Quan algú mor el cos segueix allí present però està clar que alguna cosa ha passat i que la persona ha desaparegut. Això és una de les crítiques que els dualistes empren més sovint per anar contra la teoria de que som només un cos.
Les persones però som un cos que ha de mantenir, com apuntava en un altre post, unes funcions determinades, unes funcions que han d'estar funcionant, si no no hi ha persona que valgui. Som un cos però no només, som un cos que ha d'estar en funcionament. La ment -visió física- o l'ànima -visió dualista- seria l'element que el fa funcionar.
Tots som capaços de descriure què és un somriure, sembla clar i evident, però, on és el somriure? És un moviment dels llavis, de les dents, de l'expressió facial; és, de fet, una clara funció del cos. Si tenim un cos amb llavis i dents i rostre, podem dir que hi ha el somriure inscrit en alguna banda? No, cal una determinada acció, funció, del cos per a que aquesta aparegui.
Serà el somriure una espècie de "extraordinària no física" cosa, entitat, que té una connexió esotèrica amb el cos? O sigui, és el somriure una entitat metafísica? No sembla que això tingui massa sentit. No és una bona explicació.
Amb la ment, allò que em fa ser, allò que em fa estar funcionant el cos en les funcions de ser persona, pensar, estimar, sentir, tenir objectius, gaudir d'una posta de sol, etc, etc, passa un procés similar. La pregunta és llavors: què és la ment?
És la ment l'ànima? Segons la visió dualista sí, allò que íntimament jo sóc està connectat amb una entitat metafísica que m'anima. Segons la visió física del cos no, la ment és una funció fisiològica del cos en funcionament.
A quina visió cal creure? A quina cal donar credibilitat?
O, d'altra banda, podem començar per: com ho he de fer per donar credibilitat a qualsevol cosa que penso com a vertadera?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada