De l'eternitat

Al llarg de la història humana això de l'eternitat ens ha dut força de corcoll. Sembla que als humans ens afalaga la idea de viure eternament, com els déus. I la idea d'una vida eterna hauria de ser una idea salvífica, que ens tregui de l'enorme desconcert que ens genera la desaparició més absoluta.

Les religions, en especial les monoteistes, com també alguna altre aproximació espiritual com el budisme, ens parlen d'una vida eterna al costat de Déu, en el paradís, o d'un cicle de reencarnacions etern, fins a assolir un estat en que tot està ja bé eternament. De fet això ajuda molt a que el poble estigui ple d'esperances, esperances en una vida futura que serà bona ja que la que aquí viu avui deixa molt que desitjar.

Diríem que això de l'eternitat es planteja com un bé. Però si un s'ho mira un xic a poc a poc, no sembla que sigui quelcom gaire bo, francament. Què és l'eternitat? Quan hagin passat cent mil milions de trilions d'anys encara no haurà ni començat. L'eternitat és molt de temps, de fet és sempre més, bufff!

Si t'agraden el macarrons i et donen macarrons avui, i demà, i demà passat i l'altre i així, arribaràs a avorrir-los. Repetir la teva vida completa una i altra vegada, eternament, ve a ser la mateixa cosa. O estarem allà asseguts a la dreta de no sé qui mirant-nos embadalits? Quina cosa hauria de ser la vida eterna per a no resultar un tedi enorme, ja que, sigui com sigui, acabarà essent una repetició reiterada i tediosa del mateix. No té massa sentit viure eternament. No és un bé, vaja.

D'altra banda, si un resulta que es va transformant al llarg del temps, d'aquí a no sé quants anys, o potser en una reencarnació com defensen alguns, jo seré quelcom que no sóc, algú que no tindrà ni idea de qui sóc ara mateix. Llavors, a mi, el d'avui, què més em dóna? Té algun sentit per a mi, el d'avui concret, allò que hipotèticament seré en un altre moment de l'eternitat? Un pot dir, home seràs la teva continuació. Val si, i li desitjo el millor a això que sigui, però no em convenç. Si jo no sóc jo, llavors tampoc podem parlar que sigui eternament. De nou, què més em dóna a mi?

Jo entenc que la vida comença i acaba. I està molt bé que sigui així. Plantejar-se l'eternitat em sembla fugir d'estudi. El que cal és plantejar-se la realitat. La vida que tens avui, aquesta. És l'única que tens, de fet. Desaparèixer en el no res tampoc ha de ser un drama. Deia Epicur que la mort no li importava gens, ja que quan ell hi era la mort no hi era i quan la mort hi fos ell ja no hi seria.

Nietzsche ens parla de l'etern retorn (aquest home deu ser dels més mal interpretats i tergiversats de la història). Jo entenc l'etern retorn com, més que tot torni a repetir-se, la idea de que sempre retorna, eternament, cada dia, cada instant, la vida que ens envolta, ara i aquí. La vida ens ofereix avui una constant reiteració de possibilitats.

El que cal no és pensar com serà la mort o si viuràs eternament, sinó què fas amb la vida que vius. Lo interessant no és viure molt de temps sinó viure molt. I potser millor, simplement viure.