dimecres, 26 de gener del 2011

Evolució sí, però com?


Hi ha dos grans moments en la història del coneixement humà.

Un seria el descobriment per Nicolau Copèrnic  que la terra no és el centre de l'univers. Després hem sabut que no sols no és el centre sinó que està més aviat en un extrem, en un racó absolutament intranscendent i anodí.

L'altre seria el descobriment per Charles Darwin de l'evolució de les espècies. No venim d'un acte creatiu sobrenatural sinó que la vida i els esses vius provenim d'un constant evolucionar dels organismes. Això va substituir l'explicació teològica -i teleològica- de la creació de forma contundent. Una idea la d'evolució que s'ha estès a altres aspectes del coneixement. Avui mirem molts fets de la realitat dins d'un procés evolutiu.

Amb tot, la idea de l'evolució no ha assolit una unitat científica absoluta. Si bé és cert que és acceptada de manera clara i general per la comunitat científica (els qui no ho fan no haurien de dir-se científics), també ho és que la interpretació dels mecanismes, de la manera com aquesta evolució ha funcionat, ha donat lloc a dues interpretacions no sempre coincidents ni concordants. A lo que en podríem dir distintes aproximacions a l'ontologia de l'evolució.

La primera aproximació, la diguem-ne més difosa, és la que veu l'evolució de la natura i dels organismes considerant-los com una màquina canviant. Una aproximació que té molt de la concepció filosòfica hereva del cartesianisme. La causa del canvi seria, en aquesta aproximació, i de manera exclusiva, la selecció natural. Una visió reduccionista ja que redueix la causa generadora d'organització a una causa absolutament externa a l'organisme, a la màquina.

L'altre important aproximació és la que defensa que, a més de la selecció natural per causes externes -del medi per entendre'ns- hi hauria una causa interna basada en la capacitat autoorganitzativa de la matèria viva.

La primera idea és la que dóna peu a les teories adaptacionistes i genocentristes, on les idees dawsonianes en són un clar exponent. L'altra donaria lloc a la teoria en la que les capacitats internes dels sistemes vius els permeten adoptar una certa dinàmica organitzativa, en la reconvinació genètica per ex., clau en la seva adaptabilitat. Seria la teoria evo-devo de l'evolució. L'evolució afecta al desenvolupament dels organismes i el desenvolupament dels organismes afecta a l'evolució. És una visió més integradora.

Ambdues comparteixen el que són una aproximació absolutament materialista i evolutiva de la vida, absolutament respectuoses amb la idea darwinista de l'evolució, el que difereixen és en la manera com és produeix aquesta adaptació evolutiva, cosa que té, naturalment, moltes implicacions.

També hi ha discussió entre qui defensa una evolució continuada i qui defensa una evolució a salts, com S.J.Gould i el seu equilibri puntuat o el seu concepte d'exaptació.

Té la vida capacitats autoorganitzatives o està a mercè de les decisions genètiques? Som com som inevitablement o podem canviar i generar coses no inscrites d'antuvi?

Descartes defensava la postura de les idees innates, naixem amb un cos complet de capacitat intel·lectiva, unes idees que estan ja inscrites en nosaltres i que ens permeten raonar. Locke i Hume defensaven el contrari, la idea de que som una tabula rasa en la que no hi havia res fins que l'experiència sensible l'omplia de continguts. Ambdues visions són reduccionistes i, potser, una aproximació integradora explicaria més coses. Kant ho va intentar, amb la seva raó pura i la seva raó pràctica. Tant la ment com lo sensible tenien molt a dir en el coneixement.

Bé, qui té raó? Hi ha gustos per tot, clar que la veritat ja vaig comentar no és una qüestió de gustos, caldrà seguir investigant per a treure conclusions solides, si és que és pot. En tot cas està bé conèixer les diferències, ajuden a ampliar allò que sabem.

7 comentaris:

  1. Doncs és curiós, però n'hi ha moltíssims de científics que són creients! De fet, és una de les "batalles dialèctiques" entre científics de renom: la existència o no de Déu.
    La Jane Goodall, per exemple, primatòloga de primer nivell, és creient... ella és partidaria de la Teoria del Big Bang, per exemple, però diu que "alguna cosa", va generar-lo...
    A mi també se'm fa difícil cojugar una cosa i l'altra.

    ResponElimina
  2. Elena, el que dius és cert, hi ha científics que creuen. Però el que jo plantejo aquí no necessita de cap creença, és una altra manera d'entendre l'organització de la matèria, matèria pura i dura i prou.

    ResponElimina
  3. Hola, Arcadi i Elena,

    He seguit els vostres comentaris i he de dir-vos que m'encanta que hàgeu iniciat el debat.

    Fa poc vaig llegir que els nord-americans Emerson i Holmes coincidien que "tener una visión científica del mundo no impide llevar una vida moral, y también en que era posible vivir una mejor relación con nuestros semejantes fuera de la religión organizada que dentro de ella". [1]

    Es pot ser creient fora de les religions organitzades? Jo diria que si.

    Aqueix dualisme entre ànima i cos al que Arcadi sol referir-se és un tema fascinant. Hi ha una mica més que biologia? És la cultura o el mitjà el qual ens determina? O són ambdues coses?

    En definitiva, qui sóc jo?

    Un altre americà, William James sostenia que "hasta que uno no eligiera un curso de acción en particular, uno no podía saber quién era".

    I afegia una frase que em va cridar molt l'atenció: "El yo surge de la conducta, y no al revés". [2]

    En altres paraules, no fem segons el que som sinó que som segons el que fem.



    [1] WATSON, Peter. 'Ideas. Historia intelectual de la humanidad'. Crítica. Barcelona, 2009; 1096
    [2] Íbid.; 1104

    ResponElimina
  4. Hola Plácido.
    Jo estic amb tu que un no és el que pensa, una idea de si, sinó el que fa, un no és les seves intencions sinó el que acaba fent, un és el resultat dels seus actes, per això cal mirar bé què fem.
    Respecte al post que ens ocupa, i lligant-ho amb el concepte d'ànima, aquelles propietats P que ens fan ser persones poden explicar-se a través de conceptes com el d'emergència, del que quan tingui una estona intentaré dir-ne quelcom.

    ResponElimina
  5. Hola Plácido i Arcadi,

    Arcadi, sí, ja sé que el teu post parlava de la matèria "pura i dura", com tu dius.
    Però estic d'acord amb tu que els dos grans descobriments científics, per execelència, són el de Copèrnic i el de Darwin, i bé, tenint en compte això, a mi, personalment, se'm fa dificil que els propis científics, siguin encara partidaris del creacionisme.

    Plácido, Marvin Harris viene a decir lo mismo quw William James: nuestra cultura es resultado de nuestra conducta y no de nuestras ideas. Es decir, la conducta, siempre precede a la idea y no al revés.

    ResponElimina
  6. Per cert, us deixo un enllaç:

    http://sazonarylisto.blogspot.com/

    ;-)

    ResponElimina
  7. Elena,

    Sí, es que Marvin Harris (1927-2001) es posterior a William James (1842-1910). Y, efectivamente, él también asume las ideas de éste.

    Para nosotros que nos gusta la antropología, hay un libro suyo que aún no he acabado de leer donde desarrolla estos temas: "El desarrollo de la teoría antropológica: una historia de las teorías de la cultura". Un poco 'tocho' pero muy ameno.

    Por otra parte, estoy de acuerdo con vosotros sobre la tremenda importancia científica de Copérnico y Darwin.

    Saludos.

    ResponElimina