dissabte, 22 de gener de 2011

Una de Kant


Darrerament he hagut d'endinsar-me en el pensament d'Immanuel Kant. Bé, he hagut i he volgut, tot sigui dit. Fa temps pensava que aquest home era un d'aquest pensadors abstrusos, pesats, carregosos, incomprensibles, un rollo, vaja. I resulta que quan el coneixes el paio resulta de lo més interessant.

No en va deia Juan de Mairena -l'alter de Machado- als seus alumnes:
"En leer y comprender a Kant se gasta mucho menos fósforo que en descifrar tonterías sutiles y en desenredar marañas de conceptos ñoños"

Kant culmina la Il·lustració, l'època de les llums. Per ell la il·lustració permet a la humanitat sortir de la infantesa i adquirir la majoria d'edat, alliberant-la de l'obscurantisme i la foscor de la ignorància. Tot i que ell és conscient que això no és una fita aconseguida sinó un procés iniciat (i qui sap si realment esquerdat posteriorment). Hem d'arribar a la il·lustració dels humans per assolir un món millor, aquesta seria la cosa.

La democràcia del poble inculte pot dur al govern a dèspotes i dictadors terriblement perillosos, però un poble il·lustrat sembla que això no ho faria. L'educació és fonamental.

Kant ens ensenya moltes coses sobre el coneixement, sobre la raó i el seu funcionament. Fins aleshores els filòsofs estaven interessats en saber si la raó determinava la veritat o eren els sentits els que ens hi conduïen. Kant s'interessa per esbrinar què és això de la raó. Tanmateix no sabem si la raó té raó  i permet el coneixement però si sabem una cosa, un fet inqüestionable, un factum, tenim  d'alguna manera, coneixement, i funciona, però no sabem com és que funciona. Com deia Hume no podem determinar com és que és la causalitat, però la ciència que se sustenta en la causalitat funciona.

Kant canvia les coses i arriba a la conclusió que no és que a partir de la realitat construïm coneixement sinó que és a partir del coneixement que construïm la realitat. Això és el que en diem el gir copernicà, tot un canvi de perspectiva. Així Kant es fa quatre grans preguntes: Què puc conèixer? Què he de fer? Què puc esperar? I la darrera, què és l'home? (encara no tenien aquesta cura que avui cal posar de parlar dels humans). Dissocia la raó en dues : la teòrica, o pura, que em permet saber, conèixer, i la pràctica, que em diu com actuar, no necessàriament equivalents. Puc saber com són les coses però això no em permet dir com haurien de ser.

Les dues perspectives donen lloc al que diem antinòmies de la raó, com conciliar el determinisme, el coneixement que em dóna la ciència respecte del món, amb la llibertat que em dóna la consciència de mi mateix, amb l'acte moral. Llibertat o determinisme. La llibertat de l'acte moral és, per ell, aquella que sorgeix del deure, del deure categòric, d'aquell deure que m'obliga a l'acció sense esperar-ne res. És a dir, m'obliga a l'acció correcte inexorablement. Tota acció que no sigui feta sota aquest imperatiu no és una acció moral sinó interessada. I aquest imperatiu és interior a l'individu, no ve donat des de l'exterior.

Per Kant no n'hi ha prou en ser feliç, cal, a més, merèixer-ho.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada