tot, està clar que no tots els camins, totes les idees, totes les explicacions, son vàlides. O al menys no expliquen amb igual precisió la realitat. Algunes ho fan amb més cura i altres amb menys. Algunes s'hi acosten més i altres més aviat s'hi allunyen. És aquí on jo vull fer incís quan parlo del correcte. En allò que em permet una explicació de la realitat que sigui adient i expliqui convincentment, el més possible, allò que estem intentant aclarir. Lo correcte mai és un dogma, sinó un camí.
A voltes és molt difícil, però podem intentar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada