Què és la ciència?

Jorge Wagensberg -ja ho he dit, un home que escriu coses molt interessants- es pregunta (Yo, lo superfluo y el error. Tusquets, Barcelona 2009) què és la ciència. Com distingir el que és ciència del que no ho és?

Està clar que hi ha coneixement però no tot el coneixement és ciència. Cal algun requisit especial per a considerar-la com a tal. Tot plegat parteix de dos axiomes fonamentals, a saber:

• Existeix la realitat.
• La realitat és intel·ligible.

El mètode amb que intento copsar la realitat serà el que em durà a la ciència. Si el que comprenc no constitueix la realitat llavors estic assumint fantasies, ficcions. Hi ha qui defensa que la realitat és incognoscible tal i com és, sols ens fem ressò de la representació que ens en fem.  D'acord, podríem dir així que la ciència és una determinada ficció, una determinada manera de representar-se la realitat. Amb tot, segueix essent una manera particular que se sustenta en tres principis fonamentals:

• Objectivitat. Un no pot mirar-s'ho com li doni la gana, ha de mirar-s'ho el més neutralment possible. El jo ha de quedar exclòs. Segurament de manera absoluta és impossible, però cal un esforç perquè hi hagi la màxima exclusió del jo.
• La comprensió. Comprendre vol dir comprimir, simplificar, evitar tot allò superflu. La creativitat no forma part de la ciència. És pot comprendre tot? Potser no, però allò que comprenem ha de poder explicar-se de forma intel·ligible. De nou, la màxima intel·ligibilitat, no la intel·ligibilitat absoluta.
• Dialèctica amb la realitat. La confrontació constant amb la realitat del que se suposa com a veritat. Aquest és el camí d'evitar l'error, la prioritat la té la realitat no el que jo penso de la realitat.

La ciència és coneixement sense ideologia, quelcom força difícil ja que la ideologia se'ns escola per arreu on som els humans. Bé, de nou cal posar-hi la menor carrega d'ideologia possible.

Al llarg de la història humana han florit múltiples aproximacions a la realitat que es pretenen científiques, és a dir plenes de veritat, però que estan plenes de ideologia. Són conductes no només errònies sinó perillosissimes. Per exemple la teoria creacionista, o el neodarwinisme, o la sociobiologia, o la medicina sustentada pel pensament màgic, o etc, etc, de fet n'estem envoltats arreu.

És la ciència infal·lible? No, clar, ens podem equivocar; la ciència necessita -tercer axioma- de la confrontació constant. Se la pot criticar? No només es pot sinó que cal fer-ho. A tenor d'això crec que Marvin Harris -ferm defensor del materialisme cultural- ho expressa perfectament:

“La ciencia no garantiza una verdad absoluta, exenta de sesgos, errores, falsedades, mentiras y fraudes subjetivos, sino que la ciencia es el mejor sistema descubierto hasta el momento para reducir los sesgos, errores, falsedades, mentiras y fraudes subjetivos.”
Harris, Marvin. Teorías sobre la cultura en la era posmoderna. Ed Crítica. Barcelona 2007. Pàg 157.

Saber no és garantia de res però sense saber no hi ha cap garantia.