dijous, 27 de gener de 2011

De la filosofia



Un bon amic meu em diu que això de la filosofia no pot anar bé, que ha de tenir conseqüències. I he de reconèixer que té raó en part, té conseqüències però jo diria que són positives. Caldria aclarir què és la filosofia i per què va bé llegir-la i dedicar-li una estona.

Si ens remetem a la paraula, aquesta s'origina a la Grècia clàssica. L'amor a la veritat, tot i que més que amor, i si el que recordo no em fa errar, filos té més aviat un significat de tendència, que no pas d'amor. Tendència a la veritat, doncs.

La filosofia, el pensament basat en la racionalitat neix a Jònia, de la mà d'individus com Tales de Milet, Heràclit d'Efès, etc. La desfeta jònia pels Perses desplaça aquest focus de racionalitat cap a altres indrets, com a la Magna Grècia (Sicília i sud d'Itàlia), on, amb pensadors com Pitàgores (nascut a Samos però emigrat a Crotona), o Parmènides i Zenó d'Elea, que generen l'escola eleàtica, evoluciona notablement. A Atenes el pensament racional fou empeltat a la societat pels sofistes, metecs (estrangers hel·lens), que hi arribaren, viatgers i sovint apàtrides. El saber i el coneixement dels quals transformà la societat profundament.

Els sofistes no foren un cos de pensament sinó una manera de presentar el pensament, una manera d'ensenyar. Cercaven, més que la veritat, l'èxit argumentatiu, i el que volien era convèncer, persuadir. La sofistica estava amarada de la vida agonística tant característica de l'ethos -caràcter- grec. Així la intel·lectualitat acabava essent un joc que s'havia de guanyar. Tenien una concepció del saber encaminat a l'èxit i no a la veritat.

Posteriorment apareixen els filòsofs com els podem entendre avui, aquests ja cercaven la veritat en si, no l'èxit, però van estructurar una espècie de gremi professional del coneixement que donà lloc a l'academicisme.

Neix al costat d'aquests el que podríem dir-ne filòsof vertader, l'individu que diu el que pensa i fa el que diu, que és capaç de fer servir la racionalitat i el coneixement per a cercar consistència en el seu viure i la seva existència, creadors d'una visió personal del món. La majoria del saber d'aquests individus no ha arribat als nostres dies, sols algun fragment o referència creuada, figures importants i oblidades (entre ells Leucip, Demòcrit, Hiparc, Anaxarc, Antifon, Aristip, Antístenes, etc, ...) que van formar part d'un món ple de la capacitat de pensar la vida.

La filosofia d'acadèmia, institucional, elitista, on uns quants individus es dediquen a manegar conceptes abstrusos, a fer de professors per a alumnes que sovint no els entenen, entre altres coses perquè es fa difícil entendre'ls, i on es cerca l'admiració i el reconeixement professional, no em resulta excessivament interessant. Formen part del circ institucional, cerquen l'èxit de nou.

Al costat hi trobem altres individus que, tot i que també puguin -o no- fer de professors, ja que en aquest món tothom cerca una manera de guanyar-se  les garrofes, a més fan de la filosofa un art de la manera de viure bé i, com tot art, això implica una praxi, ho posen en pràctica. Pensen com viure la vida de la millor manera possible i la viuen així, amb el que s'estalvien haver d'anar pensant de quina manera viuen la vida que viuen. Aquests no són professors sinó mestres, mostren el que pensen de la vida amb els seus actes.

Com diu Michel Onfray (La inocencia del devenir. Gedisa. Barcelona 2009. Pàg. 29): "La filosofía es la construcción de la propia subjetividad, el modelado de uno mismo, la edificación del propio ser, ..."

No sembla que això hagi de fer cap mal.


1 comentari:

  1. Quan tracte d'imaginar aqueix món de gent parlant sobre la veritat i la falsedat em sorprèn que poguera existir. Em referisc que abans d'ells i, especialment, després d'ells, fer públic la manera de pensar de cada individu era una activitat molt perillosa.

    No sé, em sembla una meravella que inventaren el ágora.

    Salutations.

    ResponElimina