divendres, 21 de gener de 2011

De melodies


De resultes d'escriure'm amb un amic, músic, em ve a la memòria l'època en que érem estudiants de música, jovenets i plens d'expectatives. Com tots els temps de joventut de tothom èpoques entranyables, clar!

La música permet una gran reflexió sobre la vida. La base de la música és la melodia, una línia que té de pujar i baixar, cal que hi hagi una tensió que es resolgui en una distensió, en cas contrari el que sentiríem seria una sirena, com la de les fàbriques, sempre udolant sense solució. Les melodies pugen i baixen, es tensen i es destensen, per a construir-se.

Les melodies van sovint emmarcades dins d'una harmonia. Si la melodia és una línia l'harmonia és més aviat una xarxa. Ambdues, com la vida, tenen una qualitat fonamental, transcorren amb el temps, sense temps no hi ha música, no hi ha vida. I el temps vol dir canvi.

Ja deia Heràclit, un dels primer filòsofs (si no m'erro segons Nietzsche també l'últim) que no existeix el ser sinó el canvi, el devanir, un mai és sinó que sempre està en constant transformació.

La bona harmonia seria aquella que aconsegueix el màxim contrast amb el mínim canvi. Així sembla que no passi res però, no, de fet passa molt. La vida podem veure-la com una melodia dins d'una harmonia, una tensió que es distensiona dins d'una harmonia canviant que la suporta. Amb un punt final.

En ella hi hem de trobar moments distints: allegrettos i adagis, sostinguts i retards, pianos i fortes, alegro ma non tropo o alegro molto, repeticions i variacions, etc. La vida és una simfonia plena de moviment.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada