Per què l'eriçó?

Un és materialista i ateu, què hi farem, és una cosa que ni puc ni vull evitar (això no és una declaració d'intencions sinó una posició, perquè se sàpiga on sóc). La transcendència em resulta sempre sospitosa. Hom pot estar segur només d'una cosa, som un cos mortal (si és vol, una fisiologia que pensa). La resta de la vida va darrera d'assolir altres veritats possibles, i d'intentar cercar-les sòlides -que no inamovibles- en la mesura de lo possible. La nostra vida transcorre entre la certesa que ens diu que ara vivim i la que ens diu que després morim. Esbrinar com ha de conduir-se aquest entremig, aquest transcórrer, aquest moviment, aquest nomadisme (en definitiva la vida és un anar d'una banda a una altra), sembla que hauria de ser la feina, LA FEINA, que ens ha d'ocupar, la font i guia de tot allò amb què volem omplir el nostre temps, el nostre caminar. No és fàcil.

També voldria deixar clar que el que aquí es pugui dir per part meva serà sempre fruit de les idees d'altri. Jo no tinc gaires idees, o millor dit, les idees que tinc em venen de les que em trameten els demés, jo les agafo i les faig meves, això sí. De fet, qui és tan original que tot s'ho inventa? Potser hi ha algú però jo no. No invento res, com a molt recullo, assoleixo, matiso, milloro -o espatllo-, interpreto, les idees que em trobo. Penso que el que cal és comprendre, sobre tot, comprendre què se'm diu, què hi ha, per poder anar més enllà en el viatge. Un acaba essent allò que compren i incorpora als seus actes.

No crec en els gurus però si en els mestres i els models, en aquells que permeten emmirallar-te, fer-te semblant, que no vol dir ser semblant, sinó això fer-te, anar fent, tenir una pauta, una idea d'on vols anar. Al llarg de la història humana un element que ha servit de model i que han emprat molts pensadors com a exemple són els animals, el bestiari filosòfic és àmpli i n'hi ha de tots colors: el rei lleó, el burro perseverant, l'astuta guineu, el llop solitari, l'ovella gregària, i un llarg etc. A mi m'agrada sobremanera l'eriçó.

L'eriçó és un ésser ple de pues que punxen però que ell no amaga sinó que les mostra de manera clara, que ningú s'enganyi! És quelcom que impedeix la manyagueria del gos, la carícia fàcil i el contacte abusiu. És un ésser solitari, tots vivim en un desert existencial, la vida -i la mort- són esdeveniments solitaris. Tot i que sol viure de nit i no té tendència a mostra-se no s'amaga, ni es mimetitza, ni es camufla, es mostra tal com és. Es protegeix, es defensa, fent-se una bola, és a dir cap endins, aïllant-se, o sigui independitzant-se, oferint una resistència passiva, mai una agressió. És l'hedonisme més pur, evitar el displaer, ja que la violència -tot i que atorgui la victòria- resulta sempre un displaer. Algú dirà que això es deixar el món de banda però és, més aviat, estar en el món per un mateix. Així l'eriçó és prudent, autònom, previsor, caut, tranquil, independent.

Les seves pues ens permeten albirar un ideal de relacions humanes: sóc aquí i et puc punxar, però hi sóc, aquí em tens, posem-nos a prop però deixem-nos espai, mantinguem una distància profilàctica, saludable. No renuncia al contacte amb l'altre sinó que hi posa cura. Els eriçons -com tota bestiola sexual- s'ajunten inevitablement, però amb molta cura i atenció, per no fer-se mal un a l'altre. Cuida així de sí mateix i de l'altre.

Com el que aquí el que es pretén és tenir cura d'un i dels altres. procuraré fer-me eriçó en la mesura que em sigui possible.

Per a saber més de l'eriçó i altres coses: Michel Onfray. Teoria del cuerpo enamorado. Pre-Textos. Valencia 2002.