dilluns, 17 de gener de 2011

La gran pregunta


Els humans sempre ens hem fet preguntes, des del principi dels temps.

I naturalment després de la pregunta ve la resposta. O les respostes, que, ves per on, sempre generen noves preguntes.

Tot i això les respostes van trigar a tenir una explicació lògica, raonable, i es van decantar per cercar-les en la màgia i la superstició durant bona part de l'existència humana (de fet, encara avui, malauradament, són elements que en formen part).

Els presocràtics van ser els qui van començar a donar-se respostes que ja no se sustentaven en elements meravellosos sinó en la natura i la matèria, tals com l'aigua, el foc, el vent, ... , fou un salt considerable.

Hesiode, poeta de la Grècia arcaica, en la seva Teogonia, planteja ja la gran pregunta:

"Musas que habitáis las mansiones olímpicas desde un principio, decidme lo que de ello fue primero..."

Saber com comença tot això de la vida ens ha atabalat prou. Els clàssics no dubten que el món existeixi (això ho faran després altres pensadors) sinó que volen saber com és que existeix. De preguntar-se d'on ve tot, d'on ve el ser, a preguntar-se què és el ser hi ha un pas petit, i així va anar.

Pot semblar una pregunta banal, què és el ser?, però té molt de marro ja que de la resposta en deriven un munt de conseqüències, com ara, si existeix la immortalitat, o si existeix una cosa tal com l'ànima, o si és lícit l'avortament, o quin sentit donem a la nostra vida, què vol dir ser una persona, etc, casi res! De tot això, d'una simple pregunta en deriva tota una moral, una conducta vital.

Cal tenir cura de trobar una resposta el més correcte possible o ens podem equivocar molt en el que fem a la vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada